bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.