27.10.06

aniversari feliç?

No estranyeu, doncs, que estimem aquesta llengua amb emoció intensa, amb tendresa filial. L’estimem no sols perquè fou gloriosa i noble, perquè ens pareix hermosa i escaient; la estimem perquè és nostra, perquè és la vestidura amb que ha nascut el nostre ser en aquest món. Com ja us ha dit l’iniciador il·lustre d’aquestes festes grandioses de cultura, no odiem cap altra llengua; les amem i respectem totes, però tan bé com ella no en sabem parlar cap altra, i sols en ella tenim pensament i imaginació i energies de l’esperit. No l’he forjada capritxosament en so de rebeldia o enlluernats per una falsa retòrica, ni la podem deixar sinó amb la nostra carn, perquè ella és carn i vida de l’ànima nostra; ni la podem baratar amb cap altra per noble i gentil que sigui, perquè és Déu qui ens la imposada com sant i misteriós llaça amb què han de viure indissolublement units aquí en la terra la nostra paraula i el nostre esperit.

Fragment final del discurs d’Antoni Rubió i Lluch, llegit en la sessió inaugural del Primer Congrés de la Llengua Catalana. “¡Cu-Cut!” (18-10-1906).


No hi ha dubte que el discurs de Rubió, amb regust romàntic, era un parlament reivindicatiu, patriòtic, poc científic, tot i que no deixava de tenir raó (prescindim de les al·lusions divines) i jo m’atreviria a destacar aquesta oració seva “l’estimem perquè és nostra”. Potser ara, en aquesta societat consumista en què tot és tan fràgil, en què tot dura tan poc, no sentim massa amor pel que és nostre. No ho sé. Potser ara no ens importa canviar, deixar de banda, tornar a adquirir. No ho sé. Segurament, ara que tenim tantes coses i som tan cosmopolites, la llengua és un element més que ara està de moda i ara està de rebaixes. No ho sé. El que crec saber una mica és que la llengua catalana, l’interès pel seu ús (no parlo de la literatura) i la seva conservació, va de baixa. Proporcionalment, la llengua catalana als territoris que li són propis no es troba millor que al 1906. L’interès de la societat i dels polítics per la llengua està supeditat a molt altres interessos. És normal, la llengua és una cosa tan barata, tan lleugera, tan intangible, que se l’emporta la brisa més suau. La nostra llengua no la comprem, ens ve donada i com passa sovint amb allò que tenim sense esforç, corre el perill que només la valorem realment quan desaparegui. Si això passa algun dia tampoc tindrà tanta importància, li direm –si ens en recordem- un “al cel sigui” i parlarem una altra llengua, que de moment ni hi ha per donar i per vendre i, en cas que en quedin poques, millor, que així ens entendrem amb més gent sense haver de fer l’esforç d’aprendre aquests particularismes nacionalistes del passat –pur romanticisme- que encara ens divideixen. O no és això?

Be, deixo de desvariejar i us recordo que a la Biblioteca de Catalunya teniu des d’avui fins al vuit de gener, una exposició sobre el Congrés de 1906 i l’èxit i la transcendència que tingué, i que no només l’esperit patriòtic, sinó sobretot el científic, va ser el motor dels actes, els comunicats, les ponències, els debats d’aquells dies.
























Em sembla que no es veu el text de l'acudit. És aquest:
-¿A que van ustedes allí dentro? ¿A ladrar?
-Ara com ara, senyor, però ja vindrà dia que mossegarem.
És el que es deia.

2 comentaris:

Molinera ha dit...

La societat d'ara és molt diferent de la de 1906 i la de 1906 era, també, molt diferent de la del segle XVIII que no pensava ben bé així.

pere ha dit...

No hi ha dubte, molinera. De totes maneres, ara com aleshores, hi havia també diversitat de pensaments.