30.10.06

imatges (just abans del fred)

En aquesta dèria d’aprofitar una mica les hores de llum i de calor d’un estiu interminable, anem a parar a l’Estartit. A l’Estartit no costa gens de trobar la terrassa d’un restaurant de tota la vida (la vida turística, s’entén) amb vistes al port, on per 50 euros (sense postres) pots menjar tan malament com amb qualsevol altre lloc de la costa o de l’interior. Curiosos els dos cambrers que parlen català amb nosaltres i àrab entre ells i es permeten unes brometes reservades als turistes que potser serien d’agrair si un fos de fora i tingués predisposició per la cosa senzilla.

A l’Estartit hi ha, proporcionalment, més publicitat per metre quadrat que a Barcelona. Anant cap al Molinet, ara tancat als vianants per por que no quedin sepultats sota el fang de la muntanya en una nova esllavissada, mentre al poble posen muralles per continuar construint que –tothom ho sap- la terra saltarà quan li plagui, veig que en Montilla -talment una bossa de compra de qualsevol comerç i eslògan intercanviable- somriu als d’Esquerra. Aquí, lluny de la ciutat i en territori turístic, tot és més clar.



















Aprofito el darrer dia abans del canvi d’hora per fer una passejada per un dels camins, el de sempre, que em podria portar a Verges si tingués constància i temps. La pugna entre estiu i tardor s’acaba. M’aturo una estona per sentir el soroll de les fulles que cauen incansables i s’arreceren misteriosament ordenades als marges del camí. És un cruixit tènue, discret, estrany, com si no gossesin proclamar la fi de l’estiu.

















Més enllà, les pomeres modificades per la mà humana van perden també les fulles i les que queden comencen a groguejar. M’atreuen i em repel·len aquests camps ubèrrims, tan ordenats, tan servicials. A terra queden moltes pomes que es comencen a podrir i que ni tan sols s’aprofitaran per fer sucs. Vivim en una societat opulenta.
















A la vora del rec i del riu, plens de canyes, hi ha pocs indret amb boga, amb una flor que jo sempre he anomenat puro i que en altres èpoques adornava els gerros de moltes cases, sovint desnaturalitzats amb colors atrevits. Ara el seu color marronós es va convertint en cendra i blanc: semblen cabelleres inútils de savi vell que s’enduu el vent, els darrers vestigis de vida abans de la letargia postelectoral.

















Ja fosquejant torno cap a casa. A la nit toca fer panellets. Són més per repartir que per menjar nosaltres. Quan faig els de coco penso que no aguantaran fins d’aquí dues setmanes. En fi... El canvi d’hora m’agafa treballant en feina mecànica i poc satisfactòria.

P. S. No afegeixo les imatges de Mas i Montilla amb el president del Barça perquè no són meues. Entenc el propòsit, però no entenc que ningú vagi el dimecres a les urnes i deixi el seu vot pensant en Laporta o el que sigui. Si fos així, dimiteixo de país.

10 comentaris:

Albert ha dit...

M'agrada la foto del camí. Suggereix.

Hanna B ha dit...

que boniques les fotos, els camins, les passejades. quina ràbia la foscor i haver de dir arreveure als capvespres (terrible).
panellets de coco????? pere, guarda-me'un un almenys, per pietat! :)

Arare_ ha dit...

hanna b, només sé fer panellets de coco, sigui l'època que sigui quan ens trobem, recorda´-m'ho uns dies abans i te'n faré. Em surten requeteboníssims i no porten gens de moniato ni patata ni res ni res: ou, sucre i rovell d'ou. I et juro per tots els déus que amb ells et pots carregar qualsevol dieta ;)

BOn post, com sempre, amic!

bitxo ha dit...

Coco? He sentit coco? Adoro el coco; m'encanta el coco; m'arrebossaria en una platja de coco ratllat... Només espero que demà, els convidats que vénen a sopar i que porten els panellets, es recordin d'aquest petit GRAN detall :)

Albert ha dit...

Ei, pere, utilitzo el teu espai per fer saber a tothom que d'aquí a poquet arriben els turrons i que l'especialitat de la casa on jo els compro, són els turronsd e coco. I si ens tornem a trobar pels voltsde Nadal i ens "afartem" de coco? Per cert, recordo un teu post sobre "la grande bouffée" (era així?). Sense arribar tan enllà....

Arare_ ha dit...

Doncs fet! Si puc venir quan us/ens trobem, portaré "cocades" (no confondre amb "cucades")

ui, Albert, si no has vist la pel·li te la recomano (la grand bouffe) però si voleu emular els protagonistes jo no m'hi apunto pas, eh?, no fotem!


Per cert, Pere, has passat algun dia per l'altre blog de l'Arare? (per això dels camins, ho dic)

Xurri ha dit...

Sí, es una societat opulenta, on el menjar es deixa perdre per que no "surt a compte" collir-lo, processar-lo, transportar-lo, posar-lo al mercat.

Potser és que vivim al pais on els gossos es lliguen amb llonganices, i on les fulles dels arbres són de luxe, i per aixó s'endrecen acuradament a si mateixes a les marges, com demanant perdò de que el temps encara no acompanyi el calendari, malgrat la llum ja ens fuig.

pere ha dit...

Jo també ho trobo, albert, encara que els suggeriments siguin sempre personals i intransferibles.

Ja ho veus, Hanna, l'arare és una mestra en el tema dels panellets de coco i jo també espero tastar-los. Vols dir que els meus, que segur que no poden competir i són mestissos, aguantaran?

Qui ho havia de dir, bitxo i albert, que ens trobaríem reunits tants cocaires ambs instints latents? I jo que em pensava que el coco de l'Havana anava de baixa. Ens ho faràs saber bitxo?

Doncs no me'n recordo prou, arare; és que tu ets la reina mora dels blocs i et confesso -no m'ho tinguis gaire en compte si no sóc prou promiscu- que per on passo diàriament és pel teu mar.

... i on el llancem els consumidors perquè no ens agrada prou o preferim sortir a sopar i se'ns fa malbé, i...
No, xurri, tampoc no vivim en aquest país. Aquest país no existeix, per bé que algunes vegades, en alguns casos i epr algunes persones, ho pugui semblar. Finalment, ja ho has vist, al 2050 tots calbs... Jo ja no hi seré.

Hanna B ha dit...

quina il.lusió arare!! encantada de tastar la teva especialitat, que només de pensar-hi salivo...
bitxo (100% identificada amb la platja de coco ratllat) i albert, podriem fer un partit de cocoalició :)
pere, guarda-me'n siguin mestissos o com siguin, mentre siguin de coco (quin vici)

pere ha dit...

no aguantaran, hanna.