15.10.06

bruixa i bruixeta

El temps em passa ràpid malgrat tot. Ordeno, desordeno, remeno, m’endinso en territoris per temps inexplorats perquè em sobra el temps, només ahir. Trobo la foto que li vaig fer molt després que em digués –a penes ens coneixíem- que portava les sagetes ben amagades. Era en un restaurant de la Ribera que ara ja no existeix, ni tan sols localitzo el lloc exacte per bé que m’hi escarrasso. Era quan les fotos en blanc i negre ens costaven menys que les que tenien colors, per això les fèiem.

No diré el teu nom -potser demà: altres vegades he parlat de tu- però escriuré els teus versos. Els que parlen d’ella: d’abans i de després. Quina sort que tingué, encara que contra la teva voluntat l'abandonessis massa aviat. No en sé res de la seva vida d'ara. Vull saber -segur que és veritat- que les seves arrels encara troben la saba en el teu arbre; sé –imagino saber- que el temps feliç i inquiet perdura encara en tu –siguis on siguis-, en ella i en nosaltres. Oi que no et fa res que després dels teus versos es vegi la vostra imatge, una més per enganxar a l'album?

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc: mirall de l’ombra d’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi, j
o visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
–aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.


I encara la cançó de bressol, suau i màgica:

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s’obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.


























(Especialment dedicat a l'albert -i compi-, a l'ego i a la grigri, que sembla que s'hagin posat d'acord per regalar-nos vides. I a qualsevol heura que s'arrapi al tronc.)

8 comentaris:

júlia ha dit...

Malaguanyada poeta i bellíssims poemes. No diré el nom, ja que tu no el dius...

mar ha dit...

si n'hagués de triar un, no sabria quin triar...
(m'agraden tots els seus poemes)

però he triat un trosset d'aquest...
***

"Però jo sí: jo vaig
gosar poder triar.

... tapant-me les orelles
per no sentir-te, vaig
triar. Sola, d’arrel,
vaig deixar que pugés
la saba, lentament,
a mesura que obria
les portes i s’inflaven
tot de veles: la mar
que envaïa la casa.
Sola vaig dir-te: creix.
I, pas a pas, sabent
que ens duien els meus peus,
vaig gosar créixer amb tu."

*********
ps- aquesta és una de les coses que sempre t'he envejat... i ho saps, punyetero... aaaiiisss

Violant ha dit...

Ara m'adono que li vaig dedicar un post a l'apartat poetesses. No sabia que l'haguessis coneguda! Una abraçada!

pere ha dit...

Ah, però els poemes perduren, júlia (i l'heura que va plantar). I tu i jo i els que la llegiran quan ni tu ni jo hi siguem continuaran pensant que els seus poemes són bellíssims.

Un poema molt adequat, mar ;-) I no diré res més.
No, que no m'enveges, el que passa és que no eres en aquells moment... i jo t'envejo a tu, però tampoc no diré res més :-)

És que si no li tinguessis encara dedicat un post... Els seus poemes són una meravella (deixa'm que no faci de crític literari i en concreti les excel·lències). Ei, violant, que ja sóc gran i érem quatre gats.
Una abraçada.

Albert ha dit...

Em falta informació per acabar-ho d'entendre, però gràcies per la dedicatòria. La cançó de bressol és preciosa. Amb grigri n'havíem parlat, amb ego va ser una mica més una sorpresa... ;-)
Nosalres estem molt molt a punt, però encara no. A veure com va aquesta nit.

pere ha dit...

Simplement es tracta de les reflexions i l'alegria de tenir un fill, a, abans i després, i alguna coseta més, és clar.
Avisa, albert, i cuideu-vos.

Albert ha dit...

Ho acabo d'entendre.

pere ha dit...

ja ho veus, albert, sense segones intencions.