9.10.06

post pedant postdominical (i 2)

Aquest conjunt escultòric disseminat pel parc que us proposava ahir planteja una sèrie de curiositats i interrogants, si no us heu adormit a la gespa contemplant el pas de la gent o llegint un poema, que no intentaré resoldre, però que assenyalaré.

Tots els escriptors pertanyen a la Renaixença, excepte Maragall.
No tots els escriptors de la Renaixença comencen la seva obra i/o són populars en la mateixa època; per exemple, quan Aribau escriu el seu poema "La pàtria" els escriptors de la generació més propera a la seva són encara nens o adolescents.
Entre els vuit escriptors, n'hi ha dos que són de fora del Principat: Marià Aguiló, de les Balears, i Teodor Llorente, del País Valencià.
Alguns van tenir una participació important dintre dels Jocs Florals, altres, com Lleó Fontova, segurament mai no hi van participar.
La majoria eren coneguts com a poetes i impulsors, en general, de la Renaixença; un, Vilanova era sobretot popular pels seus retrats literaris de la Barcelona del vuitcents; un altre, Lleó Fontova, tenia molta més fama per la seva trajectòria com a actor que no pas com a escriptor (dramaturg).
Excepte en tres casos, en què s'instal·len en un període més proper, les estàtues o els bustos es col·loquen més de 9 anys després de la mort dels personatges.
Curiosament, tot i ser escriptors de la Renaixença (excepte Maragall) -algun recuperat per moviments posteriors-, les escultures que els representen van ser construïdes durant el període modernista i noucentista, en l'època de predomini de la Lliga Regionalista, és a dir, durant un període en què tradicionalment s’ha suposat que molts d’aquests personatges eren menystinguts o com a mínim escassament considerats per la intel·lectualitat del moment.
Tot i ser personatges força coneguts en la societat de la seva època, n'hi ha d'altres de característiques similars que no tenen cap representació en el parc, com per exemple, Àngel Guimerà, de grans èxits teatrals durant quatre dècades, a qui se li va construir el monument molt posteriorment en un altre indret (o les altres dos patums de la Renaixença: Verdaguer i Oller).
I com que el personatge menys conegut deu ser Lleó Fontova, acabaré amb un text que no és seu sinó de Josep Yxart, cosí de Narcís Oller. Doble reivindicació, doncs, i memòria històrica, i tot això.

Hi ha actors còmics que en quant han descobert un efecte per fer riure, lo repeteixen sempre: en quant han inventat una grotesca caricatura, l'usen contínuament fins que passa de moda. Hi ha actor còmic que dura tota una generació: passada aquella, ja no fa riure més. N'hi ha que diverteixen en una ciutat: fora d'ella ja no se'ls hi troba la gràcia. N'hi ha que limiten encara més los seus dominis: fan riure als espectadors als parroquians d'un teatre. Los porteu a un altre, els mudeu de públic, i ningú riu. Aquests actors obtenen l'èxit en virtut de certs consentiments tàcits, de certa comunicació diària i habitual entre ells i els seus admiradors: són graciosos perquè cauen en gràcia, i res més. Basta que la moda passi, basta mudar d'aires, basta deixar de veure'ls una temporada, perquè us facin un efecte inexplicable i us pregunteu: com és que feia riure aquest home?
En Fontova no era res d'això: en Fontova era artista ben superior. I per què? Perquè era la mateixa naturalesa, i, com ella, permanent, per damunt de la moda, per damunt dels canvis de gustos, per damunt de les convencions. Encara que actor català, admiraven la veritat característica dels seus tipos los mateixos que no coneixien aquests. Una vegada, en Lo Plet d'en Baldomero, vaig invitar a que el vegés a un escriptor de la "Revue Britannique", Georges Frezals, que no coneixia prou lo català per a entendre'l en les taules. I, no obstant, sense comprendre tot lo que deia, va comprendre tan bé al tipo, lo personatge que feia en Fontova, que no es cansava d'admirar-lo. En una paraula, lo comprenia, no per lo que deia, sinó per lo que feia, per son modo de vestir-se, de sentar-se, de gesticular, d' expressar-se amb la fisonomia. Tot això li bastà perquè mon amic, sens entendre les paraules, reconstruís lo personatge (lo botiguer enriquit) recordés lo seu equivalent de la societat francesa, li prestés idees, ànima, costums iguals a les de la comèdia: tot aixb suggeria en Fontova sols presentant-se. El meu amic estava admirat, i explícita, espontàniament, lo posava tan amunt com los millors actors de la seva terra: Got, Leseur, Parade, Coquelin... En Fontova feia lo que ells: encarnar lo tipo amb lo mateix fondo i talent d'observació que un gran caricaturista o un novel·lista, i no dic que lo mateix autor de la comèdia, perquè aquest dóna sols les indicacions que el còmic completa, i aquí està son mèrit: l'autor revela sols lo caràcter en l'acció i amb la paraula i el còmic ha de completar-lo amb sa pròpia persona i acabar-lo de manifestar amb les seves adivinacions omplint buits. I això constituïa lo talent especialíssim d'en Fontova. Jo no he vist en tot lo teatre espanyol de mon record que amb més exactitud realitzés i practiqués l'antiga teoria avui tan clarament exposada i renovada per en Coquelin. Diu aquest resumint: l'actor se diferencia dels demés artistes plàstics en una condició singular: que l'Instrument de que es val és la seva pròpia persona. Lo pintor té els colors, l'escultor té el marbre: l'actor treballa sobre ell mateix. Pinta com l'un, esculpeix con l'altre, però pinta la seva cara i esculpeix en sa prbpia carn. De manera que és dos en un sol: un que crea la forma, que estudia lo caràcter, que endevina l'ànima del personatge; un altre sobre el qual se realitza aqueixa forma, s'emmotlla plàsticament aqueix caràcter, se manifesta aqueixa ànima. Tots los grans secrets de l'art estan en aqueixa compenetració. Tot lo essencial, tot lo distint tot lo gran, i també (per què no dir-ho?) tot lo penós i moralment depressiu d'aqueix art, estan en aqueixa singularíssima condició: que l'actor paga amb son propi cos i no pot separar-se de la seva pròpia obra. En Fontova, repeteixo, realitzava aqueix ideal en lo còmic. Vosaltres ho recordeu. Ja no era ell qui s'assemblava als seus tipos de vell pagès, de burgès que té una torreta, de mariner de les nostres costes, de didot, de fondista, etc.: eren aquests, aquests, a Catalunya, los que s'assemblaven a ell. Los trobèveu pel carrer, en les nostres masies, en les nostres platges... Aixè em recorda que hi havia en lo Palais Royal un cèmic que estrafeia, o, millor, escarnia, dos o tres advocats cèlebres de París: la seva veu gangosa, lo gesto pedantesc, l'oratòria inflada. I ho feia tan bé, que va passar una cosa singular: que quan lo públic va tornar a sentir an aquells oradors, va tornar a veure el còmic, fet i pastat. Va córrer la veu i la gent anava a sentir-los a les vistes, morta de riure, dient que aquells advocats estrafeien, escarnien exactament .. al còmic. L'original semblava còpia de la còpia. Doncs aixb feia en Fontova amb alguns tipos del nostre país. I això és precisament lo que em recorda l'anècdota de Vallfogona, tal i com realment va ser. Molts de vosaltres recordeu aquella celebèrrima excursió a Vallfogona; aquella excursió deplorable que ens va fer admirar molt més la paciència del rector Vicenç Garcia. Vam entrar al poble una nit, en professó i amb atxes (una ridiculesa com qualsevol altra). No obstant, l'espectacle era bonic. Desfilàvem tots per aquells carrerons sense empedrar, per entre cases negrenques de pedra i fang; a les cantonades, a les finestres i als balcons guaitava la gent. En Fontova, amb la seva atxa corresponent anava mirant an aquells pagesos, tot rient-se... de la professó. De repent, un de la comitiva, parant lo curs, diu a uns quants: "Mireu an en Fontova". I senyala l'entrada d'una casa de pagès, una d'aqueixes entrades sense enrajolar, tan costerudes com lo mateix carrer, fumades i negroses, i amb l'estable al fons. En efecte. dins de l'entrada, amb un llum de ganxo penjat del sostre prop de l'estable, sota l'escaleta, hi havia un pagès vellet que bressava una criatura. Era potser l'únic indiferent a la professó. Los que vam sentir l'exclamació del nostre company, i entre ells lo mateix Fontova, nos vam deturar a veure'l, li van encarar les atxes per contemplar-lo millor, con si fos un quadro. Era ell, era en Fontova, en Les joies de la Roser: lo vellet de barretina morada, blanc de cabell, la mirada de picaresca malícia, la barba blanquejant mal repelada, lo coll de pelleringues de gall d'indi, i dit està que tot lo trajo dels vells pagesos, que ara ja es perd. En Fontova mateix reia de l'exacta semblança d'aquell caràcter viu, tan igual en sos detalls al que havia portat a les taules. També aquí l'original semblava còpia... de la còpia.


Josep Yxart: Fontova (fragment). Discurs llegit en la vetllada de la Lliga de Catalunya del 15 de gener de 1891.

Estimats lectors que heu arribat aquí, ja us havia advertit que la cosa era ... com a mínim impròpia d’un post. Demà potser seré més lleuger. Mentrestant cal que us digui que en política, entre la còpia i l'original, cada dia tinc més tendència a quedar-me amb la còpia.

11 comentaris:

júlia ha dit...

Els actors com Fontova eren popularíssims en aquells temps, en el qual no hi havia cinema i el teatre i la pintura (realista i romàntica) eren les manifestacions culturals més multitudinàiresm en una societat encara poc alfabetitzada. Afegeixo el record del bust d'un altre actor que va ser molt famós, Iscle Soler, constantment brut de colomassa a la Plaça de Sant Agustí, prop del Romea, (que rep el nom d'un altre actor emblemàtic). Els monuments vigents mostren les preferències de la cultura oficial i també popular i la fragilitat de totes les fames. En canvi, Prim, personatge controvertit, té una estàtua més grossa, eqüestre, al Parc, que ningú sembla qüestionar (per ara). Jo sóc partidària de deixar totes les estàtues al seu lloc d'origen, si cal, amb aclariments polítics i/o culturals al costat, sobretot si porten molts anys allà. Ara hi ha qui qüestiona la del Marquès de Comillas, però si traiem el Marquès potser, per coherència, haurem d'enderrocar els edificis que va contribuir a bastir amb el seu mecenatge, per exemple, i que tant calé guiri proporcionen al municipi. Ai, me n'he anat d'una cosa a l'altra. Fa poc vaig fer també una referència a un d'aquests busts, concretament el de Llorente.

bitxo ha dit...

Oh! Genial! Ara mateix estic estudiant la Renaixença a Literatura Catalana Contemporània i el teu post és d'allò més alliçonador. Gràcies, pere! ;)

Hanna B ha dit...

molt sincerament agraïda per la teva tasca divulgativa, pere. les estàtues me les mirava quan anava al parc, però només em cridava l'atenció l'animalò aquell salvatge (ejem)
fontova era per a mi i fins avui un ex company d'escola (carraspera)

jbauer ha dit...

Molt bé, Pere.
Moltíssimes gràcies per la teva magistral exposició.
Ja sembles el mític "viatger".
Merci, tenia el tema una mica oblidat.
Però intenta ser més breu la propera vegada. :-)

Arare_ ha dit...

jbauerrrrrrrrr, no li toquis la moral, que si el fas escriure menys li talles les ales d'arcàngel!
;)

Per mi et pots allargar tot el que vulguis, Pere, sempre fa bo de llegir-te i menys quan tractes de temes que tinc tan oblidats (vergonya)

Jo també tenia una companya que es deia Fontova :)

Anònim ha dit...

Cópia i Original.
Com K.M. vaig dir, fets històrics, personatges u actors politics es repeteixem: a primera vegada com tragèdia e tot seguit com farsa.
En senbla que he arribat a un lloc del mon molt interessant.
"parabéns"

jaka ha dit...

Josep Ixart m’encanta he llegit algunes cosetes d’ell i la veritat es que el trobo genial i sempre et fa somriure una mica... te aquells discursos apassionats i patriòtics com un que va escriure per (crec) l’Ateneu de Tarragona que es exaltat al màxim, ell mateix en un comentari deia que “Havien quedat molt contens”. :))
De vegades penso lo “be” que seu devien passar amb el seu cosí per Paris.
Això de la copia fa reflexionar.
M’agrada’t molt aquest post la sentit proper.

pere ha dit...

Ja és això, personatges de moda, alguns dels quals (entre els escriptors pocs, i menys els actors) coneix encara la gent molts anys després i d'altres que només són una figura sense cap referent.
Jo també estic d'acord, Júlia, amb el que dius sobre conservar els monuments d'altres èpoques, em sembla interessant des de la perspectiva història, del coneixement dels gustos dels ciutadans (o governants). Algun, però, poquets, haurien de desaparèixer.
M'en recordo perfectament de la teva referència a Llorente i al seu poema, un deels me´s populars i reeixits.

Al teu servei, bitxo. Hauré d'anar posant més referències renaixentistes per tal que em puguis donar al teva opinió.

Ja ho veus, doncs, Hanna, que també era un senyor que actuava amb gran èxit. Continuaré i et proporcionaré algun poema perquè en la teva pròxima visita el recitis al peu de cada bust (ni que sigui en veu baixa i sense aprendre'l de memòria)

Més breu, méss breu, Jbauer; com es nota que fa poc que corres pel meu bloc. Bé, miraré de fer una sinopsi per a lectors enfeinats.

Tu si que ho saps, arare ;-) que no en sé més.
Dona, jo del Fontova tampoc no conec res, però com que vaig viure una temporada llarga al parc, al final t'acabes fent amic de els estàtues.
Que tal la Fontova?

Més val farsa que tràgedia, veritat, Joaquim? Per cert, ens hauries d'explicar una mica com van les coses al Brasil en aquest moment. Sembla que no queda clar com s'acabaran les eleccions: farsa o tragèdia (o drama o comèdia).

A mi també m'agrada força, Jaka. Una mort tràgica la d'ell i la de Sardà, encara que no era gaire rara a l'època. Segurament tu ho saps més que jo, però ell i l'Oller diuen que eren inseparables.
Molt més interessants les còpies, de vegades.

jaka ha dit...

Pere quan puguis passa pel meu bloc... estic emocionada encara.

:)

pere ha dit...

He passat, he passat, jaka. No m'estranya la teva emoció, en Ramon és un bon amic en la distància física que potser algun dia s'escurçarà. En les altres distàncies crec que ens separen poques coses. Una excel·lent persona.
Una de les coses que ens separen, segons observo en la primera foto -ja m'agradaria la segona-, és la seva capacitat d'ordre, mai no sortira una foto del meu ordinador i voltant;-)
Ei, ramon, una abraçada, i no et petonejo perquè...

Anònim ha dit...

Sé molt poc.
gairibe res.
i pel molt poc que sé.
divagaré.
No és pas comedia.
tampoc drama.
és un circ mateix.
només amb un seient.
que és d´el. Presidente?
Sancho?
Naquest circ hi ha el Jo i els politics. i hi ha un pallasso.
no és possiple que sàpiga quina.
essent jo dic: és el.
essent el, digue: és el, que sóc tamateix jo.
cal dir que no existeix copia pel que no hi ha original, només que coses a flamulejar un res obvi ululant i que ningú mai vaig veure. peró quand és vist aquest res ve el espant.
abraço.