quin peu calça... o quines botes votes

Llegeixo en el diari, entre el munt d’informació i publicitat electoral amb què ens ataquen aquests dies, els perfils dels polítics en què es detalla la roba que porten, el rellotge, les sabates, el seu plat preferit, el llibre de la seva vida, la marca del cotxe i l’any, quantes cases tenen i on... En fi, una mena del que per aquí en diem un meme.

No sé si tots aquests detalls serveixen perquè algun votant despistat, més enllà d’ideologies o consideracions pràctiques de cara al seu futur , i records de trajectòries anteriors i promeses notarials, es decideixi per algun candidat que no entrava en els seus càlculs, podria ser. Sempre hi ha algú que es guia pels aspectes externs o pel que representen. Segur que hi ha algú que diu “mira, porta un Casio, com jo”, i imagina que el motiu pel qual el candidat es va comprar aquesta marca és el mateix que va tenir ell, de manera que aquesta complicitat casual i inútil el fa decidir en el seu vot –hi ha algú així?-; el que no imagina l’ingenu votant és que el candidat, en la intimitat, només fa servir un dels Rolex -ompliu amb la marca que us sembli- que té –hi ha algú així?-. I tampoc no passa res, que una cos és el que es diu en campanya i l’altra el que es fa després i fora de càmera, i durant quatre anys, si les coses van bé.

Sigui com sigui, és veritat que els aspectes externs sovint són importants; amb freqüència ens guiem per primeres impressions i algun cop aquestes visions inicials ocasionen prejudicis i perjudicis que ja no tenen solució, entre altres coses perquè no volem saber res més de la persona, ens ho impedeix la desconfiança que s’ha apoderat de nosaltres en el primer instant.

Parlant amb la gent, amics i coneguts, m’he adonat que la majoria tenim primeres impressions a partir d’elements accessoris que alguns s’entesten a afirmar que són molt significatius per saber qui és que tenim davant. Hi ha qui es fixa en la cara de la persona abans de res, hi ha qui valora els ulls, o la boca, o el nas... Hi ha qui et pot dir, després de mig segon, que aquelles orelles que tu no has vist no són de fiar. Alguns veuen la roba com a element bàsic de la personalitat, altres es fixen especialment en les sabates i elaboren teories segons portin o no cordons, siguin d’un color o un altre, segons es vagi amb sandàlies -que poc van els homes amb sandàlies!- o sabates tapades, segons portin mitjons o no amb les sandàlies, segons aquestes sandàlies i mitjons vagin acompanyades o no de pantalons curts... Interminable.

Si a mi se’m jutja pel calçat que porto, estic segur que quedo desqualificat nou vegades de cada deu –no en dic més perquè sóc benvolent amb mi mateix-. Any rere any, durant els estius, vaig alternant sandàlies amb nàutiques i no només això, sinó que sovint les sandàlies són les mateixes i les nàutiques no cal dir-ho. Bé no les mateixes, però si el mateix model amb alguna innovació. perquè no sempre els fabricants em són tan fidels com jo a ells. A mi, el calçat em retrata, em cataloga, em marca, no hi puc fer res. A mi, que ni que em matéssiu sabria dir-vos quines sabates porteu després de passar una hora junts.


















Aquest estiu vaig visitar a l’Euskal Museoa de Bilbao una exposició que es deia simplement Oinetetakoa (La sabata) . Era un recorregut força interessant per la història i la geografia del calçat. En alguns moments del passat sí que el que portaven als peus era definitiu per catalogar -no per saber qui era- una persona. Primer calia que anessin calçats, és clar. L’exposició destacava tres personatges que van crear moda en el seu moment, el duc d’Anjou, amb les seves polaines, Carles VIII de França, que va posar de moda la sabata de punta quadrada, anomenada de “morro de vaca” o de “pota d’ós” (el rei tenia els peus deformes) i Lluís XVI, que va afegir uns talons importants per dissimular la seva escassa alçada. En els dos darrers casos, doncs, la sabata més que mostrar amagava. El que em va cridar més l’atenció, però, va ser el fet que en determinades èpoques cada ofici, cada professió, tingués assignat un calçat concret. No sé si creure-m’ho, No m’imagino, per exemple, l’inquiet i irat Guillem de Berguedà escrivint els violents sirventesos contra el bisbe d’Urgell, acusant-lo de violador, amb les delicades i poc pràctiques sabates que s’atribueixen als trobadors. I si era així, cal concloure que les aparences, una vegada més, enganyen.

V
Tota nostra lei torba
est bisbatz nas de corba
ab son malvatz prezic;
tant fort fot et encorba,
so·m dis Girautz de Jorba,
Bernarda mieichpartic.

VI
Morta fora si·l metge
non fos que venc d'Usetge,
qe·l menjan li cosic;
tal colp li det sotz petge,
c'a pauc no·il parec fetge,
que caubra·i un bertic.

V
Tota la nostra llei torba
aquest bisbàs nas de corba
amb son malvat predic:
tan fort fot i encorba,
això em digué Guerau de Jorba,
que migpartí Bernarda.

VI
Fóra morta si el metge
no hagués vingut d'Osseja,
que li cosí el mitjà;
li donà tal cop sota el pit,
que per poc no li surt el fetge,
que li hauria cabut una vara.






















Powered by Castpost