una altra mirada

Aquí és cap de setmana llarg: Pentecosta. Ens desplacem per les rodalies, que demà, avui ja, no toca treballar: Castelldefels, Sitges, Sant Cugat... A Sant Cugat recordem el mestre sense premis que ara fa 36 anys, potser tocat per l’Esperit Sant en forma de flama que no de colom, escrivia aquesta carta, potser mentre bevia una mica de ginebra perfumada. Potser també els de l’Òmnium van ser tocats per l’Esperit Sant aquell any i van donar el premi encara jove (cal actualitzar-se, Lletra i companyia) –el segon any- a un dels poetes grans que com cap altre havia connectat amb els joves, a un poeta que no tenia por de dir el que pensava, segurament perquè era prou gran –llegiu l’adjectiu com us sembli- per saber que hi ha moments que un ha de sortir de les paraules dels llibres i compartir al carrer el que explica en els llibres.

Ni Ferrater ni Brossa van ser premiats més tard, però és que els premis no es poden donar a tothom en un mateix any i, a més, Ferrater no va voler esperar el seu moment.


Sant Cugat, 15 juny 1970

Sr. Director de Tele/Estel,
Aragó 390.
Barcelona 13.

Distingit amic:
Dec agraïment a l’Òmnium Cultural, perquè l’any passat em van donar una bossa de treball, i potser també perquè una vegada em van pagar un sopar. Ara, això no em faria sortir a la seva defensa, però les protestes per la concessió del “Premi d’honor” han arribat a un grau de poca-solta tan gran, que algú ha d’intervenir-hi.

En primer lloc, Joan Oliver és un poeta excel·lent, i mereix molt bé el premi. D’acord que d’altres també el mereixen, però el reglament no diu pas que s’ha de donar a tothom en un sol any.

De tota manera, la poca-solta no ve d’això: ve d’oblidar que es tracta d’un premi en diners, i que quan es parla de diners no s’ha de parlar d’una altra cosa. Doncs bé: si examino la més llarga de les llistes de candidats que els protestataris han presentat, obtinc el resultat següent. El Sr. Ferran Soldevila rep, precisament, una pensió de l’Òmnium Cultural. Josep carner devia rebre una pensió digna de la Universitat de Brusel·les. El Sr. Moll és (moderadament) ric. El Sr. Coromines és full professor a la Universitat de Chicago. El Sr. Pla no deu tenir necessitats econòmiques agudes. No sé si el Professor Bosch Gimpera és encara en actiu o ja s’ha jubilat, però n tot cas la Universitat de Mèxic el deu mantenir decentment. I jo hi afegiria un altre candidat, J. V. Foix, que tampoc no necessita mig milió de pessetes. En canvi, Joan Oliver té setanta-un anys, i ha de passar tot el dia ocupat en una sinistra feina d’oficina, amb un sou que estic molt content d’ignorar perquè conec les editorials del país. Tant al Dr. Rubió com a Joan Oliver, el mig milió els feia falta, i considero doncs que aquest mig milió ha estat perfectament esmerçat. Si l’any que ve m’encarreguen a mi de donar el premi, me’l partiré jo amb Joan Brossa.

És que aquests protestataris viuen dins un conte de fades, o bé són menors d’edat i creuen encara en el valor ideal de les condecoracions? El premi Nobel l’han tingut, des d’Echegaray fins a François Mauriac passant per Pearl Buck, els pitjors esciptors dels dos continents. D’afegir-se a una companyia així no pot il·lusionar cap persona adulta, però la corona sueca és una moneda sòlida.

Amb una salutació molt cordial.