al·legoria

Alço la vista i veig l’Estatut. És una primera impressió a partir d’una imatge que forma part del meu paisatge quotidià. No hi puc fer res. Ha estat sense premeditació, sense pensar-hi. Una d’aquelles associacions sense sentit que no hauries d’explicar.





















És fer trampa, suposo, que després busquis justificacions remotes a la identificació. Que si els coloms que es caguen dia sí dia també, que sí l'àguila -o és un ànec?- té el coll tort, que la unió, que el fènix, que cal assegurar el que ja es té, que tornarem a lluitar i a vèncer...

(L’edifici és de l’arquitecte Eusebi Bona i Puig (Begur, 1890, Barcelona, 1972), especialista en companyies d’assegurances i bancs. )

P.S. No segueixo gaire les notícies sobre les vicissituds de l’Estatut, però em sorprèn –és un dir- que se’n parli tant i se’n digui tan poc. Fa unes setmanes em van asegurar que els d’ERC proposarien votar “sí a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya...”. Ningú no m’ha avisat que hagin canviat d’opinió. És clar que les propostes dels partits polítics parlamentaris solen ser canviants i de vegades imprevisibles, que no imaginatives.

P.S. 2 Traca final i complicitats a Saló de Lectura. Comiat de l’Emili Manzano. Ho veig a mitges, de manera que l’hauré de mirar demà o dissabte.