Els articles de Sala i Martín sovint es mouen entre la desmesura, el sofisma i el convenciment que un es pot expressar i pontificar sobre allò que li es propi i el que desconeix; totes tres característiques, no ens enganyem, generalitzades i compartides aquí i allà. A “La Vanguardia” d’avui, en canvi , m’ha interessat el que diu en la segona part del seu article –en la primera opta una vegada més per presentar una part de la situació-, tan assenyat, tan mesurat, tan desacostumat, tan senzill, que no simplista, i ho transcriure amb finalitat exclusivament didàctica. Com que no puc establir l’enllaç amb l’article –que els bombin als promotors dels canvis en el diari (en el seu llit de mort vaig prometre al meu pare que el continuaria llegint) - i he de copiar el contingut, us faig una adaptació al català, perquè em serà més ràpid fer-ho sense gaires faltes.
Això ens porta al tema de l’Estatut, un Estatut que alguns de vostès votaran demà en referèndum. Un Estatut que també és fruit del desequilibri entre un positivisme i un negativisme intencionadament exagerats. Exageren els qui vaticinen que la desintegració d’Espanya. Exageren els qui diuen que aquest Estatut ens portarà la felicitat, la sostinibilitat i muntanyes de diners. Exageren els qui diuen el contrari i auguren conseqüències catastròfiques per a Catalunya i les seves finances. Exageren els qui diuen que és el millor que es podia aconseguir. Exageren els que prometeren quelcom que mai no van tenir intenció de complir. Van exagerar els qui anunciaren que havíem d’actuar ara perquè, gràcies a una curiosa alineació austral, al Govern d’Espanya hi havia bons amics. Van exagerar aquests amics quan passaren el ribot i, en presumir del fet, es burlaren de tot un país. Van exagerar els qui començaren el procés com a arma llancívola (uf, quina traducció!). Van exagerar els qui acceptaren rebaixes per esquivar l’arma. Van exagerar els qui, després d’intentar prendre’ns el pèl amb sís crítics i vots nuls polítics, ara es vanen de ser els més demòcrates només perquè s’han vist acorralats per les seves pròpies intrigues internes. Van exagerar els qui intentaren fer servir el país per posar-se una medalla per passar a la història. I exageren els qui inciten a la confrontació dels pobles i escupen la paraula nazi per amagar una alarmant debilitat intel·lectual i una repugnant baixesa moral.
Podria fer els meus matisos, però seria interminable i, essèncialment, no tinc cap inconvenient a firmar el paràgraf i a sortir a la foto, encara que no porti americana vermella, verda o groga de color llampant.
I la meva posició personal demà? Què votaré? No crec que tingui cap importància, la meva contribució és insignificant en la marxa del país perquè els impresentables que el dirigeixen, i els altres impresentables, se n’encarreguen i se n’encarregaran que sigui així, voti el que voti, surti el que surti –el que sortirà tots ho sabem-, però ja que potser alguns teniu una mica de curiositat, us ho resoldre també a través d’una altra veu.
P. S. No us penseu que estic gaire interessat en el mundial sobre la gespa, però en canvi sí que segueixo amb atenció i amb desconcert relatiu –no us he de mentir- algunes reaccions populars i institucionals.
A l’Argentina han decidit omplir les aules de televisors per tal de contrarestar l’absentisme dels alumnes. La primera impressió que em produeix la notícia es de sorpresa i de rebuig, però després em convenço que és una bona mesura: una de les finalitats de les aules, cada vegada més, és mantenir els nens fora del perill (sic) dels carrers, controlats; una altra finalitat és mostrar-los la realitat de la vida, el món en què s’han de moure; i encara, una tercera finalitat és la possibilitat d’establir un diàleg entre professors i alumnes per tal de ser crítics amb aquesta realitat exterior... I encara més aspectes positius que tots vosaltres podeu anar afegint.
Veig el president de Mèxic vestit amb la samarreta de l’equip i la bandera del país al front que canta les excel·lències de la selecció i fa una al·legoria amb el poble mexicà. De moment no se m’acut cap comentari favorable, però no us penseu que no li he donat voltes.
Unes 800 parròquies alemanyes instal·len pantalles en dependències diverses, inclòs el propi temple, per seguir comunitàriament els partits. Els cristians sempre han estat molt proclius a les experiències comunitàries místiques i al cant, no és cap misteri. Cal aprofitar l’oportunitat.
L'INFERN ÉS BUIT I TOTS ELS DIMONIS SÓN AQUÍ
Fa 18 minuts
11 comentaris:
Votar SI és de família Gutiérrez, el toro sobre la tele, la verge damunt la nevera i un Sant Crist patint, observant el polvo rutinari de cada dissabte al matí. Rebre la carta del president Maragall i guardar-la creient que l'ha signada en persona.
Votar SI és de treballador de la construcció llardós i suat, dels que deixen anar els piropus més gastats a adolescents que podrien ser filles seves. Solisombra per esmorzar, tinto per dinar i uns quintillos al bar per arribar entonat a casa. I que la Juani no s'atreveixi a alçar-me la veu o li vento ben bona.
Votar SI és de Roni, el macarra del 5è 4a que maltracta a sa mare, extorsiona a sun pare i ja té la nòvia -Jennifer, la caixera borde del Supersol, que también votará SI- prenyada.
Votar SI és triar Cornellà com a model, perpretar la Catalunya violada, vexada i ferida, que encara té sentiment de culpa i intenta comprendre les raons del violador. Si no hi ha res millor...
Votar SI és seguir la corrent a una classe política mentidera i falsària, que fan del delirium tremens, els tomàquets de debò i els foto-finish un modus vivendi .
Votar SI és dir si al "nos lo hemos cepillado bien cepillado" de Guerra, si a que Zapatero es passi pel forro el "acceptaré el estatuto que salga del parlamento catalán", votar SI és quedar-se amb Montilla dient "i perquè no hauria de ser President?". Votar SI és el Saura més ignorant proposant ampliar el referèndum dues hores més i la malalta de la Manuela de Madre dient que li sembla bé la proposta. Votar SI és riure les gràcies a el president més mediocre que ha tingut al país, l'última maragallada ahir mateix amb el "faré una al·locució televisada ... no serà tècnicament una crida a la participació" i al vespre cridant als ciutadans a "fer un pas de gegant pel país".
Votar SI és rendir-se, no ambicionar res, tenir por i acovardir-se. Votar SI és no estimar-se el país, oblidar-te del futur dels teus fills, fer-te mal a tu mateix cedint el que realment vols al que volen que facis, abandonant-te al vulgar borreguisme de les masses.
Votar SI és renunciar a la Catalunya que volem i acceptar la Catalunya que ens imposen, acceptar solemnement i des de les urnes que SI, volem que els espanyols continuïn enculant-nos, robant-nos i rient-se de nosaltres a la nostra cara.
Votar SI és dir si al PER, si a continuar alimentant extremenys i andalusos perquè llavors ens tractin d'avars desagraïts, votar si a renunciar als aeroports, ports i ferrocarrils decents, votar si a pagar autopistes mentre Espanya viatja de franc, votar si a una RENFE pèssima, votar SI a que continui un expoli que s'està fent insostenible, si a renunciar a una llengua catalana ambiciosa i prospera, votar si per negar qualsevol probabilitat d'autogovern real, d'autonomia futura, de progrés palpable, de dignitat possible.
Jo no vull viure els propers 25 anys amb aquesta puta merda d'Estatut.
I qualsevol altre òptica em sembla una al·lienació mental, una parada cerebral, alguna mena de ceguera, de retard o de massoquisme poc gustós que no aconsegueixo entendre per molts esforços que hi dediqui.
--
Albert Forns
albertforns@gmail.com
Estimat Albert,
M'agafes en un mal moment, així que em perdonaràs la possible acrimònia de la resposta, no va per tu.
El que sortirà demà -avui ja- al referèndum ho sap tothom, fins i tot els marcians més marcians, de manera que fer campanya en aquest moment en lloc de llegir-se un bon llibre o escriure un comentari com el meu és una pèrdua de temps que només pot servir als analistes (sic) de televisió o altres mitjans, blocs inclosos, que demà o l'altre jugaran amb unes estadístiques inútils afegint dades de darrera hora, i també per a uns polítics que ens fotran la tabarra assegurant-nos tots que han guanyat no se sap què i que ja ens ho van advertir.
M'és absolutament indiferent qui vota Sí, No, En Blanc, Nul o no vota. L'opció de cadascú em sembla tan vàlida com la meva.
Profundament cristià com sóc -de dos a tres de la nit- penso que tenir els polític que tenim i els que vindran és el preu que hem de pagar pel pecat original. Cada nit em flagel·lo fins que la sang cobreix el terra del dormitori, però en el fons sé que el meu sacrifici serà inútil.
Sovint em sento més prop del treballador llardós i suat de la construcció -i no enumeraré més col·lectius- que del polític que no ha trobat altra professió que l'hipotètic servei al país i que en lloc de construir, imbecil com és, no sap fer altra cosa que ensorrar el país i mantenir baralles constants que els que som normals procurem no imitar. I parlant de polítics i aprofitant les paraules de Pi de la Serra: "si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol".
Deixa'm també dir, en un rampell d'immodèstia, que durant els darrers 25 anys he treballat, més bé o més malamement, voti el que voti, al servei del meu país, cosa que poden testimoniar alguns milers de conciutadans.
Acabo una mica més suau, que se m'acaba l'efecte de l'elixir del mono. Em sembla que durant els pròxims 25 anys, si no desapareix abans aquesta catalunyandia -barcelonàndia n'és la capdavantera-que estem construint entre tots, viuràs amb aquesta merda d'estatut o amb el seu substitut.
Ai, que ja se m'ha acabat la personalitat de mister Hyde i torno a ser jo, i ara els noarguments no em sortirien desgavellats. Ho deixo
Home, Albert, no està bé que deixis el mateix comentari aquí i a l'efecte jauss i ... Que tots matisem. No ens prenguis el pèl com els polítics.
No comentaré l'arrauxat comentari que t'han deixat, Pere. Hi ha molta gent que aprecio i que ha fet 'país de moltes maneres' que votarà sí i també molta que el mateix i votarà no. I molts d'aquests que cantava el Quico que votaran sí i que votaran no. I els en blanc i els absents de tota mena i tots són respectables.
El problema, crec que incideixes en el tema, és que els polítics no són una causa sinó més aviat una conseqüència de com anem.
Respecte a Sala i Martín, pot desvetllar odis i erisipeles, però també, a la seva manera tan personal, diu coses que altres no diuen -una altra cosa seria qüestionar 'com' les diu- i trobo interessant sovint el que diu, si més no per a pensar-hi des de posicions més abaltides i menys viscerals. Per exemple, a mi em va fer pensar sobre coses en les que no havia reflexionat, com, per exemple, l'excessiu intervencionisme en la vida social i individual que comporta l'excessiu nombre de 'punts' de l'estatut.
En fi, demà en tornarem a parlar, a la vista dels resultats. El fet és que cadascú vota -el que voti- per raons tan diferents i de vegades tan surrealistes que tot plegat fa pensar força. L'altre dia, a la cua del cinema, no sé com, fins i tot es va encetar un debat sobre què calia votar i perquè, no, si d'ambient n'hi ha, eh.
Per cert, el comentari arrauxat i altres coses que escolto i llegeixo aquests dies em fa pensar sobre el fet que som molt més hispànics -els catalans- del que ens pensem i volem. En el sentit hispànic -i tòpic- de 'sang calenta'. Bé, de fet, allò del roc a la faixa és de casa.
Senyor de la Saragatona -per cert, em pensava que venia de saragata i m'han dit que és un vegetal, això, ai, sóc ignorant ben informada, ja ho veu- doncs estic feta un mar de dubtes i per més que espigolo contrades virtuals a la recerca de donar un sentit a la meva vida i al meu vot, cada vegada em sento més sirena navegant en el mar dels dubtes... Si encara donessin la Francis pel ràdio li podria preguntar, ves 'Margarita, la dudosa, una que no sabe qué hacer'. Trobo que el senyor aquest que es diu forns, deu ser per això que està tan escalfat -en sentit putílic, eh- s'ho pren molt en sèrio tot plegat, quan tingui els meus anys ja ho veurà tot d'una altra manera, ves.
Aquests comentaris xarnegòfobs son Xurriexcloents.
Com deia la meva avia Maria Luisa: "Tós semos hijos de Dió, hay que respetarse".
O es que quan ens exasperem amb el dèficit fiscal amb la resta d'Espanya ho fem desprès de restar en justícia i escrupulosament les contribucions fiscals dels carajillerus, els horteres, els julais, els fans de la jurado, les caixeres de supermercat (quina púrria, noi!!!) i les Yènifers i els Ronis d'orígens incerts ? - que són tots ells contribuents a l'àrea metropolitana, tots ells de llengua materna castellana, tots ells amb fills escolaritzats en català. Us sembla fer l'exercici de veure si els impostos dels catalans de socarrel arriben a cobrir despeses bàsiques pels catalans de socarrel?
No fotem.
Ens partíem de riure perque en Rajoy deia feixistes a unes peixateres de mercat, i ara resulta que el vot dels xarnegos es pitjor que el dels purasang.
Ai senyor.
Jo tampoc tinc prou capacitat de síntesi en el meu vot.
Aquest comentari arrauxat - deixem-ho així- t'ha monopolitzat els comentaris, però val a dir que m'agrada més el teu post i m'aporta molt més.
Disculpes per caure al parany del comentari provocador.
Ai, ho sento, jo tinc sang mora a les venes, vaig tenir un vesavi paleta i el meu avi matern va ser mecànic (per cert, va fer el primer París - Dakar, si li voleu dir així, amb un camió que es deia "Barcelona", acompanyant en Rubió i Tudurí)(sense gps ni òsties- amb perdó-
A casa som xarnegos (quin pecat més greu)
Ui! Me'n vaig a votar, que faig tard!
Alea jacta est.
;)
osti pere, aquest debat m'aclapara. dir només que pontificar és molt xulo i a mi m'agrada molt
sobre l'E no diré res que tothom ja diu de tot i més. només una cosa: que estic empadronada lluny d'on visc per coses de la vida, i que em fa molta mandra anar a votar. espero que s'entengui que ho he madurat i ponderat i reflexionat molt.
sobre el futbol, ja saps, ves respatllant el traje de torero ;)
És clar, júlia que són respectables tots els vots, fins i tot els d'aquells que no voten per convenciment personal sinó per propaganda electoral o altres influències. Tenint en compte com anaven les coses, des de la meva perspectiva, encara m'ha semblat que hi ha participat molta gent i que el vot nul ha sigut insignificant. El resultat, evidentment, no oferia dubtes.
La primera vegada que vaig fullejar l'estatut, em va sorprendre la quantitat de detalls de l'articulat, que no em semblaven tant un intent de fer una llei del país que ens singularitzés com un intervencionionisme en la nostra pròpia vida abusiu.
Sí que saragatona és una planta, estimada vedette, però en realitat en aquest bloc fa referència a la mixtura líquida que es feia amb aquesta planta i que les senyores grans del meu poble -que anaven de negre- es posaven als cabells per tal d'ennegrir-los i donar-los la textura apropiada, talment com la meva àvia. Tu des de la capital i amb la vida que portaves, no en devies conèixer d'aquestes senyores, però potser sí que coneixies algun dels seus marits.
El senyor forns se'ns ha escalfat sense veure't a tu, cosa que ja té mèrit, encara que ja saps que en qüestió d'escalfaments no hi edats sinó..., i, a més, moltes jovenetes voldrien estar com tu. I deixa'm dir-te encara que a alguns la qüstió de l'edat -tu ho saps- no els fa agafar seny.
I pereexcloents, xurri, què et pensaves? I no només es tracta d'economia sinó de "senyoriu", que diria aquella. Però "de todo hay en la viña del señor", encara que respectar-los costi una mica.
Que ja ens coneixem, xurri, no calen disculpes. L'únic que em sap greu és que el comentari no només me l'hagi deixat a mi, això sí que em toca l'amor propi.
Quan em diràs a mi, arare -reina mora!-, rei moro?
A mi i a la meva família sempre ens ha agradat l'olor de la fusta: bonic ofici, penso jo.
A mi en canvi, tot allò que soni a savi-humanista-que-ho-sap-tot-i-ho-vol-demostrar em provoca un cert rebuig, potser perquè a mesura que passa el temps sòc més conscient que sé menys de tot (ais, la memòria!).
D'acord, hanna, però sempre podies votar per correu. Ai, ai, ai!
Tinc una mica lluny les proves de la meva toreria, però em sembla que t'ho podré demostrar. Dóna'm temps.
Publica un comentari a l'entrada