balances

Miro el desequilibri dels plats de les balances i toca dir que ahir no vaig tenir un bon dia i continuo sense tenir un bon dia. I no cal dir noms ni llocs, no val la pena: menudències, casualitats. Només un dubte: escopiré a la closca pelada dels cretins, com Salvat-Papasseit (o després Maite Brazales) o j’irai cracher sur votres tombes. Qüestió de temps. La balança es balanceja sense parar i el dubte queda.

Ja ho veieu, em guanya la retòrica: bon senyal... I encara em puc divertir amb la prodigiosa tragicomèdia d'una artista desconeguda i el seu professor i Gregor Samsa o amb un petit problema matemàtic o amb realitats menys virtuals... La balança s’inclinarà al meu favor. Però jo continuaré salivant, per si de cas.

How many blue cubes will balance with the red sphere?

revetlla o "verbena" (2)

Després de les diverses consideracions generals exposades al post anterior, podeu llegir, ara sí, els detalls sobre la revetlla a Barcelona segons les experiències i la visió de Pla. Sembla que cada vegada més les revetlles multitudinàries actuals tornen a situar-se de cara a la mar i amb un esperit i unes circumstàncies que recorden una mica el que ens explica Pla. Compte, aquest és encara el segon lliurament, us deixo per demà el tercer. Ja us ho vaig advertir, que seria llarg.

De revetlla, d’autèntica revetlla, només n’hi havia en aquest país: la que es feia a Barcelona la nit de Sant Joan. Vaig tenir ocasió de contemplar-la els meus primers anys de periodisme: era una història fenomenal, voluminosa i absolutament i estrictament popular. Era una festa exultant i entusiasta. Sempre em semblà que la gent que hi prenia part celebrava l’arribada del solstici, és a dir, l’arribada del bon temps, després de l’hivern i la primavera, passats a les cases i als pisos de Barcelona, tan glacials. Havia finalment arribat el moment que homes i dones es treien una bona part de la roba que portaven i quedaven amb una certa llibertat de moviments. Per fi arribava el moment de treure’s de sobre l’engavanyament hivernal.

Era un moviment de multituds que es projectava literalment del cantó del mar. Hi havia, certament, una determinada quantitat de gent que se n’havia anat cap als pobles del Maresme, alguns perquè hi tenien parents i altres perquè hi esperaven trobar més llibertat. En la formació del volum de Barcelona, hi intervingueren, en bona part, les comarques pirinenques i el Maresme. D’altra banda, que Barcelona ha estat i és la capital del Maresme per mi no ha tingut mai els més petit dubte. És la realitat.

A Barcelona, la gent es desplaçava sobre el mar. La part baixa de la Rambla, el passeig de Colom, s’emplenaven de gent. La Barceloneta i els seus restaurants eren una riada humana, riuada que es desplaçava, molt forta, sobre l’Escullera, que era, potser, el lloc més apreciat pels afeccionats a la revetlla, sens dubte perquè hi tenien el mar a tres o quatre passes. La multitud es posava no pas del cantó del port i de la ciutat, sinó de l’altra banda, al cantó exterior, sobre el caotisme dels enormes blocs de ciment armat que aguanten la paret del port. Aquest és -a meu modest entendre- un dels llocs més desagradables i sinistres de la ciutat. Ara: la nit de Sant Joan, la gent ho apreciava d’una altra manera i els agradava. Tenien la immensitat del mar davant, i això els devia entendrir i, segurament, els donava una idea de llibertat. Si era calma i feia fosca, el mar era invisible, però el sentien només somicar en els interticis dels blocs de ciment armat. Si feia lluna, s’entusiamaven. Els homes es posaven en calçotets i, si venia el cas, s’encaraven amb la lluna i pronunciaven unes frases -en vers o en prosa- literàriament horrible, però humanament sensacionals. Les dones eren més pudibundes, i potser tot aquell espai, tan incòmode, els desagradava. Però era igual. Era popular i espontani. La gent cantava. Llavors hi havia molt d’anarquisme i molta repartidora. La gent cantava exabruptes relacionats. Era admirables i descordat, perquè en el paratge no hi havia cap autoritat. La gent es trobava quan la terra s’acaba i el mar comença. Era un paratge ideal per expansionar-se.

Aquest post podria haver estat patrocinat per:

deslocalització

Segueixo amb relativa atenció les reaccions davant el nou mapa penitenciari aprovat ahir però que ja fa uns dies que crea notícies. La futura presó que provoca més enrenou és la que es pretén situar a Tàrrega. Institucions i habitants del poble i de la comarca van exposant opinions a favor i en contra. L’alcalde porta un lleuger avantatge dialèctic, sobretot, crec jo, pel fet que fa més temps que sap -i ha acceptat i beneït, i potser també demanat- que la presó es construirà en terrenys del municipi que presideix, la qual cosa li ha permès preparar argumentacions favorables d’una certa solidesa.

Entenc les pors d’alguns conciutadans de l’alcalde, però considero no tenen una base gaire sòlida. No crec, per exemple, que als ciutadans del carrer Entença que viuen al costat de la Model els tregui gaire la son el veïnatge de la presó, fins i tot m’atreviria a afirmar que a alguns els arriba a distreure el moviment alternatiu que observen. També dubto que els preus dels lloguer i de la venda d’habitatges -indicatiu definitiu de la consideració social d’un lloc- sigui inferior al d’altres zones. Els arguments econòmics que al·lega l’alcalde i altres partidaris de la presó em semblen prou sòlids, com també li semblen a la Jacqueline, que des del seu blog ens diu (amb el teu permís): "Però pensem amb el cap, senyors, el centre penitenciari és l’empresa més important en quant a volum i impacte econòmic que voldrà col·locar-se mai al secarral mal comunicat que tenim per municipi. I sense el temor que faci com totes les empreses de la zona i es deslocalitzi a la Xina o Polònia!"

El post de la Jacqueline, però, em fa pensar en una possibilitat que no acabo d’entendre per què no es posa en pràctica: la deslocalització. La deslocalització de les presons no és cap novetat. En certa mesura ja s’ha dut a terme, de forma diferent si voleu, amb presos bascos, per exemple, que han estat apartats del seu territori d’origen a partir de consideracions polítiques.

Amb una bona didàctica i una mica de temps les autoritats pertinents haurien de ser capaces d’explicar a la població del país els avantatges econòmics i d’altres tipus que ens reportaria construir o adequar centres penitenciaris de règim tancat en, posem per cas, la Xina.

1. Els costos de construcció, en cas que no es pogués fer servir algun dels molts edificis que deuen existir al país oriental, serien molt més barats (amb el 3% inclòs). El manteniment posterior, exactament igual.

2. Bona part del funcionariat podria ser xinès, amb els horaris i sous propis del seu país. Els càrrecs directius i el personal qualificat haurien de ser catalans, fins i tot podrien ser de Tàrrega, i se’ls estimularia amb uns sous més alts que els peninsulars, amb alguns dies més de vacances i amb un reconeixement superior de mèrits de cara la seva promoció professional.

3. Els presos veurien -no sé si poc o molt- un territori amb uns costums diferents, la qual cosa sempre resulta enriquidora, i estarien en contacte amb uns funcionaris que, segons diuen, es caracteritzen per la seva paciència, amb la qual cosa el seu procés de rehabilitació seria més efectiu. Posteriorment podrien presumir de viatjats i de conèixer una llengua, el xinès, que únicament els podrà reportar beneficis.

4. Les pors, injustificades, que ocasiona la proximitat de les presons, desapareixerien.

5. Els estalvis de la deslocalització es podrien invertir a incentivar la creació d’indústries més populars i rendibles en territori targarí (i en qualsevol altre).

Podria continuar enumerant altres avantatges i mirar de resoldre els inconvenients, entre els quals es troba el possible descontent dels familiars d’alguns presos pel cost que els suposaria les visites a un lloc tan distant (res que no es pogués solucionar amb una petita subvenció i un viatge turístic addicional a les famoses muralles) o l’elevat cost del trasllat de personal i presos (sempre compensat pel baix cost del manteniment posterior). En fi, podria anar desenvolupant més el tema, però penseu que la meva és només una modesta proposició que presento de manera informal al nostre govern amb la intenció que l’estudiï i la faci seva amb les transformacions i els detalls que calgui per part dels experts.

Estic segur que vistos els avantatges econòmics i d’altres tipus de la proposta, només hipòcrites consideracions polítiques o emocionals poden impedir la seva realització.

revetlla o "verbena"

Trobo a Les hores, de Josep Pla, un text que no considero en absolut entre els més brillants ni interessants de la seva literatura, però que fa de bon llegir en aquestes dates (avui, revetlla de sant Pere) i que, a més, se’m presenta curiós des de la perspectiva històrica. Dic curiós perquè sembla que en parlar de la revetlla de Barcelona de la seva joventut i comparar-la amb la de temps posteriors, Pla dóna per tancat un cicle compost per dues etapes, però, com sol passar en la història, els cicles es van repetint -amb els nous matisos que calgui, esclar- i un diria que el que l’escriptor donava per actual i previsió de futur ja s’ha acabat o no s’ha realitzat del tot, i es pot observar com la "modernitat" recupera, en part, els orígens. Al mateix temps, però, s’han anat produint unes novetats en altres aspectes tractats en el text que en el seu moment Pla va ser incapaç de detectar perquè encara no s’havien produït els senyals que permetessin fer una projecció de futur. No us agafeu el text com un document notarial; Pla , per una banda, inventa, escriu ficció i, per altra banda, és evident que hi ha omissions importants en la tria que ens presenta.
En fi, us deixo ja amb "La revetlla o "verbena" de Sant Joan". No transcriure tot el text en aquest post sinó que l’aniré presentant en dies successius, perquè dubto que us sigui fàcil arribar a llegir tot el material a través de la pantalla. Vosaltres decidireu si us interessa anar continuant la lectura o preferiu esperar que us avisi quan això s’hagi acabat. Del fragment d’avui, dues remarques: fixeu-vos en la situació climatològica que descriu i sentiu una insana enveja de la universitat de la seva època els qui encara teniu algun assumpte pendent a les aules.

La Verbena. Aquest castellanisme ha quedat i ja serà difícil de desarrelar.

A l’època de la meva joventut, en aquest país, només hi havia una verbena, que era la que celebrava la població de Barcelona, la nit abans de Sant Joan. Era una festa nocturna purament popular. El dia 21 de juny es produïa el canvi d’estació, es passava de la primavera a l’estiu -el solstici d’estiu. En el món antic era un trànsit fenomenal, sobretot en aquests països del Mediterrani, en els quals la primavera és tan curta i és tan difícil de desprendre’s de l’hivern. Aquest és un país típic en aquest sentit: té una primavera molt curta i una tardor molt llarga. És una situació que sembla compensada. Ho hem vist aquest any 1971. La primavera no ha estat més que un hivern allargat: onades de pluja gairebé cada dia, calamarsades, vents del sud continuats, proliferació de reumatismes, gropades de cel a cada pas, fredor a l’interior de les cases. Es pot afirmar que, fins dos o tres dies abans del solstici, ha fet un temps d’hivern certament moderat però real. Fins a l’arribada d’aquests dies, no ha fet un sol radiant -literalment estival. Li costa d’entrar l’estiu franc i clar -en el litoral. El turisme se’n queixa. Els elements estrictament rurals estan encantats: tot i que aquests terrenys de secà fa segles i segles que són cultivats, quan plou a la primavera es produeixen moltes herbes per al bestiar i es poden produir -si no ocorre cap entrebanc- unes collites discretes. Després, quan les pluges primaverals s’acaben, el país es torna groc, horripilant, sec i pràcticament estèril. Els freds de l’hivern i la primavera han contribuït a donar força a la religió, a la moral corrent i a la composició humana. El fred retreu la gent; li produeix un autèntic horror; la clou sota el sostre de les teulades. L’estiu i la llargues tardors formen un període més eixelebrat, més desordenat, més sensorial. En el curs de la meva existència, aquest és el joc que he vist en aquest país tan arcaic.

En realitat, en la meva època d’estudiant, no vaig veure cap revetlla a Barcelona, perquè en aquella època la Universitat a primers de juny donava la seva feina per acabada i es convertia en una baluerna immòbil, buida i tancada. En els pobles, vilatges i poblacions, no vaig veure que celebressin enlloc la nit de Sant Joan -tal com la celebrem avui. A les cantonades dels carrers, a les places, cremaven els trastos vells i tota mena d’andròmines inservibles. Les criatures saltaven els focs; sempre en quedava alguna de més o menys escalivada, i, com hi havia poca il·luminació*, de vegades topaven, en saltar, l’un amb l’altre. Aquests accidents donaven origen a pretextos de conversa inacabables. Era la festa del foc. Per les muntanyes dels voltants vèieu cremar focs més o menys llunyans. Aquest devia ésser un costum molt antic, d’una tradició ancestral, destinada a celebrar el fenomen del solstici i continuada molt més tard -ja havent-se acabat la pax romana- a través dels focs de senyals. En les torres de senyals que hi ha en aquest litoral, hi feien focs considerables de seguida que observaven alguna novetat en el mar. Aquests focs de muntanya tenen un origen molt més vell -probablement antiquíssim. Sigui com sigui, els focs del vilatges han desaparegut i els focs de les muntanyes ja són cars de veure, per moltes raons, la principal de les quals és que ja no hi ha pagesos que visquin a les muntanyes. Els pagesos les han desemparades.

* més que poca il·luminació, el que hi devia haver és enlluernament.

gestualitats

Tothom té clar que un dels factors importants en qualsevol procés de comunicació oral, a part de les pròpies paraules, les cadenes que formen, el context en què es diuen, etc., és el format pel conjunt de gestos, de petits moviments i detalls corporals que, voluntàriament o inconscientment acompanyen la conversa. No podria assegurar quin percentatge de l’èxit comunicatiu depèn d’aquests aspectes, que van d’una mirada a un moviment exagerat de braços, però potser buscant en algun llibre del professor Serrano hi podria trobar alguna aproximació numèrica. Tot i no tenir aquestes dades, m’atreviria a assegurar que el factor corporal de vegades pot ser definitiu. Per exemple, el resultat d’una conversa pot ser força diferent si en lloc de mirar el ulls de la noia amb qui parles et passes tota l’estona mirant-li els pits (les intencions i el context no deixen de ser importants en aquest cas); tampoc no és el mateix que el teu interlocutor et miri la cara i vagi assentint de tant en tant o que vagi fixant la vista a dreta i esquerra i, al mateix temps, vagi fent copets ara amb un peu ara amb l’altre.

A part dels petits moviments combinatoris que s’aconsegueixen a partir de la cara: ulls, celles, boca (hi ha qui mou les orelles)..., els moviments dels braços i les mans són els que ens caracteritzen més. Tot i que de vegades el seu major o menor grau d’utilització depèn de la confiança que tenim amb el nostre interlocutor ocasional, és pot dir que hi ha dues tipologies amb els entremig que es vulgui: aquell qui no para de moure les extremitats, que sembla que tinguin vida pròpia, que s’enlairen i baixen i dibuixen castells gòtics a l’aire, que necessita tocar-te -dintre d’uns límits, normalment-, que a poc a poc va ocupant el teu espai físic mentre tu et veus obligat a retrocedir per l’embranzida... El pol oposat és aquell a qui sembla que mans i braços fan nosa i manté les mans a les butxaques durant tota l’estona o necessita tenir algun petit objecte a les mans amb què distreure’s o manté els braços rígids a banda i banda del cos...

La importància gestual, però, pot arribar a anar més enllà de la simple complementarietat i és pot convertir en l’única font de comunicació, la qual cosa no és massa estrany en una època com la nostra en què l’empobriment de l’idioma és evident (quantes paraules diferents fem servir al llarg del dia? Jo no sóc un bon subjecte per a fer l’experiment a causa del meu natural lacònic). En la situació comunicativa en què desapareix la paraula, la mà i els dits es mostren força efectius en molts casos: polze amunt o polze avall amb la resta de la mà tancada, índex corbant-se i amb petit moviment oscil·latori, dit mig completament estirat i moviment amenaçador de la mà, polze i índex formant una circumferència i moviment brusc de darrere cal a davant, índex i menovell estirats en direcció al conductor que t’acaba d’avançar en una corba perillosa... En fi, seria un no acabar (per cert, l’anular no em serveix per gairebé res).

Tenint en compte aquesta capacitat combinatòria-comunicativa, comencen a alçar-se veus -aviat seran dits- que proposen l’abandonament de qualsevol llengua nacional o internacional amb l’excusa de fomentar un llenguatge universal que, diuen, és bàsicament intuïtiu i permetria acabar, diuen, amb una de les causes més importants de divisió entre els humans. La veritat és que la cosa no és tan senzilla com la pinten, perquè, encara que a primera vista pot semblar que no és així, també el significat gestual varia segons les cultures. Per posar un exemple: segur que si anem a Alemanya i no ens entenem amb cap llengua, només cal que unim tot els dits de la mà i l’acostem i l’allunyem de la boca diverses vegades per donar a entendre que volem menjar alguna cosa, de seguida ens indicaran el restaurant més proper. Aquest mateix gest a la Xina (amb molts més anys de civilització, com tothom sap) no obtindria cap resultat. Allà ens caldria imitar un plat amb la mà esquerra i fer veure que amb la dreta sostenim una cullera que anem movent del plat cap a la boca, i assumpte solucionat.

De moment, fins que la globalització no hagi avançat molt més, ens haurem de conformar amb les nostres pobres llengües nacionals, que, segons alguns, només serveixen per fomentar divisions i incomprensions.

Mr. Hyde

No puc resistir més aquesta calor. Em persegueix pertot arreu. Sóc incapaç de concentrar-me en les tasques més senzilles. Em podria passar el dia al "Corte Inglés", però la climatizació em fa mal de cap. La pell se'm torna permeable d'estar-me tant de temps sota la dutxa. Estic irritable. Mentre espero unes vacances gratificants, només he trobat una solució, que encara que sé que és provisional i té els seus inconvenients, ha aconseguit deslliurar-me d'aquest neguit constant. Continuaré experimentant. Mentrestant, si us trobeu en una situació semblant a la meva, ACOMPANYEU-ME.

radio liberty

La calor de la revetlla de Sant Joan em transportava a la platja. I com que odio que la sorra m’enfarini, una de les platges més properes que em venien a la imaginació i de les quals puc sortir gairebé indemne és la de Pals. Pals té una platja llarga de sorra lleugerament gruixuda que podria trobar-se perfectament a la Costa Daurada. Una de les característiques més singulars del lloc, però, és la situació de les antenes de la que fou una de les emissores anticomunistes més importants de l’Europa occidental, entre les quals poden passejar-se encara els banyistes. Les emissions fa temps que han emmudit però continua -crec- tota la instal·lació, modèlica, segons diuen, des del punt de vista tècnic. Sembla que en l’actualitat hi ha qui proposa el desmantellament total de les instal·lacions, mentre d’altres confien que prevaldrà l’aspecte museístic -diguem-ho així- del conjunt. Jo em trobo entre aquests darrers, i no exposaré ara les meves raons, que són més aviat estètiques -o antiestètiques- i culturals que polítiques, per suposat.

Abans d’escriure el post he buscat una mica d’informació sobre aquesta emissora i m’ha sorprès veurem obligat a entrar al blog de Miquel Bofill i trobar-me, a partir de diversos vincles, amb una carta d’un dels directors de RL que demanava a Bush la continuïtat de les emissions, a més d’un fòrum tecniconostalgicsemicríptic sobre el tema... i moltes coses més si teniu interès a anar descabdellant el fil.

Curiosament, Radio Liberty encara funciona amb un format diferent i ha multiplicat els seus destinataris. Format? Internet, evidentment. Destinataris? Ja us ho podeu imaginar: cliqueu aquí, potser us interessarà.

I que la CIA ens agafi confessats.

analepsi

És tard. La conversa és distesa: una mica de tot. Les darreres copes al voltant de la taula encara a mig desparar: predomini de les fruites a penes tastades; les peres de Sant Joan, petites i dures, potser verdejant, ens refresquen i costen poc d’empassar. Algun petard aïllat i llunyà produeix un lleuger sobresalt, que no aconsegueixen els coets inaudibles de l’horitzó de Pals. També la música, que ja no recordo, és tènue. Només la lluna, que ja comença a minvar, es mostra poderosa i canviant de color a mesura que va fent camí. Podríem apagar els llums i confiar-li l’escena, però ens deu fer massa mandra aquest petit esforç. Ens costa el comiat, però sabem no aguantarem fins la primera claror del dia, malgrat que de tant en tant el moviment de l’aire ens anima a continuar.

Els de TV3 ens van tornar a enganyar. No ens va servir de res sortir abans de l’hora anunciada per al gran caos. Hi ha massa gent que encara confiem en la tele.

Avui no hem vist les propostes de tornada de TV3. El viatge ha estat més ràpid i el dinar, tardà.

coets

M’allunyo una mica dels blogs aquests dies. No sé si trobaré un poble sorollós o serà dels que han decidit que en temps de sequera el foc és perillós. ¿Ignoren que els focs màgics de les fogueres de sant Joan mai no han provocat cap incendi que no fos en els cors? És veritat que la pirotècnia que els acompanya, vingui de València o de la Xina, cada cop més poderosa, pot suposar un acompanyament a evitar en les circumstàncies actuals. Quanta desconfiança, però, de l’element humà...

Tant si us toca un poble en silenci com eixordador, una mica de Carner no us serà mala companyia. Ei, si teniu temps!

Coet de nit ennuvolada,
tu, si de forta maltempstada
et veies frec a frec,
voldries fer -tens l’ànima gosada-
batalla amb un llampec.

Coet de nits vermelles
que t’esbojarres com lasciu atac
d’un drac,
saltes, com cent sagetes d’un buirac,
i acabes eixordant-nos les orelles.

Coet de nits serenes, enamorat dels cels,
gran tija d’or que tant de dret camines,
tu saps penjar de dos estels
una garlanda de glicines.

"Nit de Sant Joan", de Jordi Moliner.

maduresa

Llegeixo alguns blogs en què amb un motiu o altre es parla de la Selectivitat. Res de nou, la història de tots els anys. Ni en faig un comentari.

Veia i llegia ahir a "LV" que l’unica foto de la portada del diari mostrava uns noies en un moment de descans de les proves, i un titular: "El catalán volvió a ser el hueso en la selectividad". És a dir, que una de les notícies importants del dia era que "según algunos profesores" "este examen fue el más difícil" (el més difícil d’entre quins? Des de quin any?). "Es la tónica de cada año". No sé de quina matèria eren "algunos profesores", tampoc no sé si els experts de "LV" van intentar analitzar en què consistia la dificultat de l’examen. No és diu res sobre això, ni a la portada ni a la pàgina 35, on s’amplia la informació. No havíem quedat que una de les preguntes que havia de respondre qualsevol notícia era "per què?". Què passa , que la Mercè Beltran ha aprofitat el material d’arxiu dels anys anteriors i al cap de redacció ja li ha semblat bé? És que realment als instituts es treuen de sobre els professors més inútils per acompanyar els alumnes en el "tràngol" de la selectivitat: "los profesores que acompañaban a sus pupilos coincidían en destacar la dificultad del examen, aunque no se mostraban sorprendidos. "Es la tónica de cada año", coincidían" (gran prosa periodística). Vinga senyors, una mica de seriositat!

A la pàgina 35 trobem un petit reportatge sobre el David i la Cèlia, dos alumnes modèlics pel que sembla, ell científic i ella humanista. Diu en David: "¿Que sentido tiene medir la madurez del alumno en función de si sabe o no dónde estan los pronombres débiles (débiles!)", se pregunta David al acabar la prueba de catalán. "Si me ponen un 4 en inglés lo entenderé, pero que me suspendan de catalán cuando lo he hablado siempre..." "Uno de los motores de la vida son la contradiciones", acota Buxadé (el professor d’història que els acompanya)". Per favor, és que la pregunta sobre pronoms "débiles " valia 10 punts? És que la meitat de la puntuació de la prova no es basava en diversos redactats que podria fer qualsevol persona mitjanament madura? Cony, ja m’agradaria a mi que em fessin preguntes sobre qualsevol cosa que he fet durant tota la vida i que per tant ja no em caldria estudiar. Que, David, quan facis primer curs d’arquitectura ja demanaràs directament el títol a la secretaria de la facultat al·legant que des de ben petit has fet agosarades construccions amb les peces del "Lego" que et van regalar els teus "tiets"? Com dius? Que ja fa molts anys que sumes i restes sense calculadora? Ah, buenu, potser sí que tens raó. Vas argumentar-lis tot això als professors que vigilaven els exàmens? I tu, Buxadé, així que un dels motors de la vida són les contradiccions? Sí, sí, ja ho podeu dir que els periodistes ho treuen tot fora de context.

No m’estranya que davant d’aquestes notícies alarmants (i d’altres) algunes persones conscients redactin un manifest per posar les coses al seu lloc: "els símbols han desplaçat una vegada més les necessitats." diuen en clara al·lusió als pronoms "débiles" ... i continuen, ja ho sabeu.

Fora la música!

Ja està, ja s’ha acabat el dia de la música (quina collonada això del dia de). Com cargols en època de sequera, els músics han guardat els instruments ens els estoigs i s’han tornat a amagar després de la pluja abundant i artificial que han facilitat les autoritats per fer-los sortir. L’any que ve, més. Mentrestant, a sobreviure com es pugui amb les quatre gotes escadusseres que de tant en tant algú (qui?) deixa caure.

I farem memes on parlarem de llibres i de sons, però continuarem vivint en un país on la lectura és escassa i l’educació musical, pèssima. I continuarem baixant la música d’Internet perquè comprar-la resulta caríssim i els músics ja s’ho faran, com tothom, a més, si tot s’ho emporten els intermediaris. I no anirem a escoltar més que els concerts ben promocionats i els dels amics que actuen al bar de la cantonada reconvertit per una nit en un auditori a la nostra mida. I al batxillerat tocarem la flauta i poca cosa més, perquè la música, ja se sap, és molt bonica, però hi ha coses molt més importants a fer per convertir-se en homes i dones de profit. I els músics, com tants altres artistes del país, diu que aniran nord enllà on la gent..., tot i que preferirien quedar-se a la taverna amb els amics... Però a la taverna no poden tocar perquè l’amo diu que li costa molt aconseguir els papers oficials que li permetrien deixar escampar les melodies...

A mi, la veritat, aquest tema no m’interessa gaire. A la fi, ni sé solfa ni toco cap instrument i, a més, tinc l’oïda fatal. Un post curtet, doncs.

Ja s’ho faran!

Vinga la música!

L’ajuntament de Barcelona és una màquina de fer diners que aviat funcionarà a ple rendiment. No fa gaires setmanes es van inventar la zona verda i els seus guardians. L’invent no ha millorat el trànsit ciutadà, però sí que es veuen els efectes en l’aparcament. I hi ha alguns veïns que estan molt contents perquè on abans els era difícil aparcar ara ho poden fer per un preu mòdic sense buscar massa. De moment, el propi ajuntament, en un acte de generositat sense precedent, els ha facilitat un targeta per uns quants mesos. Quant als vigilants-recaptadors, és increïble amb quina prestesa s’han trobat voluntaris. Contrasta amb les dificultats que té el mateix ajuntament per donar sortida a múltiples i seculars reivindicacions veïnals que no impliquen augment d’impostos, sinó únicament despeses. En fi, tots contents, que les espatlles són amples. Ara ja ningú no protesta.

Com que la zona verda ja està en marxa, la voracitat recaptadora s’ha fixat un altre objectiu: cap músic sense papers i tots al lloc que toca. Que tens una guitarra i vols mostrar el teu art als conciutadans? Doncs cap problema, demanés un permís per un preu mòdic i des de la casa consistorial t’assignaran un espai. Que no t’agrada el lloc que t’ha tocat o et penses que el carrer és de tots (dintre d’un ordre)? Doncs t’equivoques, és com en l'època de Fraga (etern Fraga!), i els guàrdies que vetllen per la seguretat i la tranquil·litat dels ciutadans t’ho demostraran ràpidament. Se’t quedaran l’instrument, tant és que sigui un violí o una trompeta. Això sí, el podràs recuperar sempre que paguis 150 euros més 100 de multa. I a tornar a començar. On van a parar aquests diners? Se suposa que tan poca cosa deu anar al pot comú, calés de butxaca per si li cal agafar un taxi al regidor de torn per no fer tard a l’òpera del Liceu (potser "La gazzeta de Rossini?). Que amb aquests diners subvencionaran els músics, els locals...? Fes-me’n un llistat.

Parlant de músics del carrer, trobo a faltar des de fa un temps aquella petita banda de romanesos (suposo) que funcionava al costat de la porta principal del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya. No sé si les parades d’ulleres, bosses, cds, dvds i altres diversitats repetides fins a l’infinit els han fet fora o per fi han trobat un promotor que els ha organitzat una gira. Tocaven sobretot instruments de vent i interpretaven clàssics moderns, ballables majoritàriament. Només de tant en tant sonava alguna d’aquelles esbojarrades i rapidíssimes interpretacions del seu país que a mi m’agraden tant i que ells devien pensar que eren poc comercials.

nominacions oficials

Torno a entrar a veure com van les votacions populars del Premi Lletra. Veig que ja han aparegut set webs nominats pel jurat. Se suposa que, seguint la tradició dels darrers anys, d’entre els set "oficials" sortirà el guanyador de l’edició d’enguany del premi.
Em pregunto què passarà si el vuit de setembre concedeixen el premi a l’interessant blog del Llibreter, que penso que té moltes possibilitats - i ho podria raonar-, però tampoc m’heu de fer massa cas. Es desvirtualitzarà o enviarà algú a recollir el guardó? Les bases del premi no exigeixen la presència del guanyador i seria un cop d’efecte mediàtic que el gusnysdor quedés en la virtualitat, en l’anonimat. Se’n parlaria.
Si fos així, si el premiat no es presentés, s’enviaran els 1.200 euros a un apartat de correus? Hi haurà detectius o periodistes amagats esperant descobrir la identitat del guanyador? Es farà alguna entrevista de mòbil a mòbil? ...?

Ja has pensat com t’ho faràs, Llibreter? Sembla que encara queden molts dies, però el temps passa volant.

qui...

Quina llàstima que ahir no es trobessin les dues manifestacions madrilenyes. De la fusió neix la comprensió... o el caos. Aposto per la primera opció. No ens aniria malament una mica més de diàleg. A la fi, entre uns i altres la diferència algunes vegades és tan insignificant, tan exterior...

P.S. Potser sí que caldrà fer l’enèsima reforma educativa. A veure si uns i altres aprenen a comptar. A poc a poc i repetiu assenyalant amb el dit: un, dos, tres, quatre, cinc...

DARRERA HORA. Juro per Rouco i Clavel que quan he escrit el post encara no havia llegit el d'ahir de RMF. De totes maneres si això passa alguna altra vegada, ja sabeu que jo sóc partidari del plagi, tenieu-m´ho en compte. Què ha estat primer en el post de RMF i en el meu, la imatge o el text? Si voleu que us digui la veritat, en el meu cas ja no me'n recordo. Curiós.

.

lentitud lectora

La lectura d’Umberto Eco sempre se m’alenteix més del compte per algun motiu. En la primera novel·la que li vaig llegir, El nom de la rosa, vaig trobar ja en les pàgines inicials unes quantes referències que em van fer recórrer a diversa bibliografia per tal de tirar endavant i no tenir la sensació que no acabaria de comprendre allò que llegiria a continuació. Necessitava saber amb un relatiu detall l’origen, el funcionament i la història dels diferents ordes monàstics que s’esmentaven. No em va suposar cap problema, però va requerir un temps extra.

Deixem de banda les altres novel·les d’Eco i anem a la que estic llegint ara, La misteriosa flama de la reina Loana. El primer problema que se’m planteja no és històric sinó lingüístic, i no sé, en principi, si el problema me’l planteja l’autor, la traductora o la meva ineptitud. Parla el protagonista que diu:
"-És precisament això el que no sé. Recordo tot allò que va passar després de tornar en si, ho sé tot de Juli Cèsar, però no aconsegueixo de pensar en el que ve després..."
I en pàgines posteriors em trobo amb el mateix dubte. Vet-ho aquí: "si" és un pronom de tercera persona que podríem dir que equival a "ell mateix", sempre precedit de preposició. Per exemple, un narrador en tercera persona podria dir d’un dels seus personatges: "es va desmaiar i al cap d’una bona estona va tornar en si". En el fragment reproduït qui parla és el propi personatge; no hauria de dir, doncs, "Recordo tot allò que va passar després de tornar en mi"? "Mi" és l’equivalent de "si" per a la primera persona del singular. Jo crec que ja he decidit que és el que passa amb aquesta utilització del "si" que es repeteix, com us deia, en diverses ocasions, sempre amb usos similars, però no n’estic del tot segur. Què en penseu vosaltres: autor, traductora o jo mateix? Qui s’embolica i m’embolica? Us embolico?

Sigui con sigui, comprendreu que no us pugui parlar de les meves impressions de la novel·la fins d’aquí a molts de dies, més dels que penseu. Ara, per exemple, ja em veig en el procés d’investigació de la multitud d’il·lustracions que em comencen a aparèixer amb referència a algun aspecte dels descobriments que va realitzant el protagonista. L’al·lusió a "El mundo al revés" de la pàgina 93 em porta a repassar l’origen i l’evolució de les auques (aleluyas en castellà). Fixeu-vos, encara em queda tot un món per arribar a la darrera pàgina, la 430.
Val la pena que continuï llegint Umberto Eco, que no fa més que suggerir-me interrupcions en la linealitat de la meva lectura o hauria de deixar-ho córrer i dedicar-me a qualsevol altre llibre? Val la pena que em capfiqui a acabar La misteriosa flama de la reina Loana?

Repeteixo ben conscientment "val la pena" en lloc de "paga la pena", expressió, aquesta darrera, que llegeixo constantment i no sé d'on ha sortit i qui l'ha posada de moda.

clavells i gallecs

Suposo que aquest és un post d’aquells que només es poden fer a la matinada (ja veieu l’hora que és), en què la nostàlgia es fa present. Fa una estona he llegit un comentari de la Lola, que parla de l’edat, del cansament... M’ha recordat una cançó que no sé perquè no vaig afegir al meme. Una cançó ara força oblidada que va iniciar una de les revolucions més romàntiques i més poc cruentes dels darrers temps: mai no hi ha hagut uns tancs tan pacífics pels carrers; després les coses van com van. Una cançó que sonava just un any abans de la mort del dictador i que jo encara conservo en un single que escoltava, sol o en companyia, moltíssimes vegades. L’havia d’haver recordat el mes d’abril, però ... què sé jo.
Et sona Lola? La recordeu, vosaltres? Tu segur que sí, Perejoan.

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade

Si voleu conèixer l'oblidat autor de la cançó i escoltar-la o baixar-vos-la en versió mp3, cliqueu aquí.

P. S. Se m'acut que aquesta cançó -tanta gaita en la versió que escolteu!- podria servir també per donar una mica d'ànims als votants gallecs, que diuen que tenen una intenció d'abstenció important en les eleccions de demà. Aneu a les urnes, canvieu d'una vegada, ni que sigui per caritat, per donar per fi un descans a aquests senyor vellet (vellot?). No importa qui voteu (una mica sí), però feu-ho: és per vosaltres. Mira que si guanyeu perquè mollts dels vostres veïns han agafat l'autocar per anar a la manifestació antigai de diumenge i s'han oblidat que tenien un deure més important... Tot val.

100.000

Avui, dia 17 de juny de 2005, el meu antivirus Panda sembla que s’ha tornat boig, en la seva actualització diària m’ha presentat el següent missatge (en castellà): "nombre d’identificadors nous: 655". Aquesta entrada ha donat com a resultat que el total d’identificadors de virus del programa assoleix la bonica xifra de 100.000 (cent mil!). Aviat és dit, però per tenir-ne una idea aproximada de la magnitud podria dir que si cada dia es creés únicament un virus nou, cadrien més de 270 anys per arribar a la quantitat esmentada. Increïble!

Se m’escapa la finalitat d’aquest terrorisme informàtic. No entenc perquè aquells qui poden posar fi a aquesta plaga no hi fan res o fan ben poca cosa. O és que darrere dels terroristes hi ha alguna xarxa multinacional a la qual interessa aquesta situació? Dóna diners el terror? Algú en deu saber alguna cosa que jo només imagino.

heducació, heducació, heducació (llegiu-ho amb h aspirada)

No m’ho puc treure del cap, necessito compartir-ho per saber si us ha produït el mateix efecte.
Doncs havia acabat jo de dinar i estava mirant pel canal 33 com una serp anava engolint lentament un pobre ratinyol de camp i començava la lenta digestió de l’animaló i es veu que l’escena m’ha fet efecte, perquè quan he tornat a la realitat no hi havia a la pantalla cap bestiola, sinó que en l’escenari del Parlament es trobava Maragall que devia respondre la pregunta d’algun diputat sobre els objectius prioritaris del govern (si m’equivoco, em corregiu, que encara no estava del tot en aquest món).
- Els objectius són tres: educació (pausa i gran expectació), educació (ja es veia venir el tercer objectiu) i educació.
M’he descontrolat. No he pogut parar de riure en una bona estona. Ha passat la tarda i ha arribat la nit, i de tant en tant se m’escapava el riure. Somriures discrets pel carrer, d’aquells que fan pensar la gent que es creuen amb un babau feliç, somriures més lliures i llargs a casa, d’aquells que fan pensar que alguna cosa no em funciona del tot bé.
Educació, educació, educació. Potser no ens enganya i pensava en educació vial, educació vial, educació vial. De vegades els adjectius tenen gran importància.
També és possible que tot això vingués al cas perquè diuen que una comissió d’experts (no s’atreveixen a anomenar-los savis aquí) ha enllestit uns quants centenars -milers?- de mesures, recomanacions, consells, o com es digui, per millorar, o com es digui, l’educació, o com es digui. Caram amb els experts en educació, si que han treballat! M’hi jugo el que vulgueu que les seves conclusions em faran riure una setmana seguida. A veure quan les puc llegir.
I algú encara em preguntarà què és el m’ha fet riure exactament. Si voleu us ho dic, però ja ho hauríeu de saber. O és que no teniu educació? Perdó, volia dir formació. O potser informació?

amor

És possible que avui en dia sigui difícil poder entendre la paraula amor sense intentar adjectivar-la o justificar-la i sense que soni a cursileria -o a blog adolescent (quina bestiesa!)-, però em sembla que és la paraula justa i no se me n’acut cap altra. Tampoc n’intento la busqueda.

Em refereixo a la queixa que exposava l’altre dia sobre el programa "Saló de lectura" dedicat als blogs i dietaris convencionals. Us ho insinuava, però potser no ho sabia explicar prou bé. Per què no em va satisfer? Ara ho tinc clar: per què li faltava amor. En Manzano va voler apuntar-se al tema de la setmana i va fer trampa. En Manzano s’enamora cada setmana d’algú ben tangible, però li van dir -o ell així ho va creure- que calia enamorar-se dels blogs. Però enamorar-se dels blogs, de tots els blogs, vol dir exercir una promiscuïtat que ningú no es pot creure i que tampoc pot ser capaç d’aconseguir una sola persona. En Manzano es podia enamorar d’en Carles (ara la llei ho permet) o de la Tina (qui es pot resistir als encants de la Tina?); fins i tot es podia enamorar de tots dos alhora, però no podia enamorar-se de centenars de persones al mateix temps, perquè ningú no es creu un amor tan general. Imaginem que el presentador s’hagués enamorat de la Tina (siguem ortodoxos). Si hagués estat així, haguéssim sabut tantes coses de l’objecte del seu amor, ens haguéssim sentint tan partícips de la seva passió, que haguéssim conegut no tan sols la Tina sinó també allò que ella estima i que el seu enamorat hauria d’haver estimat necessàriament: els blogs per exemple.

Ahir, en un programa retrospectiu, el presentador va mostrar el seu amor per Jesús Moncada. L’Emili, poc o molt, coneixia Jesús. L’Emili estimava Jesús. I en Jesús es deixava anar perquè se sentia estimat. Hi havia complicitat. Hi havia comunicació. I els espectadors, des de fora però propers, participàvem d’aquest amor. M’ha sortit gairebé com un verset d’amic e amat, però és que no deixa de ser això. I hem sabut coses de Jesús entendridores i coses que no ho eren tant, però que ell desdramatitzava, com que la literatura que publicava era com un entrepà: una obra d’amor (la seva creació personal) entre dues escorces que també l’alimentaven -i ens alimentaven- al menys econòmicament, les traduccions.
Ahir vam estimar en Jesús perquè vam participar d’un amor tangible, versemblant, amb dedicació. L’altre dia no vam poder estimar en Carles i la Tina perquè no veiem amor, reconeixement amb les persones, sinó amb allò que representaven i, tot s’ha de dir, no vèiem gaire convenciment en l’amic.

Emili, si t’enamores, ens ho fas saber i mirarem de participar del teu amor. Si fingeixes per pressions diverses, avisa’ns.

Alguns em direu que no ha de ser necessàriament com jo ho explico. Possiblement, però a mi m’agrada així. Per això jo miro els dimecres "Saló de lectura" i no un altra cosa.

P. S. Després d’haver-ne parlat en el blog unes quantes vegades, em veig en l’obligació de recordar-vos que la setmana vinent en el programa d’en Villatoro es parlarà de Solitud. Que més és es podrà dir que no s’hagi dit ja aquí o en les dues columnes que en Porcel (he, he) li va dedicar a "LV"?

parèntesi comercial, polític i social o ampliant les relacions de germanor entre els pobles.

Fa un moment em trobava retocant el post d’avui i he rebut una trucada d’aquelles de què no pots saber el telèfon del teu interlocutor perquè apareix "privado" a la pantalleta del teu. He pensat que devia ser alguna oferta comercial i, efectivament, era una noia que em proposava un contracte amb Wanadoo aparentment molt avantatjós. Relaxat com estava i amable com sóc, he escoltat tot el que havia de dir-me assentint de tant en tant per fer veure que l’entenia i per no semblar maleducat. La veritat és que si li hagués prestat més atenció i tingués més confiança en la venda telefònica potser ara jo ja seria un número -i un nom- més de la seva empresa, perquè es veu que l’oferta era temptadora.

M’ha cridat l’atenció, però, que parlés tota l’estona en castellà-espanyol, tot i notar el meu marcadíssim accent estranger, així que quan ja havia acabat el seu discurs i després de dir-li que ella em semblava molt amable i la seva feina tan digna com qualsevol altra, li he demanat des d’on em trucava (abans ja li havia dit que jo, si podia, no feia tractes per telèfon i que del que m’havia dit, de la missa la meitat). Quan m’ha dit que m’estava parlant des de Galícia li he respost, sempre indicant-li que entenia que ella era només una treballadora que complia ordres, que no em semblava bé la política empresarial de la seva companyia, la qual no tenia la delicadesa de tenir tractes amb els hipotètics clients en la seva pròpia llengua (la del client). Una altra m’hagués penjat, creient que era una al·lusió personal el que li deia, però la Marta ha confirmat que m’entenia perfectament i que si volia jo li podia parlar en català, que ella em respondria en castellà, que ja ens entendríem. Molt bé doncs. He imaginat que no li vindria malament xerrar d’alguna altra cosa que la fes distreure de la monotonia de la feina i li he dit que si em podia parlar en gallec. I sí, podia. M’he interessat per l’ambient de les eleccions al seu país, i m’ha explicat que ella és més aviat apolítica (?), però que la gent està revolucionada, que es respira un canvi. L’he volgut picar una mica i li he dit que ho dubtava. Aleshores hem entrat en una valoració dels ambients rurals i urbans gallecs, els tòpics que ja sabeu, però que tenen molt de cert. Malgrat el seu apoliticisme confessat, m’ha acabat dient que creu que hi haurà realment un canvi i que a ella li agradaria. Hem xerrar una estoneta més i m’ha deixat el telèfon i l’horari que fa per si em decideixo a contractar Wanadoo, tot i que ja sap que no m’interessa. De totes maneres, potser li trucaré quan se sàpiguen els resultats electorals per tenir un intercanvi d’impressions. Sempre és bo saber de primera mà què es respira a la resta del territori peninsular.

Ja ho veieu, un parèntesi agradable per trencar la rutina, que m’ha compensat la intromissió telefònica amb finalitat comercial. Com xatejar una mica abans de tornar a la feina programada.

Que no coneixeu cap gallec o gallega i que esteu també interessats a saber com veu algú d’allà la situació? Bé, m’ho dieu i us passo el telèfon de la Marta; i si li contracteu la connexió de Wanadoo, doncs encara millor, suposo.

qui paga mana

Els dies, el temps, no tenen sentiments i ens poden presentar ensems tristors i alegries. Si ahir ens dolíem per la mort de Jesús Moncada -i continuem amb la mateixa tristor i incredulitat-, també era ahir que sabíem el que ja podem considerar un esdeveniment històric de primera magnitud: per fi la llengua catalana havia estat reconeguda a Europa. Bé, ha estat reconeguda sempre que es pagui, esclar. La llengua catalana i la resta de llengües de l’estat espanyol es podran fer servir en els àmbits oficials europeus sempre que s’avisi per avançat les autoritats pertinents, i l’enrenou que això provoqui (interprets, traductorts, etc.) costarà uns quants milers d’euros a l’estat, que després ens els reclamarà a nosaltres. Però bé, finalment s’ha aconseguit. Ho veieu, sempre ho em dit els catalans: qui paga mana! Ara només restà aprovar una partida pressupostària que pugui preveure quines seran les necessitats oratòries dels nostres diputats i diputades (tenim diputades a Europa?) al llarg de tot un any. I quan s’hagi acabat el pressupost, doncs a callar, o a fer una col·lecta.
- ...?
-No, no, la llengua catalana no serà oficial a Europa, serà el que us he dit, un espot publicitari que ens costarà uns calés, la qual cosa tampoc no està tan malament.
- ...?
-No, no, tampoc no tindrà cap valor jurídic tot allò que es pugui dir o editar en català. I què?

Repassant el que he escrit m’adono que algú que no em conegui potser es pot pensar que no estic content pel que s’ha aconseguit. Potser sí que hi ha un pèl de decepció perquè l’acord no ha estat més generós, però entenc que és un primer pas, que ara la cosa ja està en marxa.
-Que per quan es preveu el segon pas? Home, les coses s’han de fer a poc a poc. D’altra banda la qüestió potser era demostrar que es pot caminar. Caminar massa pot cansar i córrer, com va dir en una ocasió Reixach, un dels nostres herois nacionals, és de covards.
-Però hi haurà un segon pas?
-A veure, ara això no toca.
-I què me’n dius del gaèlic?
-Apa, noi, a emprenyar a un altre lloc!

P.S. Ara mateix, a dos quarts de 10, un especial de "Llibres" al canal 33 dedicat a Jesús Moncada.

Ha mort Jesús Moncada

Fa uns mesos que sabíem de la greu malaltia de Jesús Moncada, però teníem l’esperança que la superés. La seva mort ens deixa tristos, orfes del que jo considero el millor prosista del moment. El continuarem recordant i el continuarem llegint.

Pàgines sobre J. M. a l’AELC.
Al darrer "SERRA D’OR" podeu llegir un llarg article sobre la seva obra: "Sis notes a partir d’una lectura mequinensa de l’obra de Jesús Moncada", d’H. Moret.

L’antiga Mequinensa va desaparèixer fa molts anys, els meus amics van esvanir-se amb ella. A voltes, les notícies desoladores m’arribaven a tongades, com si la mort, "la gran cabrona", en paraules del jutge Crònides, tingués pressa per enllestir la feina.
[...]

En fi, tant sí com no, d’aquí a un parell de dies, a Roma, facturaran al cel el cos embalsamat d’un mequinensà que hauria pogut ser un bon patró de llaüt de l’Ebre i que en canvi, ja ho veu, no ha passat de cardenal. Si va curull de plom, com assegura l’informe confidencial de la gatera, li costarà una mica vèncer la llei de la gravetat. Tard o d’hora, però, arribarà a la glòria, no en dubti gens ni mica. Qui mai no hi pujarà serem nosaltres, senyor exsecretari, ni que la Leucofrina triomfi i arribem a tenir influència al Vaticà a través de la tia Penèlope. Ens quedarem aquí baix. A tot estirar, cregui’m, ens espera l’improbable paradís del registre fòssil.

Calaveres atònites

identitats

Dos dels elements claus d'un país, tingui estat o no, són els seus recursos i els seus senyals d'identitat. Entre aquests darrers, nosaltres tenim la sardana. M'ho recorda un programa de televisió del qual destaco com els més grans es queixen del poc interès en el ball per part dels joves i, al mateix temps, com alguns compositors joves estan experimentant sobre la base de la sardana.

La veritat és que la sardana, des del punt de vista històric, és cosa de fa quatre dies. No sóc expert en sardanes, però m'atreviria a dir que aquesta dansa té els seus antecedents més remots s'ha de busca en el contrapàs, una dansa que s'executava a l'interior dels temple cristians i que recordava la mort de Jesucrist. Els dansaires, tots homes, s'agafaven de les mans i seguien un compàs de 6x8. Els contrapassos sortiren del temple a la plaça i seguien els compassos d'una Cobla formada en els seus orígens per quatre components amb els instruments següents: un sac de xemecs, una xirimia, una tarota i el flabiol i el tambori. I encara amb el compàs de 6x8 els homes, gairebé sempre, es donaren la mà i formaren rotllana i s'inicià el que més tard es coneixeria amb el nom de sardana. Estem parlant, em sembla, de principis del segle XIX. I a continuació la sardana llarga s'imposà sobre la curta, la Cobla va augmentant de músics fins arribar als 11, les dones van afegint-se a la rotllana, el compàs majoritari era de 2x4... A meitat del XIX les sardanes arriben a Barcelona portades des del seu lloc d'origen i es coneixem amb el nom de "balls empordanesos".

Amb tot, el coneixement i l'expansió de la sardana pel nostre país és del segle XX, deixem de banda les seqüeles de la guerra civil. A Catalunya, però continua havent-hi la terra de les sardanes, L'Empordà, les terres on la sardana ha anat fonent-se amb altres tradicions i els habitantse l'han fet seva, i les terres on la sardana és un senyal d'identitat reconegut, apreciat, però relativament llunyà, no viscut, anecdòtic. Jo pertanyo a aquests darrers territoris.

De tant en tant viatjo i m'estic a la terra originària de la dansa i escolto les cobles i miro els participants de les rodes de la sardana, i penso que és una llàstima que no la tingui com a pròpia, que no hagi format part de la meva infantesa. D'un temps cap aquí, però, m'adono que és cert la queixa de la gent gran sobre la poca participació dels més joves. I capto una conversa que em resisteixo a creure que sigui una pista sobre l'abandonament del ball.
Examinem l'escenari i els participants. Un poble de l'Empordà d'on han sortit alguns coneguts compositors de sardanes. Dues mares que tenen la trentena llarga parlen sobre les activitats dels seus fills, nens de set o vuit anys, sobre els seus aprenentatges. Em quedo només amb una frase:
-Doncs jo no penso portar en S. a les classes de sardana, tots els que hi van són xarnegos.
L'altra mare li confirma que ella només coneix el nen de la tal (una de les amigues o conegudes) que assisteix també a les classes. I molt aviat passen a un altre tema.

És possible que dintre de poc aquestes mares comencin a parlar en castellà amb els seus fills perquè el xarnegos ja parlaran en català?
En què quedem? Què passa aquí? S'han de buscar nous signes d'identitat clarament excloents?

distàncies curtes

Les paraules que podeu llegir més avall les vaig escriure després de veure el programa de televisió, amb tot encara ben fresc i quan la meva hipotensió em permet estar més despert, quan la nit se’m presenta sense fi, tot i que el té. No ho vaig penjar en aquell moment per qüestions sense importància i ara que ho rellegeixo m’adono que tampoc era això. No importa. No ho canviaré. No ho deixaré al disc dur que ja no m’aguanta gaire cosa més. Avui ja no seria el que era, però no deixa de ser el que va ser. No ho justifico ni ho reinterpreto, em fa mandra. Si voleu, feu-ho vosaltres. Amb quina rapidesa es fan vells els posts!

Vaig mirar "Saló de lectura" gairebé com cada dimecres, però amb un interès especial perquè sortien en Carles Miró (com l’enllaço ara?) i la Tina Vallès, i em van decebre. I em van decebre perquè jo era una mica ells, perquè jo sé el que han anat explicant i quant i com, perquè d’alguna forma, la lectura dia a dia -i només vas llegint allò que acaba de publicar-se si t’interessa- va creant complicitat en les distàncies. M’enteneu, oi? No, no van ser ells qui em van decebre, va ser en Manzano, que va parlar molt poc amb el Carles i la Tina i va parlar molt més amb els blogs a través d'ells, tampoc per dir massa cosa. Els dos invitats no ho van ser tant en la seva funció de creadors com en la seva funció de representants del "fenomen". No importava tant allò que eren o què escrivien, sinó el mitjà que feien servir i les seves característiques i diferències respecte els altres mitjans. Em va decebre Emilio Manzano perquè no li vaig veure l’amor -vaja paraula, deixem-ho en dedicació- que li he notat quan tantes altres vegades ha parlat d’un autor i amb un autor (i autora, ep!) de qui s’havia llegit l’obra i en tenia passatges assenyalats i dubtes per resoldre i elogis per presentar i potser alguna crítica suau. Em temo que en Manzano no s’ha llegit tot l’Aeroplà del Raval ni totes les Notes al marge, o al menys no ho ha fet amb el ritme que calia, amb la complicitat que exigeix aquest "nou mitjà".
Ja veieu, potser hi ha molta subjectivitat en tot el que exposo, però és el que hi ha. Que no es preocupi l’Emilio, que jo el seguiré veient, perquè tinc una mica l’esperit de Ponç Pons i perquè estic segur que em continuaran interessant els escriptors que porta al seu programa i les preguntes que els fa i les respostes que donen. I em tronaré a enganxar, com sempre.
Ahir tocava novetat. Ahir tocaven blogs. Ahir tocaven sistemes i tècniques més que continguts i autors. Que també, esclar, només faltaria. En Carles i la Tina van fer el que van poder: un preescalfament.

postmeme

La Lola (o és la Teresa que també s’hi afegeix?), tria entre les seves cançons preferides un dels pocs, escassíssims, poemes que em sé de memòria. Vuit versos modèlics d’Ausiàs March que funcionen amb la precisió d’un mecanisme de rellotgeria (fixeu-vos en la correspondència perfecta entre el quatre primers i els quatre darrers), malgrat la possible despreocupació en la rima. Però també els sentiments a través dels recursos habituals del poeta: mort, amor, venjança, mars... Hi és tot.

Així com cell qui es veu prop de la mort,
Corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

Quina contundència! Tot paraules agudes o monosíl·labs, excepte dues planes, dues remarques estratègicament situades. I moltes més coses.

P. S. Trec les notes de la senyora Robinson -tampoc no es tracta de fer un blog musical-, però les conservo en la memòria.

esgotament

És possible que demà a "catapings o a "bitàcoles" només és llegeixi "meme", "meme", "meme"?... Potser sí. A mi m’arriba la proposta a través del blog amic "L’efecte Jauss" i em veig en l’obligació de dir alguna cosa, tot i que abans ja me l’havia proposat l’Estranya, un dels blogs més frescos del mercat, i em sembla que la meva resposta, que consta als seus comentaris, no la va satisfer del tot.

Anem al cas, i no us ho cregueu tot.

Deu àlbums de la meva col·lecció (hauria de dir a l’atzar, però he de mirar-ho una mica. Quant a col·lecció, és un terme massa pretensiós per les quatre coses que tinc -ja us vaig parlar de les meves ineptituds musicals).
Janis Joplin. In concert.
Chris Barber. Folk Barber Style.
Dizzy Gillespie. Jambo caribe.
Verdi. Nabucco.
Francesc Ribera Titot. Guillem de Berguedà.
Vivaldi. Les quatre estacions (lligades a la pel·lícula d’A. Wadja "Paisatge després de la batalla").
Bella ciao. Chansons du peuple en Italie.
Carmina Burana.
Brahms. Danses hongareses.
Ovidi Montllor. Per sempre.

Discos que em fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Cap. Esclar que potser a vosaltres us faria vergonya tenir-los.

Quantitat total de música baixada al meu ordinador
només midis.

Últim CD que ha comprat
No n’estic segur. Potser un doble de Carlos Cano que ara no tinc a mà i no em sé el títol.

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
Sona, suposo, al meu blog encara. Ningú no m’ho ha confirmat: "Senyora Robinson".

Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa (molt?) per mi.
Pau Riba. "Noia de porcellana".
Serrat. "La guitarra".
"Amore, mio non piangere".
Verdi. "Va, pensiero".
Amália Rodrigues. "Estranha forma de vida".
Raimon. "Veles e vents".
"Just a Gigolo"...
No em feu escriure en anglès, sóc un desatre.

Llibres que llegeixo durant l’any
Depèn de l’any (i de l’estació). Potser una cinquantena.

Llibreria o biblioteca
Freqüento poc les biblioteques amb la finalitat de llegir o de demanar algun llibre. La més visitada durant aquest any ha sigut la de Sant Pau i Santa Creu (infantil i juvenil).

Últim llibre comprat
Regalat: In nuce, d’Hèctor B. Moret. L’últim que volia comprar no el vaig trobar.

Últim llibre llegit
L’anterior

Llibres que llegeixo aquests dies
Només llegeixo un llibre alhora. Quan l’acabo en començo un altre. Umberto Eco. La misteriosa flama de la reina Loana (el tinc des de Sant Jordi).

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera. (Per ordre cronològic)

El enanito Mug. No sé l’autor ni l’editorial, però tenia dibuixos i era màgic. Ves a saber si el guarda la meva mare. Abans del 7.
A. Moravia. Els indiferents. De la col·lecció Reno, de Plaza&Janés. Col·lecció que comprava a l’estanc del poble, on també venien novel·les de l’oest i prou. Abans dels 17.
Com que durant molt de temps vaig ser lector compulsiu de novel·la negra i de S-F, us deixo dos títols, un de genèric: dicionari de novel·la negra nord-americana, de Xavier Coma, i un de concret i políticament correcte: L’home femella, de Joanna Russ.
Acabem amb E. M. Foster, Aspectos de la novela.

Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes":
A hores d’ara tothom ja deu tenir el seu, però no ho recordo de:
Perejoan (que no estarà per històries)
Martí de Palíndroms (mira que si s’hi decideix i respon de forma palindròmica).
La Teresa, de Paraules.
La Isnel.
La Gemma.
No els ho dic a l’egotista i a haiku, perquè entre els bessons i els exàmens deuen estar enfeinadíssims. I tampoc us ho dic a vosaltres; sí, ja ho sabeu: quina llàstima que hàgiu plegat els blogs (o gairebé).
Buf, que llarg! I el meu post d’avui? Per cert, jo escric en WordPerfect i no repassaré el que he escrit.

mar, solitud i senyora Robinson

Ja fa dies que a casa s’ha produït un fet estacional irreversible: ha entrat la calor. Hi ha uns dies entre la primavera i l’estiu que la temperatura a l’interior de la casa, encarada al sud-oest, com la quarta part d’edificis de l’Eixample, és agradabilíssima. És quan a l’exterior et comencen a molestar els més de 30º al sol i a les habitacions no s’arriba en cap cas als 23 i hi ha moments en què encara et ve de gust posar-te alguna peça a sobre de la samarreta o la camisa de màniga curta. Un dia t’adones, però, que aquesta situació ha canviat, que quan ja fosqueja, s’està millor al balcó que dintre de casa, on el termòmetre no baixa dels 25 o 26º. Entre la tardor i l’hivern es produirà la situació inversa, encara es manté un confort ambiental que ja ha desaparegut de l’exterior en aquells dies cada vegada més escassos de llum. Ara, en aquest moment, que es dóna el primer cas, el meu pensament comença a vagar de tant en tant per la mar, per les platges que m’esperen dintre de poc, pels dies sense horari de nits curtes.

I pensar en la mar em porta a reobrir un tema que considerava tancat: Solitud. A la novel·la la mar no té cap importància. No apareix, que jo recordi, més que en una ocasió, ja ben avançada l’obra. La Mila la descobreix i no la identifica fins que el pastor la hi confirma amb la paraula màgica. Aleshores la protagonista mostra el seu desencís, que devia ser comú a algunes persones que la veien per primera vegada a una certa edat (aquest descobriment tardà deu ser impossible en el nostre temps, amb tots els mitjans de comunicació que ens la presenten cada dia; una altra cosa és la sensació de la mar en directe, esclar). Observeu, no obstant, les possibilitats no desenvolupades de la mar a Solitud: "...dels naufragis, de les serenes...", que si que desenvoluparà, per exemple, Ruyra.
A Solitud la mar no hi té res a fer perquè la novel·la és de distàncies curtes en la immensitat de la muntanya, perquè els petits descobriments de la Mila, el seu procés d’autoconeixement, només poden realitzar-se en un espai ric, variat i canviant, difícilment en un espai tan obert, tan relativament homogeni com el que presenta la mar. La Mila podria haver nascut i podria haver mort en la mar, però no podria haver desenvolupat la seva personalitat.

Aleshores si que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d’espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia transversalment el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:
-La mar!
La Mila va tombar-se com fiblada.
¿Que allò era la mar, el quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades?
Parpellejà repentinament, fent una gran neteja de ses còrnies; després tornà a mirar, esbatanats els parpres, fixes les ninetes, resistint heroicament el guspirejant pampallugeig encegador.
-La mar! La cosa mai vista!... La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les serenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons!... -I per sa memòria passaren com una exalació els ex-vots de la capella, les narracions del pastor, les dites i recontes d’abans d’anar a la muntanya, tot lo que li havia parlat d’aquella mar tan retreta i exalçada pels homes... Una alenada de desil·lusió l’enfredorí de cap a peus."

Res a veure la mar contemplada per la Mila amb la mar de les rondalles que sobre ella havia escoltat i imaginat. Decepció, doncs, per una mar massa llunyana.

P.S. Ja sé que no està ben vist, però si no em falla la tècnica que no domino, avui la música que acompanyarà aquest post és la de la senyora Robinson -MÉS FORT EL VOLUM! No volíeu saber la música que escolto ara?-. Fins ahir a la nit no vaig saber que havia mort dilluns. Es va semblar la Mila a la senyora Robinson en la seva nova vida? No ho sabrem mai. No té cap importància.

enologia i publicitat

Veig a la tele l’anunci d’un vi que ja fa temps que es passeja per la pantalla. M’ha descol·locat des de la primera vegada que em va cridar l’atenció en una d’aquestes premigdiades que sovint no s’acaben de realitzar per imperatius diversos. No els sabré descriure bé, ho sé (s’accepta la descripció en el comentari, el blog és interactiu), però en síntesi ens ofereix un espai a l’aire lliure protagonitzat per un humà i una sirena (relació impossible, pensen alguns), s’acaba l’escena amb un senyor que gaudeix en una taula a la vora del mar per on acaba de desaparèixer la sirena d’una ampolla de "Blanc Pescador", mentre es llegeix a la pantalla alguna cosa com "... entre la terra i el mar"(és d’agrair que la sirena no entoni cap cant publicitari), un suposa que amb relació amb aquests plats que s’anomenen de mar i muntanya, que jo odio i que tenen una certa acceptació a l’Empordà, per estendre’s posteriorment per tota la geografia del país. De fet aquest vi, com el seu nom indica, té la funció d’acompanyar el peix. És curiós com -em sembla- no apareix el nom de la bodega que el produeix, que és el "Grup Castell de Peralada". I no apareix -em sembla- perquè deuen ser conscients que es tracta d’un dels blancs més mediocres (no m’agrada maltractar ningú) que surten d’una bodega que en els darrers temps està produint alguns dels vins més interessants per la seva relació qualitat-preu de la D. O. Empordà, sobretot a partir del moment que es van voler posar seriosos i van contractar els serveis, l’assessorament, del valencià veí de Falset Josep Lluís Pérez, un dels principals impulsors de la renovació del Priorat, que té una digna successora (es diu així?) en la seva filla Sara. Perquè s’anuncia un vi tan mediocre (deixem-ho així) quan el mateix grup ens ofereix un notable Chardonnay que es pot trobar aproximadament a 5 euros a les botigues? O un "Blanc de blancs" , d’inferior qualitat, però força interessant a menys de 4 euros? Ho ignoro. Potser perquè fa temps que el Blanc Pescador" ja estava introduït en el mercat i té una bona sortida entre determinats clients més amants dels noms que de la qualitat. I ja se sap, el client sempre té la raó.

P. S. Llegeixo al blog de Toni Sala sobre les jornades de Sant Cugat que en el dinar d’ahir Mesquida va demanar dues ampolles de Viña Tandonia Reserva. Home, Mesquida, fem una mica país i mirem per la butxaca. Al millor preu que aquest Rioja podies haver demanat un Castillo de Peralada Reserva, que pot comparar-s’hi perfectament. Posats a triar, jo m’hagués decidit per un Martinet Bru, d’en Josep Lluís. Més barat i, sense cap dubte, prou superior. Els 400 euros en botiga de l’Ermità, possiblement el millor vi del Priorat, m’haguessin tirar enrere, a no ser que pagués la casa. Qui pagava? Entenc, però, que el problema era que a molts restaurants del país és encara més fàcil trobar Riojas que Priorats o, per suposat, vins de l’Empordà. Per si de cas no us trobeu en la necessitat de demanar el que hi ha al restaurant de torn i voleu portar-vos el vostre propi vi, us recomano un dels cellers-magatzems més espectaculars del país, aprofiteu-vos-hi quan feu la ruta planiana: http://www.vinsilicorsgrau.es/cat.htm

Segon P.S. Se m'oblidava. Hi ha vins tan horribles que de seguida veus que estan esbravats i amb gust de suro. Ni tan sols t'hi atreviries a cuinar "pollo a la chilindrón". Aquest n'és un.

notes sense repassar i incompletes sobre els blogs amb motiu de les jornades de Sant Cugat

He seguit les jornades de Sant Cugat a través del blog de Toni Sala i d’alguns dels participants i observadors de lluny i de prop. Se m’acuden dues reflexions relacionades -i les que poden sorgir a mesura que vagi escrivint- que potser ja s’han fet, però que en la meva mania de llegir en diagonal és possible que m’hagin passat desapercebudes.

En primer lloc, la diferència més notable que veig entre els blogs, és a dir, el que alguns anomenen la realitat virtual i el que podem llegir en altres mitjans és únicament el suport i la diferència de costos que això suposa. L’escriptura en el mitjà que jo ara faig servir és gratuïta, haver de d’escriure sobre paper té un cost econòmic. Això vol dir que el segon mitjà demana, exigeix una selecció. No és possible que tu -jo- puguem publicar el nostre conte, les nostres impressions diàries sobre la realitat personal o externa, les nostres crítiques sobre economia, política, etc. en un mitjà no virtual sense que el propietari del mitjà vulgui aconseguir uns guanys o, al menys, assegurar-se que no perdrà diners. En els blogs, aquest factor té poca importància, l’audiència, com a màxim, pot condicionar el propi ego.

El factor guanys suposa que no arribin a la llum més que els posts -diguem-ho així- que els empresaris pensin que serviran per aconseguir més lectors (guanys), per donar més prestigi a la revista o a l’editorial (guanys, encara que ens vulguin fer creure que no), per crear polèmica, no importa si el públic participa o no de les argumentacions del postista (guanys que propicia la curiositat dels humans), etc. Diaris, revistes, editorials, presenten ja un producte apte per al consum d’un públic més o menys nombrós. Mentrestant, el lector virtual ha de perdre bona part del seu temps seleccionant els escrits que se li presenten cada dia fins arribar a trobar allò que s’adiu més als seus gustos, a les seves expectatives, al seu estat d’ànim canviant; i quan creu que ja té controlat el mercat, va i li fa fallida, no sé sap massa bé per què, el seu blog (diari, recull de narracions...) preferit. Decebedor.

Em cansa escriure. Paper o pantalla? Al dos llocs puc llegir contes (novel·les, menys), crítiques, notícies locals, nacionals, internacionals, esportives, diaris íntims o no tant, vinyetes còmiques, passatemps... Esclar que entre els professionals i els aficionats hi ha encara una certa diferència i els mitjans de què disposen són diferents, però tot arribarà, potser. És qüestió de temps i de pasta.

Avui en dia voler fer unes jornades parlant dels blogs, de tots els blogs i la seva funció, és una feina quimèrica, com ho seria organitzar unes jornades per parlar de tot allò que s’escriu sobre paper, des del manual de funcionament de la rentadora fins a la darrera novel·la de Saramago. A Sant Cugat ni ho han intentat (no crec que demà -avui- ho pretenguin), i han fet molt bé.
Per cert, se sap si hi ha cap empresari de la comunicació que busqui o ja hagi contractat algun nou valor entre els que escriuen als blogs? Sorgirà algun mediàtic que hagi fet els seus primers passets en quest món? Retiraran algú d’una feina compartida amb la que li proporciona el pa de cada dia per donar-li fama i diners. Encara no? Que esperen, que la competència els prengui el fitxatge estelar?

P. S. Em sap greu que hagi plegat Notes al marge. És un dels pocs que tenia actualitzada la meva nova adreça. Qui em seguirà ara? Escric aquesta darrera nota perquè veig que el que provoca comentaris (interès) en el meu blog són els post scriptum. Les coses són així. Decidit, ara em dedicaré només a les notes marginals.

els altres llibreters

Fa pocs dies. Part de la tarda a la recerca d’un llibre que es va publicar ... Només en tinc una referència vaga. Sé el nom de l’autor i tinc una lleugera del contingut, però ignoro el títol. La cosa no es presenta fàcil.
A la primera llibreria de vell que vaig hi ha una noia que no tinc vista d’altres vegades que intenta complaure la meva demanda fullejant els llibres que aconsegueix trobar de l’escriptor. Jo mentrestant, vaig fullejant alguns llibres de les lleixes. Trobo una primera edició amb una enquadernació nova de Deu rondalles de Jesús infant (1904) que té marcat a la primera pàgina el preu: 200 euros. Quina bestiesa! El meu exemplar, comprat l’any passat, no s’hi acosta ni de bon tros, a aquest preu. S’ha produït una demanda insòlita d’exemplars? Després d’una bona estona, la noia truca per telèfon al magatzem, on sempre hi ha una o dues persones, ordenant, catalogant, preparant les trameses que enviaran a domicili. Fan un repàs de les existències amb resultats negatius. Sent no haver-me pogut servir.

A la segona llibreria, pare i fill estan a punt de baixar la persiana. Les indicacions que dono al pare són insuficients i em pregunta si s’han publicat les obres completes de l’autor que busco. Li dic que em sembla que no. Ell em confessa que li sembla el mateix. Em pregunta si darrerament he trobat algun llibre sobre la meva temàtica preferida. Li dic que no i li pregunto si ell en té algun. Somriure i resposta negativa.

Feia temps que no anava a la tercera llibreria, de molt abans del 3 % i del Carmel (el llibreter i jo de vegades comptem el temps a partir de dades polítiques assenyalades) del país. El lloc em porta a la memòria La sombra del viento. Li faig la pregunta de rigor i em respon que li sona el que li dic, però que no recorda ben bé si té el llibre. El llibreter té una botiga petita, com un tub, amb prestatgeries farcides de llibres col·locats en un ordre que només ell és capaç de captar i un taulell central que va des de gairebé la porta al fons, no sé si hi ha rebotiga; la major part del llibres, però, els té repartits en altres locals, uns 300 m2 d’amuntonament , de manera que no és estrany que no pugui precisar el seu record.
Parlem de la marxa del negoci, mentre fumem: ell un cigar i jo un cigarret. Em diu que cada dia va més de baixa. M’explica que hi ha llibres que ja no tenen sortida: enciclopèdies, històries de Catalunya..., que alguns tipus de llibres que comprava abans ara només li valen com a paper. Atribueix aquesta davallada en part a Internet i diu que els joves freqüenten menys que abans aquest tipus de llibreria, i potser té raó. També em conta que un dels problemes amb què es troben els llibreters (parlem exclusivament dels de vell, per`o segurament es pot generalitzar) és el preu astronòmic que els demanen per renovar el lloguer dels locals, que no poden compensar amb les vendes. M’explica el cas d’un company de feina ja gran, situat en un carrer molt cèntric, que va decidir plegar quan li van demanar 700.000 pessetes per renovar un contracte que tenia molt més barat. Parlem també d’un llibreter cansat de la seva feina que va deixar el negoci per dedicar-se a la seva altra vocació; ara tornarà a obrir la botiga perquè no l’ha poguda traspassar. Entra una noia estrangera que després de remirar unes piles de periòdics s’acosta per demanar quant val una revista d’arqueologia que porta a la mà. El llibreter li intenta explicar que la revista no es ven sola, sinó amb la pila d’on l’ha treta, que forma part d’una col·lecció sencera. Els deixo aclarint la situació i me’n torno de buit cap a casa. Potser la setmana que ve.

P. S. En alguns blogs llegeixo comentaris o posts sencers (Sani, Perejoan...) sobre les jornades que sobre el tema se celebren a Sant Cugat. Observo algunes crítiques centrades en el fet que es preveu que només es parlarà -sobretot es parlarà, si voleu- de determinats blogs o de maneres d’entendre els blogs. Ja veurem si és així (en el meu cas ho llegiré), però no em sembla malament. Una altra qüestió és que la publicitat de les jornades pugui prestar-se a equívocs o que algú pensi que seria interessant enfocar el "fenomen" des de determinada perspectiva (o des de totes) o que no s’han tingut en compte alguns suggeriments fets des d’alguns blogs, etc. Qui paga mana, però.
Que algú vol un altre tipus de jornades? Doncs només cal dir dia i hora. En una cerveseria de la Plaça Reial? Al Palau Sant Jordi? A Cadaqués? A Miravet? Itinerants? Això sí, és possible que les intervencions i les conclusions no apareguin als diaris, però, a qui li interessa això?

el premi

El primer que em crida l'atenció de la convocatòria que fa la Fundació Prudenci Bertrana i Lletra, "amb la intenció de destacar el millor web realitzat arreu del món i en qualsevol llengua per mostrar o promocionar la literatura catalana a Internet", és que en cap dels dos llocs es pot trobar un espai dedicat a Prudenci Bertrana; sí que es troba, en canvi, a l'AELC, la, en alguns aspectes, competidora de Lletra. Per cert, ja és ben precís el detall de la base quan parla de la intenció i no de la certesa, dintre d'uns límits.
El premi es dóna des de 2001. El primer any el guanyador fou RIALC, un web italià absolutament recomanable que recull centenars de textos de la literatura catalana antiga. L'any següent, i això ha continuat fins al present, no era només el jurat (o la institució) qui triava les pàgines a concurs, sinó que qualsevol podia presentar la seva feina, de manera que, com a mínim, sabia que tenia assegurada una plataforma publicitària. En la segona convocatòria va guanyar El tacte que té, una revista digital. El tercer any el premi fou per Narcís Oller, un web sobre aquest escriptor fet per un professor de Valls. Una pàgina modèlica en el seu gènere. L'any passat va guanyar Relats en català, un lloc que estic segur que tots heu visitat alguna vegada, que us ofereix la possibilitat de publicar les vostres narracions i poesies.
Des de l'1 de juny ja teniu la possibilitat de votar els webs que aquest any s'han presentat a concurs, un dels quals després figurarà com a guanyador de la votació popular, però que no necessàriament obtindrà el premi de 1.200 euros concedit segons el criteri d'un jurat format aquest any per Cristina Aparicio, Josep M. Fonalleras, Oriol Izquierdo, Vicent Partal i Jaume Subirana.
Observo que, a diferència dels anys anteriors, el jurat encara no ha presentat les pàgines nominades per ell mateix, no ser si degut al fet que no porten cap pressa per donar a conèixer els webs entre els quals els altres anys va sortir la pàgina guanyadora o potser perquè aquest any la votació se centrarà només entre els qui han presentat la seva proposta a votació. Suposo que dintre d'uns dies veurem la tria prèvia feta del jurat.
De moment podeu votar entre 20 pàgines (menys propostes que l'anys passat; a veure que ens presenta el jurat, si ho fa) fins el dia 22 d'agost. La votació avança lenta M'agradaria posar un comptador instantani com el que té en Jaume Subirana per a la guerra de l'Iraq a Flux, però de moment Lletra no ens el facilita. En el moment d'escriure aquest post s'han rebut 271 vots, que no és massa. Jo no em sabria decantar clarament per cap pàgina presentada (va destacada "Reàlia"), en canvi sí que podria assegurar quines són les que no obtindran el premi; realment algunes no crec que es puguin incloure en els requisits de les bases si no és fent un petit esforç de comprensió, però cal dir que no hi ha selecció prèvia. Abans de veure les candidates m'hagués atrevit a augurar que aquest seria l'any dels blogs, però la seva presència és més escassa que la de l'any passat, en què en van aparèixer més, sigui a través de la nominació directa, sigui a través de les propostes dels seus autors. Entre els dos que vaig visitant assíduament, de moment té avantatge "El Forat" sobre "TdQ", que l'any pasat va guanyar la votació popular amb una de les seves pàgines.
Apa, voteu si en teniu ganes, perquè em temo que ja no sou a temps de presentar-vos. Els resultats, el 8 de setembre, que és quan també es coneixerà qui ha guanyat el Prudenci Bertrana, el Miquel de Palol, el Carles Rahola, el Ramon Muntaner i el Cerverí.

P. S.: Nadal acaba de guanyar el premi a què es presentava. Fantàstic Nadal!

estètica

Us parlava no fa gaire de la meva decisió de baixar una mica de pes, no tant per raons estètiques com pràctiques: qüestió d'aprofitament de la roba i de lleugeresa en la marxa. Res, quatre o cinc quilos. Passar dels 74 als 69 o 70, que per un home d'1,76 (per a mi en concret) ja és suficient. Una mica de dieta hipocalòrica imaginativa m'és suficient. Però sembla que els meus bons propòsits topen amb la realitat que se'm presenta cada cop que surto de casa.
Divendres o dissabte pel matí anem a fer part de la compra setmanal al mercat, i vet aquí que avui se celebrava al de la Concepció "el mes de la cuina del peix blau". Vosaltres direu que el peix no engreixa, però tastar una mica dels plats de tonyina preparats per la gent de l'Hospitalet (de l'Infant, esclar) no és precisament seguir al peu de la lletra els plans que un tenia. Compro també una mica d'oli de Vandellós (no, no només hi ha la nuclear) que em sembla una mica massa verd, com si haguessin tingut pressa a enllestir la collita d'olives, però d'una olor i un sabor molt més interessants que els "Borges" del supermercat.
Cap a les set passades, només girar la cantonada, em trobo una triple filera de taules parades: encara només amb les estovalles de paper, les ampolles d'aigua (on és el vi?) i el pa de pagès tallat a llesques i embolicat en plàstic (doble heretgia!). Al final del carrer, Pepitu i fills, de Cornellà, els dels sis recòrds Guinnes, preparen, pel que puc veure, una fideuà i carn a la brassa. No em sembla un menú gaire adequat per un sopar, però fa molt bona pinta, així que toca fer una volta per les parades del Passeig de Sant Joan a l'espera del moment de començar la teca. En un dels estands un home gran toca el violí, em sembla reconèixer-lo, i no tinc cap dubte que al seu costat es troba l'anterior directora de l'antic IES de l'Escorxador. M'hi aturo una estona. Cal assabentar-se, però, de quins requisits es necessiten per participar en el sopar.
Ara, ja a casa, sona la música que alguns deuen aprofitar per ballar. M'agrada la companyia d'aquests sons relativament llunyans, però perfectament distingibles sense cap esforç extra.
Demà serà un altre dia. Clar que el diumenge no és el dia més apropiat per intentar seguir una dieta. Dilluns, doncs.
P. S. A casa, mentre continua la festa a l'exterior, veig una mica del programa Millenium dirigit per en Ramon Colom. Hi participen quatre convidats -un cirurgia plàstic, una psicòloga, una dietista i una periodista-, dels quals només coneixia la periodista Margarita Riviere. Parlen d'estètica. Hi ha alguna xifra que em sembla esfereïdora. El 80 % dels joves estan insatisfets del seu cos (sense raó raonable). A molts nens de 5 o 6 anys no els agrada el seu cos (de 5 o 6 anys!). I així van desgranant. Necessitem també una assignatura d'etica i estètica a l'escola?

ineptituds artístiques

En un altre post us parlava de les meves carències plàstiques i musicals. Quant a les segones, només dir-vos que el bon déu no va concedir-me el do de l’orella subtil, que diuen que és imprescindible per poder distingir entre un ... i un ... Què hi farem? És cosa de família paterna i materna fins a la setena generació, com a mínim. No estem prou al cas. I si intentem entonar alguna cosa, passa el mateix que a la ciutat de Jericó, però involuntàriament. Intento justificar-me al·legant la meva total manca d’educació musical reglada, però els qui heu tingut la meva mateixa manca d’educació musical sabeu que aquesta excusa no és vàlida.
Quant a la meva falta de criteri plàstic, només cal que l’il·lustri amb una anècdota. Des de fa uns anys passo alguns dissabtes a la tarda per la Plaça de Sant Josep Oriol ( o és la Plaça del Pi? Em faig un embolic. En fi, aquella on hi ha una estàtua d’en Guimerà assegut que l’ajuntament ha anat enlairant perquè abans sempre tenia gent asseguda sobre els seus genolls). Doncs bé, al que anàvem, en aquest lloc hi ha dos dies a la setmana una exposició de pintures. La major part dels quadres són figuratius: marines i boscatges amb moltes roselles, sigui hivern o estiu. En alguns casos puc apreciar el rigor del dibuix, la perfecció del traç i la inspiració ortodoxa, però el meu cor no es trasbalsa. En canvi, hi ha un pintor amb aspecte de jubilat de la banca que em té robat el cor. Tinc la certesa que es va començar a dedicar a l’oli per no dedicar-se a la ginebra en el moment en què a la seva empresa li van dir que prescindien dels seus serveis. O potser m’equivoco i es tracta del veritable darrer bohemi. Sigui com sigui, els quadres d’Iranzo contenen uns motius amb proporcions inversemblants, amb uns color vius que haurien sigut el malson de molts fauvistes o la delícia còmplice de molts nens de primària executors de gargots que pengen a les parets d’uns pares condescendents i miops (on han anat a parar els valors de l’avior?). Cada dissabte que passo per la plaça no em puc estar de visitar les darreres novetats d’Iranzo, com en un ritual que t’atreu malgrat la perversitat oculta del culte. Cada vegada em sento més identificat amb unes pintures amb les quals penso que m’acabaré fonent en qualitat de personatge fantasmal de colors impossibles.
Ja sé que parlar és molt fàcil i que voleu veure una realitat tangible. Doncs heus aquí un carrer que veig des d’una múltiple perspectiva, segons el moment i l’estat d’ànim. Com a vianant de les cinc de la tarda que transita ràpid buscant els darrers raig del sol escadusser que encara es manté en un gèlid hivern, mentre la gent de les cases s’agrupa a la vora del foc, aliena al que passa a l’exterior. Però també puc ser l’habitant d’una casa que manté les finestres tancades al sol colpidor de les cinc de la tarda d’un estiu, mentre fa una becaina a l’espera d’una hora propicia per sortir a l’exterior; mentrestant un únic vianant, impulsat per una quimèrica busqueda, s’atreveix a desafiar les sagetes de foc protegint-se en les ombres de la façana inclinada. Darrera una finestra estreta, un nen, que és ell i sóc jo, l’únic despert, contempla el pas del vianant que també sóc jo i serà ell i del temps. O encara pot ser el carrer de cases buides que... O el cel límpid d’un dia de tramuntana en què... O una terra del mai més on...

del batxiller, els blogs i les estadístiques

Un, que de vegades se sent batxiller i es troba ociós, pensa en quins deuen ser els blogs de més èxit. Un, que no sap com satisfer la seva curiositat de forma precisa, pensa que l’únic que pot fer és recórrer a un comptador de visites que està present en alguns blogs per tal d’intentar fer una comparativa. Em refereixo al petit quadradet blau amb una mena de ratlla vermella d’estadística que es troba en el meu propi blog i en alguns dels que visito, i que proporciona Nedstat. Sé molt bé que els resultats seran molts parcials, perquè hi ha molts llocs que tenen comptadors més sofisticats o fins i tot no en tenen. Per altra banda, potser no tot els blogs han pensat en la mateixa categoria a l’hora de formalitzar els seu Nedstat, per exemple, Barcelonetes considera el seu bloc dintre de la secció Belles Arts i dóna com a país d’origen Andorra; altres, com El cançoner de la Lola, el tenen en l’apartat de Literatura. Tampoc no és fàcil decidir què s’entén per blog de més èxit: el que rep més visites o aquell que té una proporció més gran de comentaris (i els que no admeten comentaris?). Finalment, les estadístiques de Nedstat estan ordenades per països, no per llengües, de manera que m’és impossible saber el rànquing dels blogs catalans.
Vistos i confesats tots els problemes que se’m presenten i la parcialitat dels resultats, decideixo fer una volta per diversos països (estats) únicament a través de la classificació de Nedstat "ordinadors/internet: weblogs".
Espanya (on s’inclouen també resultats d’alguns blogs catalans). El lloc de més èxit ahir (i tots els dies) va ser Escolar.net, amb 9936 visites. Quina babaritat! No em sembla que el lloc matí, tot i que els comentaris són abundants. El quart lloc l’ocupa La carcel de papel. Diario de un lector de tebeos, amb 4226 visites. Els comentaris no són tan nombrosos. Sembla que és un blog escrit des de Barcelona amb la temàtica que s’indica al títol. Veig que organitza una trobada de bloggers el dia 11 de juny al Saló del Còmic de Barcelona, a les 6 de la tarda. Una alternativa a la convocatòria de Sant Cugat?
Andorra. Només tres blogs censats. El primer té 53 visites i està escrit en castellà, el segon és Can Kargol, en català, que té 10 visites (totes les xifres són d’ahir) i veig de tant en tant a Catapings.
Estats Units. Al lloc que és l’origen dels blogs no deuen fer servir gaire aquest comptador, perquè el primer de la llista només té 609 visites. Es diu Lotus Geek.
A veure que hi ha a Itàlia. Decebedor. Únicament 7 blogs. En primer lloc un blog d’un funcionari que mostra fotos i escriu sobre música, internet, etc. 154 visites. Arxius de només tres mesos.
Canviem radicalment i passem a l’exotisme. Iraq. Un únic resistent, que no estan les coses per a massa alegries: tafteh joda bafteh. Té 26 visites. No sé llegir ni posts ni comentaris, però potser algú de vosaltres em pot informar del contingut. Ves a saber on m’he ficat i si ja m'han fitxat.
Anem al Japó. Aquest lloc on ara els han dit que s'han d’estar a les oficines a una temperatura constant de 28º, i que es deixin de corbates. Dels 12 de la llista, el primer és Sleeve notes of a sysadmin, amb 1770 visitants. Encara em trobo en els inicis de l'estudi de l’escriptura japonesa, així que no us puc dir el contingut precís dels posts.
Bé, ja en teniu prou. Si voleu continuar pel vostre compte... Ja veieu que el sistema que he seguit per conèixer les estrelles mundials dels blogs no m’ha servit. Segurament hi ha d’haver un sistema més senzill i més fiable. Quin?

fi de festa

Descoberta la identitat del troià: Hèctor Moret, només queda recordar que l’obra la publica Lo Trull, de Calaceit, i que es tracta d’una edició trilingüe: català, aragonès i castellà. Per què en aquestes tres llengües? És l’autor qui ens ho podria dir, jo no ho tinc clar.
No seria lícit acomiadar-se sense deixar abans una altra mostra. Us trio un dels sonets del final (un comentari d’un blog llegit fa poc me’l porta a la memòria, i penso que deu ser un dels preferits de l’autor), en què el poeta s’ha convertit ja en el protagonista principal dels seus versos i res de l’escenari no el distreu. Observeu, també, a més de l’estil nou, un canvi de registre important.

AMB RETÒRICA DESCURADA L’AUTOR
CRIDA L’ATENCIÓ DE LA SEUA AMIGA
SOBRE UN ASSUMPTE MOLT PELUT

Espero que no sigues gaire dura
si trobes el sonet un pèl hostil,
que no està fet amb gota d’amargura
tot i que, ja veus, no m’ix prou gentil.

I no cregues que no haja tingut cura
en fer-lo, per un cop, amb bon estil,
però està vist que em venç la desmesura
i el meu tarannà massa pueril.

Coi, fent retòrica havia oblidat
el principal motiu d’aquests escrits:
no passes cap perill si fas un xarrup,

de tant en tant, al rígid palplantat.
Creu-me, ni mossega ni pega crits,
tan sols, quan veu que no pot més, escup.

josep maria

Curiosament la majoria de gent que ha entrat al blog aquests dies a través de la busqueda a Google ho ha fet amb les paraules "Josep Maria Isanta". No heu trobat el que buscaveu. Ho sento. Teniu molts altres llocs a què recórrer. No sé què buscaven, Josep Maria, ara que no hi ets. M'entens?

del troià

A tu, qwert, no et sembla gaire bé, segons dius en el comentari a "divisa", que un llibre es tituli In nuce tenint en compte que ja existeix un poemari de l’any 2000 que porta el mateix títol. Comprendràs que no es cosa meva justificar-ho -que podria-, però et diré que és normal que aquell, que com l’heroi troià, ha estat protegit pels déus i després potser abandonat pel mateix Apol·lo, tingui poc en compte aquestes consideracions de modernitat. M’atreveixo a dir, que l’heroi troià no tindria cap inconvenient que tu anomenessis la seva antologia simplement "en síntesi". Compte, però, amb els troians (i altres perifèrics) perquè son molt imprevisibles.
Continuaré sense desvetllar el nom de l’autor, si de cas l’endevinareu vosaltres. A la fi, per molt que l’escriptor aspiri a la immortalitat, el que ens interessa és la seva obra. Dieu que no? Bé.
L’antologia la forma un conjunt de poemes, cinquanta, que a mi, que ja els he llegit i rellegit, em semblen massa escassos. Esperaré la seva obra completa, que sembla que apareixerà dintre de poc. Una obra completa d’un poeta que va néixer l’any 1958? Doncs això és així. Sembla que fa uns anys que ha decidit canviar el joc del vers pel joc de la prosa: per l’assaig i l’article periodístic (una columna a partir del proper número de "Serra d’Or", per exemple?). Vaticino, de totes maneres, que en algun moment la seva ploma (és un dir) tornarà al joc del vers. Com serà el seu joc nou, dieu? Ni idea.
Permeteu-me que us deixi aquí un dels seus poemes de 1986. Veig encara el perdiguer, en plena forma, actuant. Hi ha coses que no canvien mai, quan s’és de raça. Han canviat els espais i les preses, no l’olfacte, que continua intacte, potser més afinat.

PORTAL

Tot és estalzí i aire espès
i dones que esperen al Portal
los hòmens de les mines.
Als pedrissos
eixutes velles fan ganxet
i lliguen i deslliguen
vides i fets
mentre els xiquets ensumen el món
com cadells de perdiguer.