6.3.07

espaguetis a l'aroma de botifarra negra

Alguns dels visitants devien entendre ben poc cosa del post d’ahir. Es tractava de la segona trobada que fèiem uns quants blocaires; amb algunes desercions obligades i algunes incorporacions, entre les quals destaco la de dos participants que encara no tenen bloc, no perquè no vulguin sinó perquè la seva fluïdesa en la llengua escrita no els ho permet, de moment, –però prometen pel que vaig poder veure i intuir-.

M’autoimposo no fer la crònica en aquesta ocasió, però en els comentaris d’ahir ja teniu alguna pista del menú, excel·lent i pantagruèlic, que ens va oferir la Mar, a qui conec prou per afirmar que és una de les persones més càlides –deixem la fredor hivernal que esmentava ahir i que no té relació amb la trobada- i generoses, en tots els aspectes, amb qui tinc relació –no tanta com voldria, i ara no ho dic amb segones, Ferran, ep!-. Gràcies, Mar, pel dinar, pel dia, i pels altres dies, passats i que vindran; ja saps que l’expressió dels sentiments no és un do que se m’hagi donat.

Dels qui van compartir taula –no concretaré noms, ja els veieu a la foto, excepte els qui tapa en C., i segur que els reconeixeu-, estic temptat de dir-ne alguna cosa, però no vull caure una altra vegada en un excés sentimental com el del post del juliol passat (3-7-2006).


I per acabar, caldrà recordar que la generositat de la Mar en l’aspecte material va arribar al punt de solucionar-nos alguns menjars posteriors –i ja sé que quan tingui problemes econòmics no em faltarà un plat a la seva taula-. I perquè en quedi constància, us diré que a més de sopar una mica el dissabte, avui m’he fet el plat que podeu veure més avall, que podríem dir que són uns espaguetis a la bolonyesa una mica catalanitzats. En concret, la carn habitual ha estat canviada per pilota –encara me’n queda força de la pilota gegantina que em vaig endur- convenientment triturada, no en excés, i una miqueta de botifarra negra, la suficient per poder notar l’aroma en algun moment -suavitat de canyella també-, però no tanta com per donar predomini a la barreja.

A la teva salut Mar! I a la vostra!

14 comentaris:

gemma ha dit...

Quan torno a casa després de passar el dia amb vosaltres, em sento una mica sola...

Gràcies pere i xurri per fer-me venir!

mar ha dit...

uppsss... m'has fet envermellir
i ara no sé que dir

una abraçada -de les més fortes-

Anònim ha dit...

i jo que vaig oblidar-ho...

en fí que hi farem!!

Albert ha dit...

Amb el permís de Ferran, coincidiré amb pere en lloar la generositat, la calidesa i la poesia de Mar (no he pogut esperar al cap de setmana, ja m'hi he posat).

pere ha dit...

Gràcies per la part que em toca, Gemma. Ai, les solituds...
El mèrit és tot de la xurri, seus eren el poder i les rodes, però estem contents que et decidicís, i tant.

Una abraçada a tu, mar. Un dia t'invitaré a espaguetis a l'aroma de botifarra negra.

Sempre queden romanents, anònim o anònima. Ja ho saps.

Sí senyor!

Xurri ha dit...

Gemma: brrrum, brrrum, visca el volvo!pere minúscul, t'estimes molt els teus amics, es nota en tot el que fas i en com ho fas.
I la Mar, que té essència de llar, càlida i acollidora.

Va, prou de fer la rosca. Vaig a emular aquest plat d'espaguettis, a veure qué em surt amb les restes de la nevera.

Arare ha dit...

Òndia! quin plat!!!!!!!!!!!!!!!!!
quina gana, i això que acabo de sopar!!!!!

Arare ha dit...

Òndia! quin plat!!!!!!!!!!!!!!!!!
quina gana, i això que acabo de sopar!!!!!

Arare ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
pere ha dit...

Va, no exageris amb mi, xurri, que des de la distància tot es veu millor, però t'ho agraeixo, que ja saps com costa que diguin guapo... i ara no dissimulis, tu.
Per cert, què fas a casa a les tres de la tarda? Vols dir que no tens massa temps lliure? Has triomfat a la cuina? Segur que sí.

No estava malament, Arare. Si la propera vegada que et veig no véns dinada, te'n porto un (vaig a congelar la pilota...) M'ho crec que tenies gana... aquesta repetició...

Xurri ha dit...

Que qué hi faig a les 3? Doncs descanso i bloguejo - aplico la distributiva: si el promig esperat és 8 i un dia toquen 16 i al cap de dos dies toquen 14, al dia del mig només toquen 6. La resta: al pot del supermillón.

Al final no els vaig provar de cuinar - ho vaig canviar per una inesperada becaina sobtada que em va posseir, de mala manera i amb el portàtil a la falda.

pere ha dit...

Entès, d'això se'n diu flexibilitat horària. Els qui treballem per l'administració en tenim una idea remota.
Llàstima, perquè sé que t'hagués sortit un plat excel·lent, però una becaina mai no és despreciable, sobretot si el despertar és amb un humor acceptable (no deus tenir foto de la becaina?)

Xurri ha dit...

No, no tinc foto. Afortunadament. Sospito que no devia semblar gaire digne.

pere ha dit...

No ho sabrem mai.