Miro i escolto l'entrevista a Corbacho.
Al final em decep que no li hagin preguntat per què, a les
municipals, prefereix presentar-se a la llista de Barcelona i no a la
de Comarruga. Ben pensat, tampoc és que la resposta hagués tingut
cap interès.
Diumenge:
Programa de Basté. Parlen dels
cotxes autònoms. Oooh! Aaah! Cap interès. Quan parlin de la
teletransportació començaré a estar atent. Per cert, molts abans atropellarien una persona, no importa edat o condició, que un un gos, que ho admetin o no ...
Mai no he estat partidari del
maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona,
policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del
binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema
m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol
amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció:
Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir
moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el
verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú
triï la seua preferida.
Fa ja força dies vaig saber la mort
d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial.
Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics.
Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però
important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista
simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les
primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat
de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon
president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús,
una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser
protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer
president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i
m'insistiu.
No sé exactament, i ara no ho buscaré, com tracten els
diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i
només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la
qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de
tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada
reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per
tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els
temps no estan per anar contracorrent.
El canvi d'any em va
agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?),
segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El
carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu
gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia”
sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de
mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat?
Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem
contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres
pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció
insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de
personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar
al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig
haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el
protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa
que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que
sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la
passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té
tota, mai se sap:
En això arribarem a la
porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora.
Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor
Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de
pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.
En pujar el tercer
esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:
- Vostè és la
senyoreta, perdoni, del taller?
- La mateixa. Què se
li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?
Li vaig dir el meu nom.
- Així, ¿vostè és
el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És
extraordinari...
- Sí, jo he heretat.
Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no
l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que
m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...
- Però vostè és un
dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs,
que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com
vol que ens casem? No em faci riure...
- I per què? El que
diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb
l'altra ¿Per què és tan convencional?
- Què vol dir
convencional?
- Vol dir que vostè té
molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.
- I vostè no en té?
Tothom segueix els seus prejudicis.
Havíem pujat tres
esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava
una mica.
- Deixi estar el
braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que
portava em donà un petit cop a la cara.
- Quina olor fan
aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva
resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia
d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.
També em va agafar el
canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que
hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em
van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em
va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos
momentàniament, del propòsit de deixar el fum:
I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.
I entre una cosa i
l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I
el temps que vola. I com diu
la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria,
però com els altres.
recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració
fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.
Emily Dickinson: Aquesta és la meva
carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed.
Proa, 2017.
Ara que llegeixo tan poc, i faig tan
poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet
unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un
exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o
potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges
boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid,
malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després
de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em
somreien.
Imagino un dissabte al vespre.
Barcelona. Algú entra al Liceu, ha anat a veure Candide. En una
altre punt de la ciutat, més amunt, més o menys a la mateixa hora,
algú ha decidit veure King of Peking als Cinemes Girona. Més tard,
o potser un altre dia, que al dissabte no li sobren les hores, un i
altre, el de la Rambla i el del carrer de Girona, intercanvien llocs.
Mai no es trobaran i mai no sabran quin espectacle ha resultat més
satisfactori a un i altre. Algú, des de fora de la història, pot
pensar què tenen en comú Candide i King of Peking. Si jo fos
narrador, començaria a construir aquesta història i em reservaria,
com a mínim, dos desenllaços. Mentrestant em miro el tràiler de la
pel·lícula i recupero un Bernstein ja gran ballant la seua
obertura.
A vegades penso que jo podria viure
d'obertures i de tràilers, de principis i de resums, que després
les coses es compliquen o perden força i qui sap com acabaran.
Parlen en alguns partits de divisió,
de fragmentació, etc. Tots els partits, i que se'm perdoni
l'evidència i la redundància, encapçalen el seu nom amb el mot
partit. Els convido a repassar les definicions següents al
diccionari: partir, partit, partidari, etc.
En els partits hi ha qui guanya i qui
perd, i alguns empats, amb jocs brillants o que fan adormir. Després,
els espectadors, que són els que paguen, diuen la seua o callen.
P S: Entre els trobadors hi havia una
modalitat poètica que s'anomenava partimen o joc partit en què
participaven dos trobadors, un que proposava una situació amb dues
possibles solucions i l'altre defensava la que li semblava millor
mentre el que primer, el proposant, defensava la contrària; pura
retòrica. Un possible exemple: Què és més rendible, dividir una
societat que no n'està, de dividida, o unificar una societat que
està -o no?- dividida? L'exemple, com es veu, és capciós.
P S 2: Recordo que les divisions
-matemàtica elemental- poden ser per dos o per trenta-dos, fins i
tot per 17,14 o per 19,75.
“Serem el vostre infern”, llegeixo,
a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que
tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es
refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la
pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc
m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a
l'infern queden lluny de les flames.
“Els carrers seran sempre nostres”,
es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que
l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant
reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més
cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres,
serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en
moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa
admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les
boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels
carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores
de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei,
continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!
I els polítics del país, mirall dels
seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls,
encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en
ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la
culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?
I jo que voldria pensar i parlar de
sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers,
a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics,
esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
