5.4.06

vicent ferrer, sant

Tinc la sensació que aquests dies, poc o molt, vaig endarrerit. Ahir, sense temps per a organitzar-me, els de la Fundació Folch i Torres em van enviar un recordatori de la celebració de l’acte de cloenda de l’any Patufet. M’hagués agradat assistir-hi per escoltar que ens explicava Eulàlia Pérez en la conferència Orgull i prejudici: En Patufet i el nostre patrimoni cultural. No crec que en Jaume ens en digui gaire cosa en el seu bloc. També avui, m’adono que el calendari assenyala que l’església celebra el dia 4 d’abril la festivitat de Vicent Ferrer.

Suposo que els valencians deveu fer una festa com cal amb motiu del seu patronatge. Quan tenia poc més de 20 anys em vaig llegir els dos volums dels seus Sermons de Quaresma, publicats a Clàssics Albatros amb introducció de Sanchis Guarner. Quin personatge terrible, aquest Vicent! (algú se'n recorda de La portentosa vida del pare Vicent?) Es veu que a la seva època tothom li feia cas i si no... Recordeu el seu protagonisme al compromís de Casp, quan va canviar la dinastia de la Corona d’Aragó?

Els sermons de Vicent Ferrer són una mostra força interessant de l’oratòria religiosa de l’època, interessants també per entendre alguns aspectes de part de la societat del moment. Doncs, apa, aquí us transcric un fragment d’un sermó, gairebé igual que com el van copiar els “reportadors”, que correspon a tal dia com avui de l’any 1413. Com podreu comprovar, no crec que els danesos s’haguessin fet tampoc gaire populars si haguessin publicat a les pàgines dels seus diaris aquest text que espero que no el llegeixi cap integrista, perquè m’hi pot anar la pell.

Una qüestió. Dirà algú “Per què moros no deuen ésser així menyspreats, que Jesucrist no els menysprea, que la Terra Santa vol que sia posseïda per moros?” Vejats la raó: ver és que Deú vol que la terra de promissió, on naisqué e visqué Jesucrist, que sia posseïda per moros, per gran confusió de moros e excusació de cristians. Los malvats moros tenen estes errors: que Jesucrist, bé que sia sant, emperò no és Déu; e nostre Senyor Déu Jesucrist vol e permet que tinguen aquella terra on se mostrà que era Déu, car ells mateix mostren als cristians que van en lo romiatge: ací ressuscità, ací il·luminà lo cec; e de tots los altres miracles que es pertanyen a Déu, de boca ho han de dir, e ells mostren lo lloc on fón batejat, e com lo Sant Esperit li venc en semblança de coloma. Ítem, los moros no creen lo sagrament de l’altar; diràs: ”Moros, mostrau-nos on féu la Cena”, e ells mostren-ho. Ítem, no creen que Jesucrist morís en creu, ne lo moniment on fón ressuscitat, e ells ho ensenyen. A confusió d’ella mateix, ho mostren.

L’altra raó, per excusació dels cristians. Cert és que tots som pecadors : “Non est homo iustus” (Ecli, 7, 21). Cristians pequen e moros pequen. Jesucrist no vol que en la Terra Santa se facen pecats de cristians. En la cambra del rei haurà-hi cans, e pixaran e faran femta, e lo ca s’acostarà a la cadella; ara entra-hi lo fill del rei e faça tals actes dins la cambra del rei: no hu sostindria. E així sostén sobre allò als cans, e no als fills. Així als cans, ço és, als moros, ho sosté, e no als fills, ço és als cristians, lo nostre senyor Déu redemptor Jesús.”

Per avui ja heu tingut prou sermó (amenaço que demà potser hi afegiré un paràgraf) , que la majoria de vosaltres esteu poc acostumats a anar a l’església i això us deu semblar llarg. Sembla que en aquella època les relacions entre moros i cristians no eren excessivament tenses, però ja veieu les consideracions del sant. Tenia l’avantatge que les notícies trigaven força a arribar a grans distàncies, i de vegades es perdien pel camí.

Em pregunto què predicaria avui amb relació a l’assumpte de Marbella o què diria sobre l’especulació immobiliària bestial del litoral valencià. Sigui com sigui, s’hauria de comptar amb ell.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Pere, no fa tants anys que deia Mossèn Tomàs (Balfegor) ? :-)))

miquel ha dit...

Uf, feia anys que no hi pensava en mossèn Tomàs. Saps que gràcies a ell vaig entrar en la comunitat dels que poden anar al cel? És clar que d'això ja fa anys i no sé si les coses continuen igual que abans.

Anònim ha dit...

Ai, xicotet, aquest vicentico era un xe-collons del dimoni. Diuen que fins i tot l'entenien els franxutes i els de més enllà, que tenia do de llengües -vull dir d'idiomes, ep, al tanto-, vaja, no sé si per l'esperit sant o perquè feia unes gesticulacions tan expressives, llenguatge gestual, mímica, vaja. Ara faria més públic que el Molinero a Can Zam. No sé pas en quin partit militaria, emperò.

Montse ha dit...

Ai vedette, quin riure!!

Però vejam, què és tant d'escarafall? a veure, que aixequi la mà qui mai no hagués anat a missa el divendres sant a matar moros amb el xerrac! (era Divendres Sant o em falla la memòria, eh?)

Va, il·lustra'ns amb un altr tros de sermó (no sé qui era Mn. Tomàs però jo vaig tenir la sort de conèixer un parell o tres de capellans compromesos amb moltes coses, no sé què se'n deu haver fet... un va pejnar els hàbits i es va fer profe de filosofia)

ui, ja hi som: enganxada als blocs aliens explicant "batallitas"! me'n vaig!!!! bon dia a tothom!

miquel ha dit...

Ara, vedette, potser seria un encreuament entre Flavià i el Molinero amb més do de llengües, que no de llengua. Evidentment, ell no seria de cap partit actual, ell en tindria un de propi, el VIF, per exemple.

Sí que es veritat, arare: setmanes santes en què tots teníem molt clar el nostre paper, no com ara.
El mossèn Tomàs de la jaka (i meu)estava dedicat, em sembla recordar, a la conversió d'infidels allà on els trobés, fins i tot en els gran banquets.

Anònim ha dit...

A matar jueus pel dissabte de Glòria, era el dissabte, crec, sortíem als balcons fent repicar les cassoles i els xerracs, encara a 'El trovador català', un llibre emblemàtic s'hi pot trovar un vell poema que es diu 'A matar jueus'.
Arare, que estàs per aquí, a Cal Pere, havies patit el padre Lladó?Era un element autòcton que anava predicant per pobles i escoles tot allò de los niños con los niños i antes morir que pecar...

miquel ha dit...

Al meu poble eren els carraus, júlia. El meu era espectacularment gran.