15.6.06

esforços

Que curiós, després de molts dies d’hores extra de feina, per fi demà tinc una jornada lleugera: començaré cap a les sis de la tarda i acabaré cap a les dotze, i en canvi avui és el dia que tinc menys ganes d’escriure. Al fons, a penes el sento i no sé que diu, parla Josep Termes –m’agraden els autodidactes, els heterodoxos- a Saló de Lectura. Gravo el diàleg i ja me’l miraré en un altre moment. El programa no m’interessa com abans, però no espereu que em justifiqui. M’adono una altra vegada que no aconseguiré escriure un post curt d’acord amb la meva voluntat, però aliè a la meva misteriosa incontinència verbal blocaire.

Avui només volia posar imatges, i les posaré, però ja sé que sóc incapaç de deixar-les despullades. Parlo poc i escric massa. Com m’agradaria arribar a les síntesis de la Katrin.

Les imatges m’han fascinat des de petit. Em refereixo la fixació de les imatges, és a dir a la fotografia en la seva versió de les imatges síntesi, a les imatges història sense paraules. Vaig començar amb la màquina del meu pare, una d’aquelles d’acordió que vaig acabar desmuntant, després, una Kodak Instamatic amb bombetes de flash d’un sol ús –la gata de casa va ser la meva model preferida-, vaig continuar amb una Weslisa amb poca història. Després d’uns anys a Barcelona, em vaig fer amb una Minolta reflex força elemental, i va seguir una altra Minolta sensacional, i els objectius corresponents, i la bossa per portar-ho tot. Van passar els anys i vaig decidir que la meva L5 –ei, xurri!- no em permetia tanta carrega, així que m’ho vaig vendre pràcticament tot i vaig anar a parar a una Nikon... i més objectius. Encara amb la Nikon, em vaig comprar la primera Olympus digital, i la segona, amb menys resolució però més prestacions. Fa uns mesos em van robar la Nikon, tot i que, no sé per què, es van oblidar els cinc objectius. M’hauré de comprar una Nikon reflex digital per aprofitar els objectius?

Ja ho veieu, volia deixar-vos imatges –avui n’he fet seixanta-dues: les càmeres digitals acabaran amb el misteri i la creativitat- i m’ha estat impossible no deixar una petita història, i encara penso que només he escrit titulars. Continuo i acabo. Tenia decidit emular Vilapou, és a dir, fixar escales, i ho faré. Vosaltres mateixos.

Anem al cas. La primera escala és una al·legoria del comerç: una mica d’inclinació, però poques traves per aconseguir l’objectiu; la segona és una al·legoria de la religió: no es pot arribar als objectius d’una manera directa. Ara us toca a vosaltres situar les escales en el seu espai. Us hi atreviu?




















11 comentaris:

Anònim ha dit...

M'encanta llegir-te, m'encanta... Tu tranquil. Si els posts surten llargs, que hi surtin. Parlant de les càmeres digitals, avui els Mossos m'han trucat dient que els sembla que han trobat la que em van robar els lladres silenciosos. M'han descrit les imatges que encara hi havia a dins, i són les meves, Pere, són les meves! Quina sensació més estranya, tot plegat. Demà aniré a buscar-la, a veure si és la meva, però jo diria que sí.
Gràcies per la companyia. Un petó.

Anònim ha dit...

Pere, t'haurien de fitxar al Saló de Lectura o a algun altre lloc per a comentarista (molt bo) de blogs. Jo crec que el premi Lletra dels blogs és, en realitat, que tu parlis del blog en qüestió.

Hi ha coses que es poden dir amb poques paraules i coses que precisen d'explicacions més extenses. Felicitats, mercès pels descobriments i una abraçada matinera.

Anònim ha dit...

Respecte a les màquines digitals, conec gent gran una mica empipada amb el fet, evident, que ara es faci amb facilitat allò que ells feien amb gran cura i molts objectius. Fins i tot conec gent que rebutja el digitalisme fotogràfic per principi, he, he, però això ja ha passat amb els rentadores, els rentaplats i molts altres invents del nostre temps.

Hanna B ha dit...

la katrin és una joia!
pere, també pateixo la misteriosa incontinència verbal blocaire, que no correspon en absolut amb la realitat física humana... quines coses!
fotos, fotos, imatges, per a mi, essencials. trobo molt a faltar una càmera amb objectiu, la digital és cert que fa les fotos com xurros, però li falta el misteri i la posada a punt... tot i que també va bé la facilitat amb que et deixa fer fotos...
ai, que m'enrotllo! la qüestió es que no sé situar les escales... la primera diria el macba ?¿ però dubto molt... em sembla que l'edifici no és de rajoles... ai..
l'altra és preciosa (de mirar)

Xurri ha dit...

Sóc fan de les càmeres digitals. I et recomano que compris la Nikon per aprofitar els objectius: ho estan demanant!!!
Ara em llenço a equivocar-me, que les endevinalles m'encanten i el mon es dels valents:
Escala 1: jo diria que es un Corte Inglés, diria que el de Maria Cristina - però pot ser qualsevol d'ells.

La segona no en tinc ni idea d'on és, però la trobo espectacularment preciosa!!

miquel ha dit...

Gràcies, Isnel. Això que dic dels posts llargs és pura retòrica frívola. De fet els voldria escriure més llargs, però em canso ;-)
Com me n'alegro hagis recuperat la càmera i sobretot una mica de la teva vida i que els fantasmes s'hagin convertit en elements de carn i ossos, perquè el que es pot tocar i veure no fa tanta por.
Ja ho saps, si algun dia em necessites, en aquestes hores solc estar per aquí.

Ei, Júlia, com te'n fots d'un pobre blocaire de recursos expressius limitats :-) Però igualment et faig una abraçada nocturna (que a les hores que tu escrius passaria pel teu costat sense veure't.
A mi em va passar això que dius amb les màquines digitals, al principi no m'interesaven gaire i m'hi resistia , però al mateix temps m'adonava dels seus avantatges. Ara sovint porto la càmera a la butxaca però no porto el mòbil, que això sí que em sembla una servitud que només cal fer servir en cas de necessitat.

I no coneixerem la katrin al dinar multitudinari que farem?
Bé, hannab, ja ens comprovarem aviat les nostres aptituds pel silenci, segur que jo et guanyo.
A mi el que m'enamora de la digital és la facilitat d'úsi sobretot que les pots portar sense problemes a tot arreu, encara que es veritat que no tenen la cerimònia i la màgia de les réflex de tota la vida.
No, hanna, no. la solució en el comentari a la xurri. De fet aquestes dues fotos a mi tampoc no em dirien res, tot i que corresponen a dos dels lloc més coneguts de Barcelona.

Ho he pensat,xurri, ho he pensat, de comprar-me una Nikon digital. De moment només trobo dos inconvenients que em fan esperar potser indefinidament. Massa pes: estic cansat de traginar durant molts anys les dues Minolta i els objectius corresponents i de passar el temps decidint quina càmera feia servir, quin objectiu...; a més, la meva L5 no em permetria, suposo, gaires alegries. Per altra banda sempre m'agrada, en aquest camp compar.me si no el millor alguna cosa que estigui molt bé i els preus d'algunes Nikon em semblen excesius per lús que en faria. N'haurem de parlar més a poc a poc.

Què passa, xurri, que vas memoritzant els edificis de la ciutat? Jo no ho hagués encertat mai. Efectivament, la primera imatge correspon al C I de la plaça de Catalunya (l'escala encara continua allí). I la segona imatge..., la segona és del àtic dúplex de casa meva... no, no t'enganyaré. Ai, dones de poca fe que no visiteu els temples: planta baixa de la Sagrada Família, entrant a mà dreta.

Anònim ha dit...

Que no me'n fotia, que ho deia seriosament... Respecte al mòbil, jo el porto sempre, he caigut en el parany comunicatiu que comporta, ai.

vilapou ha dit...

M'agraden les fotos d'escales (he, he).
La primera encara em sorprèn i hem estat a punt de publicar-la en un post el mateix dia.
La segona em recorda que he de visitar la Sagrada Família. Quina vergonya!

Xurri ha dit...

Pere, ho sabía, veus com ets en Subirachs?????? el teu àtic, està claríssim!!!!

I no tinc perdó, que cada dia passo per davant i no he entrat mai a la sagrada família. Cert que no em mou la fé, i a sobre, tants guiris em tiren enrera....

Per cert, anecdòticament, alguna de les fotos que he penjat (les pommes de mer per exemple) sòn fetes amb el móbil, i no sent cap meravella, tenen un passar.

Aixó sí, com les fotos que feia amb la meva yashica totalment manual... quin gust, i quines fotos... i com pessava la bossa amb el trípode i els objectius...

K ha dit...

La Katrin està, i no està.
Et llegeix, però.
És poc sociable.

miquel ha dit...

Tu també, julia!

Ai, que m'he avançat a vilapou, però... No portis pressa que la Sagrada Família encara romandrà... al menys fins que comencin les obres de l'AVE.

Però que passa, xurri, si jo em pensava que era l'únic que s'havia resistit a entrar en una casa en obres, tret de la meva pròpia. Ara resultarà que he sigut el primer que s'ha desdit dels seus principis.
Decidit, xurri, per variar una mica de la diada blocaire gastronòmica estricta organitzarem una festa fotogràfica digital sense premi, només per plaer. Començo a pensar en les bases, dóna'm un cop de mà.

La katrin és amable i esquerpa,
ho sabem i ens agrada com és:
la seva essència i la seva presència.