parèntesi del solstici d'estiu (aproximadament)

He aprofitat aquest dissabte de Sant Joan, que m’ha semblat un diumenge, per no fer res de profit. És el meu primer dia d’aquestes llargues vacances –cada cop més curtes, perquè és així i perquè el temps, aquesta subjectivitat anomenada temps que tothom s’entesta a fixar objectivament, no té res a veure amb l’inacabable claror o foscor de quan érem infants i no portàvem rellotge i cada instant era una aventura que ens omplia de joia o de desolació- i en el primer dia es tracta de desconnectar, d’oblidar que demà passat i l’altre i l’altre..., i fins que calgui, em queden reunions i planificacions solitàries per quan torni a començar després de les tempestes sobtades de final d’estiu.

He anat llegint Bogeries de Brooklyn i l’hauria d’acabar, però en tinc ganes i no en tinc ganes. En tinc ganes perquè m’agrada el llibre malgrat que alguns diguin que és una lectura d’avió i que en Paul Auster es repeteix i que les seves obres anteriors eren millors. No el vull acabar per la mateixa raó, perquè m’agrada el llibre malgrat que alguns diguin que... Bogeries de Brooklyn és una novel·la fàcil, senzilla, plena de talls, de “fades” en negre i blanc (com es diu això en català), irregular, condescendent. En una novel·la que parla de les segones i les terceres oportunitats a totes les edats –la Lucy, en Tom , en Nathan...- hi ha d’haver necessàriament trampa., no és normal. Que s’ha begut l’enteniment en Auster? Que tenia la intenció que algun productor de Hollywood en rodés una pel·lícula?

Bé, potser parlo massa, que encara vaig per la pàgina 158, en aquella conversa entre Tom i el seu oncle (els cito per ordre d’importància en el fragment) sobre Poe :
-Com ho saps, tot això, Tom?
-Ho sap tothom.
-Jo no.
-És que no has fet mai classes de doctorat. Mentre tu treballaves per la seguretat de la democràcia al món, jo era en una cabina de la biblioteca omplint-me el cap d’informació inútil.

He deixat en Nathan, en Tom i companyia per anar a buscar el diari i el pa. El passeig m’ha recordat que no era ni dissabte ni diumenge sinó l’endemà de la revetlla de Sant Joan: poquíssima gent i desconeguda, la majoria dels habitals devia haver preferit fer les cues d’autopista de tots els anys. A la tarda continuo la lectura i em passo pels blocs gairebé abandonats. Quan el sol va de baixa, decidim anar Marina avall fins a la mar. Arribem vora les nou davant de l’horror perpetrat pel Ministerio de Medio Ambiente. Les corrues d’anada i tornada paral·leles a la mar encara duren, mentre a la sorra hi ha grups que sopen o aprofiten el llevant, el gregal? No ho sé. Una parella vestida de nuvis, les cares ben juntes i els cossos esvelts, es deixen fer fotos per dues professionals, una coixeja i va amb bastó. Una noia magrebina completament vestida ajuda la seva filla petita a posar-se la roba mentre els seu marit s’acaba de dutxar –he arribat massa tard?-. La Joana em parla de la música dels xiringuitos: no m’havia adonat que “allò” era música. Mirant cap a la muntanya, la torre de Collserola, el Tibidabo, la Sagrada Família (les grues sobretot) i la torre Agbar sembla que es toquen. Quan desfem el camí encara veiem el nuvis en la seva sessió de fotos, hi ha poca llum, tots semblen més cansats. Decidim agafar la línia groga fins a casa. Casualment veig el segon gol de l’Argentina a Mèxic: increïble. Encara ens queda coca d’ahir -i ens en quedarà per demà-. Parlo amb la meva cunyada i li escric una carta de protesta en què demana una segona oportunitat. Escric això. Com que demà sí que és diumenge, continuaré una estona amb les Bogeries.