La primavera està esplèndida a la plana i al Montgrí. La natura té tots els projectes en marxa. És el moment de les planificacions dels recorreguts, després ja es veurà si arriben les realitzacions, però tothom sap que el que importa són els trajectes més que l’arribada, el camí més que la meta.
Després de donar-li gairebé dos anys de descans a la terra, tornem a collir timó. Potser conservarà la flor encara que l’hàgim agafat abans del divendres sant. De lluny, la muntanya té encara el negre dels arbres carbonitzats, però de prop hi ha una verdor de prat que feia anys que no es veia i que impedeix el creixement d’algunes plantes i arbustos.
A la tarda vaig a l’hort, que té tots els fruiters en flor: nesprers, magraners... Comencen a veure’s unes figues petitíssimes... Agafo alls eivissencs i cebes tendres, i alguns enciams. Els llorers llueixen sensacionals, atapeïts de fulles i de flors. N’arranco dues branques que no portaré a la benedicció de diumenge. Des que vaig tenir la primera màquina de fotografiar que no em puc resistir a l’esclat de les flors, a la seva fragilitat, a la seva provisionalitat que pretenc inútilment aturar.
Llorer, Laura, triomfant. Alguna vegada us dec haver dit que Laura és un dels meus noms preferits. Totes les Laures que conec i he conegut , reals, virtuals o literàries –ho dic a primer pensament-, m’agraden. La majoria de les meves Laures són excessivament assenyades i sensibles i això fa que alguna vegada pateixin més del compte.
A la posta de sol i després de sopar -piuladissa esbojarrada de pardals i silenci- llegeixo una mica. Vaig avançant en Farsa i agafo un Pla a l’atzar. El darrere volum, el 46, Imatge Josep Pla, no conté els textos que l’escriptor volia publicar sinó que inclou els records, la correspondència i les fotografies que Vergés, els seu editor i amic, va voler deixar-nos. No llegeixo la correspondència entre els dos homes, passo ràpidament per les fotos, amb una reproducció de qualitat molt baixa, i m’entretinc amb els textos curts de la primera part de llibre que contenen idees i afirmacions dels darrers anys de Pla, fins el moment de la seva mort, i reflexions de Vergés. No entenc la finalitat que perseguia Vergés amb la reproducció de les paraules d’un home vell, ja una mica perdut i acovardit. El legat de Pla, el seu pensament, són sobretot els seus llibres, els seus articles, no aquest florilegi final, terriblement patètic en molts casos.
“El pitjor d’una dictadura és que després ve una democràcia.”
“La falta de sentit de l’humor dels obrers fa difícil el diàleg.”
“El pagès és l’única espècies d’home que no estima el camp i no se’l mira mai.”
Aquestes tres frases – una mena de vergonya m’impedeix de triar-ne més- són d’un any abans de la mort de Pla. Despullades, pràcticament descontextualitzades. M’atreuen per un moment com ho fa la morbositat dels programes escombraries de TV5 o d’algun altre canal que de sobte ressuscita morts, i no em puc estar de repetir-les. Continuo, però, sense entendre el seu propòsit. Passo.
ESPANYA VA BÉ?
Fa 7 hores
7 comentaris:
Importen els trajectes més que l'arribada... em quedo amb aquesta frase, perquè cada dia la sento més meva ( Kavafis-Llach i tants poetes, Eduard Punset)...
M'estic intentant imaginar la meravella que descrius i no m'estranya que vulguis fotografiar-la. La llàstima de les fotos és que no acaben de fer honor a la realitat, però en canvi ens en conserven el record més viu...
És curiós, el meu pare es diu Lauro, sempre l'he trobat un nom preciós, per home i per dona, ja veus ...
He de recuperar Pla, mai no ha estat sant de la meva devoció i segurament és per algun estrany prejudici...
I ja callo... bona nit...i gràcies per compartir tot això amb "nosaltres"!
Crec que aquestes frases finals d'en Pla responen a la seva manera de ser, contradictòria, aficionada als estirabots i al que ara en diríem 'ser políticament incorrecte'. Pla no ho és només al final, així: ho és de jove, i ho és en plena maduresa, se'n podria espigolar una pila, de dites semblants, en la seva obra, impressionant i eclèctica. És un home conservador del tot, de dretes, que les fot sense engaltar i que fa totes les trampes que li faciliten la feina. Més enllà d'això, és un gran escriptor, i ningú no ho nega, té una obra immensa, on hi ha molts estirabots d'aquesta mena, de totes les èpoques. No és estrany, Arare, que no sigui sant de la teva devoció, perquè no és un home fàcil d'entendre. A casa nostra sovint hem confós escriure en català amb ser progressista, coses així. Per molts d'aquests motius no li van donar allò del premi d'honor, ves, qüestió que va ser molt polèmica, perquè confondre i barrejar el tema literari amb l'ètic porta conseqüències imprevisibles i cantelludes.
La primavera, i el seu esclat aposemàtic!
(Quina pau que respira el teu escrit. Que ho passis bé.)
No hi té massa a veure, però és igual. A casa cada any era l'avi el que anava cada any a trencar branques de llorer. Sinó hi anava la meva mare. Aquest any ningú ho ha fet. Esperem fer-ho l'any que ve...
Arare & Júlia, ja tantes pàgines importants en Pla en els aspectes estètics i de contingut que et fan deixar de banda la seva mesquinesa, la seva covardia i la seva falsa humilitat... De totes maneres, jo no em referia tant al meteix Pla i a la seva ideologia sinó als motius que tenia Vergés -un dels seus grans amics?- per fer-ne aquesta antiapologia en el darrer volum de l'obra completa.
No coneixia cap Lauro. He de pensar que deu ser com les meves Laures. El que jo descric, Arare, tu ja ho deus conèixer prou, és una mica més amunt d'on vius. De totes maneres, tot l'Empordà és excepcional. Gràcies a tu per llegir-ho.
Estic bàsicament d'acord amb tu, Júlia, en l'apreciació de Pla i en que la barreja que es fa en aquest nostre petit país en què tothom es coneix directament o per tercers de persona i obra sovint crea prejudicis que no haurien d'existir.
Espero que tu, xurri, que ara tens vacances, també t'ho passis molt bé. Fa una volta per l'Empordà per compartir...?
Sí, cronista, tens raó. Però l'obra de... -ai, no recordo el nom- em sembla extraordinària, excel·lent, enormement millor que la de... -ai, tampoc no recordo el seu nom.
És clar que té a veure, llum (al menys per a mi), qui té cura del llorer cada any perquè la primavera no és la natura en si mateixa sinó qui la contempla i interactua amb ella. Jo, des de fa dos anys, ja no puc anar a collir la farigola amb la meva sogra (ens portàvem molt bé malgrat el que diuen els tòpics i la trobo a faltar). Desitjo que l'any que ve no sigui a tu a qui li toqui tenir cura dels llorers, malgrat que sé que triomfaries.
Sí, Pere, però cal recordar que Vergés i la seva colla formaven part del grup del Destino, molt important en aquella època perquè era l'únic foradet cultural amb cap i peus, però que responia -per necessitat i per circumstàncies evidents- a una ideologia conservadora, de dretes, vaja. O sigui que potser a Vergès li semblaven, fins i tot, frases brillants, qui sap.
Respecte a Lauro, fa anys hi havia un autor d'esquerres, Lauro Olmo, havia escrit teatre per a infants amb contingut 'rojillo', però fa temps que no en sento parlar. Ara el busco per la xarxa, ves.
Vols dir Júlia que hi ha la possibilitat que Vergés pensés això. No m'ho puc creure.
Publica un comentari a l'entrada