El nen deu tenir quatre o cinc anys. Té
una pilota vermella amb dibuixos pentagonals. La tira contra la
paret. La pilota rebota i se'n va a dreta o esquerra, rarament al
centre, a vegades lluny, a vegades a la vora. El nen, que està sol,
ningú no el mira, va a buscar-la. Torna al punt exacte amb aquell
córrer desmanegat que tenen els nens de la seua edat. Repeteix la
jugada una vegada i una altra, amb la constància i la fe que els més
grans ja han perdut. La pilota toca el tauler, toca el cèrcol, però
no acaba d'entrar. El nen no defalleix, segueix i segueix i segueix.
Finalment, en una tirada més afinada, la bola coqueteja un instant
amb el cèrcol i acaba lliscant entre la xarxa. El nen aixeca la cara
i les mans al cel i crida un Siiiiií eixordador. No explicarà a
ningú la seua gesta perquè sap que la majoria desconfia dels
taulers de bàsquet pintats amb guix blanc sobre parets negres, però
jo n'he estat testimoni.
4 comentaris:
Deliciós, una història que podria haver imaginat i escrit en Pere Calders.
Per aquetes petites grans històries val la pena cridar un siiiií ben fort.
Inconscienment m'ha vingut al cap un siiiii histriònic i fora de lloc d'un estrellat del futbol i encara he trobat la història del nen més bonica.
Gràcies, Francesc. Però recorda que entre les moltes diferències respecte el mestre, una és bàsica: jo no tinc imaginació, escric sobre el que veig.
Gràcies pel teu siiiiií, A. Si els nens expliquessin totes les seues històries..., però sovint se les guarden :-)
la imaginació la posa el nen, o els nens en general que és el quera en Pere CALDERS, un nen gran....
Publica un comentari a l'entrada