29.6.06

abúlia (variacions sobre un mateix tema)

Aquests dies estic abúlic. Sempre em passa el mateix quan s’acaba el període de feina amb horari fix i només em queda alguna reunió i poca cosa més. Dormo de manera irregular, no m’organitzo perquè encara no tinc clar què he d’organitzar, tinc poques ganes de llegir. Estic cansat físicament sense raó aparent. Tot plegat, aquesta situació no durarà gaire més: aviat reprendre un altre ritme que no serà tan estricte quant a horaris i que em deixarà la possibilitat d’improvisar. De moment, però, és així i segurament es deu notar en el mateix bloc, és a dir, en el que dic i en la manera d’expressar-ho.

Una de les poques coses que tenia endarrerides i que sí que he fet és una mica de tasca fotogràfica: actualitzar i afegir en alguns webs imatges que tenia pendents. És una feina llarga, monòtona, avorrida, que només em ve bé de fer quan tinc unes quantes hores seguides sense cap altre pla.

De tant en tant, enmig d’aquesta feina obligatòria em distrec amb les fotos que faig per gust: les edito, les modifico, les fixo, les torno a modificar. Encara que la qualitat de les càmeres digitals és inferior a la de les réflex convencionals, és un plaer la seva facilitat d’ús i de manipulació posterior, cosa que, per altra banda no ha augmentat la meva capacitat com a fotògraf.

M’agrada fotografiar persones, però és un repte difícil, perquè, ja ho sabeu, quan veiem que ens volen immortalitzar fem uns posats que poques vegades es corresponen a la nostra realitat més habitual: gairebé sempre un somriure forçat –com si el somriure fos el pa nostre de cada dia-, un gest poc convincent, i un rebuig al resultat final: ”soc així, sóc jo?”. Per poc que pugui procuro agafar el subjecte despistat, i això sol ser possible si faig servir un zoom.

El dissabte em va cridar immediatament l’atenció la noia que estava recolzada en el pal esperant, potser, que s’acabés el joc o a punt per entrar a participar-hi quan fos el seu torn. Les textures, els dibuixos, els colors i l’expressió, difícil de definir, el cos (posat, roba) –el resultat no en fa justícia- eren estimulants: matisos de daurats a marrons i negres amb els contrapunts dels objectes, una xarxa (possibles simbolismes?) que parteix la imatge irregularment -tot i res-, un pal vertical just al mig, una noia que reposa i mentrestant... ¿pensa, està absent, està trista, està contenta, mira algú?; entremig totes les possibilitats. Us presento algunes propostes, cap d'absolutament real.

La imatge i les seves variacions només em presenten un dubte amb matisos: ¿és lícit que, tot i trobar-se en un espai públic, doni publicitat a la imatge d’una persona que no sabia que havia quedat per sempre més entre les meves imatges fixades? No hi ha cap intenció de vexació, de manipulació negativa, al contrari, però, ¿tinc dret a utilitzar la imatge? Tindria dret la noia a protestar si la veiés? Tindria raó? I si fóssiu vosaltres, els que apareguéssiu sense consentiment explícit? I si en lloc d’haver-la fet jo, la foto fos l’obra d’un artista de reconegut prestigi? I si...?

7 comentaris:

Hanna B ha dit...

interessant el teu hobby, m'agradaria fer fotos a persones però no tinc el valor suficient. per altra banda, jo també estic perduda amb aquest canvi de ritme i sense cap rutina fixa encara...
tema imatge: per fer pública una imatge d'un particular en necessites autorització. sinó, pot demandar-te. és rar, i en tot cas es fa quan s'ha fet ús mercantil/pervers de la imatge. en el teu cas no en treus profit econòmic, ni en fas cap vexació ni burla, i per tant és molt improbable que això succeeixi... a més sempre podem dir que sóc jo disfressada i a veure qui ens ho rebat ;)

Xurri ha dit...

abúlia, ai quí l'enganxés aquest no haver de fer i la seva corresponent indolència... jo tinc dies frenètics, cada cop que estic 5 minuts parada tanco els ulls i intento dormir - si no tinc ordinador. Si tinc ordinador intento - des d'allà on sigui - obrir el correu en cerca d'instruccions de intendència. Quan toquen les 11 del vespre estic com per que em portin una culleradeta d'aigua del carme, ai que em moro.

No se que en pensaria si m'haguessis fotografiat a mi, el l'altíssimament improbable circumstància que adoptés una actitut despreocupada en bikini. Però... sincerament, crec que no m'agradaria. De fet quan algú troba un dels meus quadres a internet i el fa servir fora de contexte em molesta. Tot i que els penjo per que la gent els vegi i els faci servir. Bé. No se.

miquel ha dit...

Dona, hanna, més que valor, per a fer plans generals o primers plans de persones -ja ho he dit- és necessita un zoom. Jo tampoc no m'atreveixo a fer-ne de prop.

Però tu ja veig que vas fent plans concrets.

No la tinc tant clara la necessitat d'autorització quan la persona està en un espai públic com en aquest cas. Cada dia apareixen milers de fotos amb persons que no sabien que eren fotografiades. Una altra cosa seria que es trobés en un espai privat. Veig que em dones una bona pista sobre el teu físic, Hanna, perquè la disfressa de la noia, biquini a part i possible maquillatge, és més aviat escassa. en fi, ja es veurà. De totes maneres, t'agafo la paraula per si de cas.


Xurri, no et dic que em pesa la meva abúlia momentània perquè no seria veritat i sé que pot arribar a fer enveja, però he de suposar que a tu també t'arribarà el moment.
No creguis, a mi també em preocupa l'assumpte de la intendència, ho saps prou bé ;-) Una culleradeta -o dos- d'aigua del carme ha de ser sensacional per fer una bona dormideta.

La veritat és que a mi segurament també em molestaria veure la meva imatge en algun lloc sense saber-ho, encara que per altra banda, més racionalment, no entenc perquè m'hauria de molestar si l'objectiu no fos negatiu. Potser e´s aquesta espècie de pudor cultural o de timidesa que tenim alguns.
Es poden fer servir uns quadres fora de context? Ho discutirem. Ja tenim tema.

(Estic desolat: ningú no felicita els impostors el dia del seu sant)

mar ha dit...

FELICITATS, Pere!!!
(retardades, perquè esperava que algú altre et felicités)
:)
(uuupppsss... ara si que veig que he perdut l'aposta. Qué era el que ens vam jugar?...aiiii...)(catxis...) (deu ser que la gent tenia ressaca de verbena...)
(en fi...)
petons de bon matí

Anònim ha dit...

deu ser curiós que et fotografii un estrany al mig del carrer... la veritat és que no sé com reaccionaria... no ho sé pas... però ara que ho dius, a mi també m'agradaria fer-ho... jeee. Bon cap de setmana, aquest jo estaré entre barcelona i sitges, motius no gaire agradables, però tot s'ha de viure com toca!

Violant de Bru ha dit...

Felicitats Pere, ara me n'he adonat! Cadascú té les seves aficions, oi, i sort d'elles!!

miquel ha dit...

Gràcies per les felicitacions mar i violant, us dec una invitació, encara que sigui virtual, com el nom.

Ahir tenies perduda l'aposta, mar. Avui, ho he de confessar, has guanyat per poc i amb retard, així que no sé si realment has guanyat.

Jo sóc un estrany amable, esther, no crec que t'importés que et fotografies al mig del carrer. en altres llocs tampoc no ho faria sense el teu consentiment, o en segons quines circunstàncies. De totes maneres, jo només fotografio gent que m'agrada (em penso).
Ja he llegit el motiu de la teva tristor. Ho sento.

Aquesta, de totes maneres, Violant, és una afició que pràctico molt menys que en temps passats, tot i que em continua agradant.