Per fi, després de dos diumenges seguits, ha arribat el dilluns. Dos diumenges seguits amb revetlla inclosa que han fet que els barcelonins hagin fugit esperitats de la ciutat a algun hotelet de la costa o la muntanya, a casa dels familiars, o a les seves segones residències (un 35 % dels habitants censats a la ciutat tenen una casa o un piset o un habitacle a una distància raonable, o no tant). Tampoc és que Barcelona s’hagi quedat buida, que encara ha quedat un percentatge –avui tot són percentatges- important de veïns, més els passavolants de rodalies, més els turistes fixos o accidentals, entre els quals cal incloure el nombre d’impresentables que vénen a celebrar un comiat de solters (noies per una banda, nois per l’altra) vestits amb els imaginatius uniformes ideats pel líder del grup poc abans de caure en un coma etílic; i, com en qualsevol exèrcit, van provistos de l’arma corresponent, que en la majoria dels casos és un xiulet que els permet cridar l’atenció dels vianants: “som únics, estem contents, admireu-nos que mai no heu vist res igual”.
El percentatge de segones residències dels barcelonins és aproximadament la mateixa que tenen els altres habitants de l’estat, que tampoc no som tan originals. I siguin d’on siguin els propietaris, la caseta dels seus amors, que se situa sobretot a la costa, roman habitada únicament 17 dies a l’any. Ai, quan arribarà la daurada jubilació que els permetrà –ens permetrà- estar-s’hi com a mínim tots els dies que el clima mediterrani permet?
També els estrangers van comprant, alguns simplement com a inversió. Aquest any adquiriran 80.000 vivendes: ara ja en tenen 1.800.000. Al capdavant de tots, els anglesos, que fan poc soroll. I els que anomenem immigrants, és a dir, aquells que necessiten treballar per viure, també deuen començar a ser un col·lectiu important, però no en tinc xifres.
Sembla que alguns estrangers ja comencen a fugir o a fixar-se en altres territoris, perquè troben que els preus són excessius, el territori està massificat i els serveis són deficients. També és possible que algun geòleg del seu país d’origen els hagi advertit que al final la costa s’acabarà enfonsant i que els recursos, per exemple, hidrològics seran insuficients i s’acabaran morint de set (sempre els quedaria el whisky) o no es podran banyar en les seves piscines (el whisky no és l’element adient per remullar l’exterior dels cossos humans, ho sap tothom que estigui sobri).
Fet i fet, res de tot això importa. Els promotors, els constructors, els intermediaris diversos –els polítics en primer terme- continuaran especulant i aixecant edificis enormes, casetes unifamiliars, hotels, pensions i fondes en els llocs més inversemblants (no és que el nivell de la mar pugui, com diuen alguns, és que la terra es va enfonsant) . I els preus aniran enlairant-se al mateix ritme que s’alcin les cases, encara que cada any es publiqui en els diaris que el ritme s’ha estabilitzat o que fins i tot baixa. I nosaltres que ens ho creurem. Els que no s’ho creuran són els joves que busquen sortir de la casa pairal i que si ho aconsegueixen algun dia serà perquè hauran trobat un piset minúscul amb l’ajuda dels pares que els mantindrà hipotecats pels segles dels segles a ells i als seus descendents (tant de bo en tinguin molts perquè entre tots, amb treballs precaris i/o mal pagats, aconsegueixin mantenir-se sota un sostre inviolable –se m’ha escapat això d’inviolable, no ho tingueu en compte.
I continuarem en aquest país en què la base de l’economia és el totxo i el turisme, parlant una mica de tot, llibreds inclosos, i creient, moderadament panxacontents com som, que no estem tan malament, que és la millor terra del món i la que creix més de pressa: és el progrés. Quina dèria a parlar de creixement que tenim per aquí, com si el creixement sigui una cosa bona per si mateixa. Ja se sap que tot el que creix en desmesura acaba caient, i diria, dintre de la meva ignorància, que quan s’ensorri el totxo a molts ens agafarà a sota.
Volia continuar parlant del paper dels polítics en tot aquest assumpte i de les barbaritats que diuen (avui he sentit en Matas i penso en en Matutes: demencial) , i de l’ínclit Montilla i del que opina el meu barber –segona generació procedent d’Andalusia-, que des del seu punt privilegiat d’observació veu el destí de la vanitat humana, sobre l’ensulsiada del PSC en les properes eleccions, o de com caldria que es presentes alguna candidata a la presidència, que ja n’està tip d’inútils mascles... Voldria, però ho deixarem així, de moment, que avui és dilluns i la represa laboral després de dos diumenges seguits és dura i no us vull cansar.
P.S. La imatge bucòlica del dia és la de Gio (holandès) i Deco (portuguès), tots dos del Barça i avui teòrics enemics irreconciliables , xerrant arran d’herba després de ser expulsats del camp. I és que el Barça, tothom ho sap, és més que un club: és un factor d’integració de primera categoria. Permeteu-me que de tant en tant us parli de situacions que queden absolutament allunyades de la vostra experiència.
L'INFERN ÉS BUIT I TOTS ELS DIMONIS SÓN AQUÍ
Fa 23 minuts
9 comentaris:
Sobre el tema de la febre immobiliària, l'excés de segones residències per a foranis i benestants del país, habitatges poc utilitzats, buits, la major part del any, i les dificultats de molta gent, joves, immigrants i altres, per accedir a un mal pis de trenta metres quadrats, hi volia afegir les dades sobre el nombre de piscines, en augment imparable, malgrat les crides a economitzar aigua. Sembla que el cofoisme sobre el creixement va en augment, com va en augment el nombre d'agressius aires condicionats que ens encostipen cada estiu. El senyor Cassassas, eminent geògraf, en pau descansi, recordo que ja en la universitat dels setanta manifestava irònicament si era que havíem d'anar creixent sense aturador... Doncs ja en sabem la resposta.
O siga, que la mar no puja; és la terra que s'afona. Ací m'has fet gràcia, caram. Ben mirat, sí que podria ser, sí. De manera que, aleshores, en relativament poc temps no veurem ni el teulat dels gratacels de Benidorm, ei? Tant els hi fa, això, a "ELLS", als dolents d'aquesta pel·lícula; llavors començarien a construïr a Tàrbena (La Marina Baixa).Salutacions d'un valencià que no en té cap (de segona residència...) i, ai las! encara sort que puc tenir-ne la meua.
DOncs confiem que en un moment donat comencin a fer dics i barreres. Potser en comptes de perdre les nostres propietats (l'hipoteca de les quals seguriem pagant) les veuriem revaloritzades, al convertir-se la ciutat comtal en la nova Venècia (que no nova orleans, ejem).
Aixó si, ja veig que més val qeu no m'estiri per a comprar una plaça de parking, no vull tenir problemes d'humitats.
No només per a foranis i benestants, júlia: més d'un terç de la població de l'estat té segona residència, i em sembla que aquesta és una aspiració gairebé universal entre nosaltres.
Tens raó en la qüestió de les piscines -no se si vas veure també un reportatge en què es mostrava part del territori des de l'aire i es veia una quantitat increïble de petitetes taques blaves-. I el més curiós és que cada dia som més ecologistes, però pensem que els nostres petits abusos no tenen cap importància, que el problema el creen les multinacionals i semblants o que si els altres ho fan...I la qüestió elèctrica n'és un altre exemple, sí senyora. O el parc automobilístic... I jo no li veig aturador. Em sembla que les propostes de solució van molt més lentes que la realitat.
Benvingut, marco.
Tal com et dic, d'aquí a 56 anys, tota la costa enfonsada.
El problema no només són ELLS, sinó que venen el que construeixen i que els diversos governs, tan intervencionistes en altres qüestions, en aquest cas no només deixen fer sinó que fomenten.Un pensa que sovint no per crear més riquesa en el territori sinó en les seves butxaques.
Felicitats per la primera residència; espero que no la tinguis massa prop de la mar ;-)
Em sembla que Venècia, no ens enganyem xurri, és un miratge -tot i que és una de les meves ciutats preferides-. Tu i jo sabem que els possibles dics que es puguin construir avui se semblaran més als de N. O. ( i si surt en Montilla, més).
Quat als pàrquins, no et preocupis, t'auguro que si la teoria no em falla, dintre de poc els començaran a construir als àtics, que els cotxes donen feina a molta gent. O potser no, potser deixaran que es facin malbé amb la pujada de les aigües precisament per la mateixa raó, perquè així els canviarem amb més freqüència. Ja veus que hi ha coses que se m'escapen, hi hauré de reflexionar més i preguntar als meus contactes.
Què és, el que està fora de la nostra experiència? això del futbol? ah! si és així, d'acord. Gràcies per informar-me'n
:)
Avui (dimarts)mentre tornavem de Barcelona sentia l'Empar Moliner i en Quim Monzó despotricant contra els emoticons i els punts suspensis...
:)
:)**
doncs això.
evidentment, els punts eren suspensius i eren tres (tres eren tres)
Des que tinc us de raó (que no en fa tant), hi he anat contra les segones residències, i contra les piscines. M'agrada tenir el meu espai, arranjat i còmode, i m'agrada molt viatjar... i mai no he tingut el caprici de fer-me una casa a cap indret meravellós, per tenir-la buida el noranta per cent de l'any. És que no li trobe el què, caram. A més, ix molt car. Conec gent a València que malviuen en un piset petitó gairebé tot el temps, i disposen d'un xalé comfortable (amb piscina, és clar) a menys de trenta quilòmetres (molts d'ells familiars meus directes). A Orba (La Marina Alta), sé de bona tinta d'una fantàstica piscina pública a on només hi neden quatre amics meus cada estiu; els veïns del poble ja en tenen cadascú la seua! Al remat, és el deliri absolut, tot plegat. No entenc res de res. Salut.
Ai, que ho oblidava: Visc al costat de l'Albufera mateix. Estic en perill?
Algunes coses del futbol si que van més enllà de la meva experièncai, arare: com quan aquesta nit, després que espanya perdés i els petards recordessin una mica la revetlla, ha sortit una senyora a la finestra per cridar: "callaos, hijos de puta".
Els punts suspensius -els emoticons no els acabo de dominar- són els meus signes preferits. Llàstima que per respecte als lectors no els faci servir més.
Jo, Marco, t'he de confessar que sóc culpable de tenir segona i tercera residència sense piscines-en descàrrec meu he de dir-te que són qüestions d'herència i compartides-. No creguis, té la seva gràcia. També és veritat que la dèria de posseir s'ha convertit en un malviure, en un conjunt de maldecaps innnecessaris per a moltes persones. De moment no hi veig solució.
Evidentment que estàs en perill si vius al costat de l'Albulfera. S'enfonsarà més aviat que altres terres, però això tu ja ho saps. El meu delta de l'Ebre, que fins ara anava tirant, s'està convertint també, a passes gegantines, en un candidat a la desaparició... i jo que no ho vegi.
Publica un comentari a l'entrada