Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. Segueixen essent generalment inútils.
Potser algun dia també podré aplicar-me aquesta:
Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.
I tres més:
Un escriptor deliberadament intraduïble –això passa algun cop en les literatures de caient raconer- es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.
Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.
Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començant de llegir en una llengua mig assolida, que us semblin d’estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més, aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats de traduir.
Powered by Castpost
P. S.
Contra la prepotència, paciència (o potència). No sé com traduir-ho: “No matarem a ningú, això només és bàsquet” (Maurice Cheeks, entrenador dels Sixers, de la NBA). Hi ha vegades que per motius insignificants se’t posa bé el cos i l’esperit: Barça 104 –Sixers 99. No té cap importància, però un sovint se sent més prop de David que de Goliat. De vegades no són només les paraules el que traduïm.
2. Potser sí que ens menjarem el món, tant de bo. Vet aquí uns aperitius que avui m'agraden: 1 i 2.
3. També tradueixen molt bé els de “Polònia”: em donen idees de vot. I encara ens queixem de la tele.
5 comentaris:
Crec que actualment les traduccions bones no estan ben pagades ni promocionades, hi ha molt de material i no es dóna l'abast. No sé pas si l'escriptor (bo)-traductor ha passat a la història, ja. En aquells temps de Carner hi havia traduccions que milloraven l'original.
A mi m'encanta el títol (intraduïble) de "lost in translation".
Però en general em sembla valent i necessari traduir, ens amplia els horitzonts, malgrat n'haguem de pagar un preu - tant menor com més destre el traductor.
És veritat, Júlia. Pocs bons escriptors tenen temps avui de dedicar una part del seu temps a recrear, ni, en general, es valora la feina del traductor. Continuarem llegint, però.
No creguis, jbauer, com es pot comprovar, el corrector de word -o de wordperfect en el meu cas: sóc fidel als orígens- són més aviat inútils a l'hora d'anar més enllà de la pura externalitat del text.
Pensa que els de la zarzuela també són catalans (príncep de Girona, etc.), que contrari ja haurien protestat. Per altra banda, la qüestió és que es parli d'un.
Com t'aprofites del meu desconeixement d'idiomes bàrbars, xurri. Alguns, però, diuen que és possible que determinats autors traduïts guanyin (llegendes urbanes).
Absolutament necessari. Imprescindible, per exemple, per tenir una lleugera idea d'allò que eswcriuen (i pensen) els poetes bascos. és clar que algú em pot dir que el que diuen els bascos no té cap importància. Allà cadascú.
Sobre el tema, recordo uns comentaris de Ricard Salvat a la universitat sobre unes traduccions alemanyes de Maragall (poeta) en les quals, segons la seva opinió, passava això. Maragall, deia -i ho comparteixo en molts casos- és un poeta dels que 'neixen' que no acabava de treballar els textos prou per allò de la 'paraula viva'. Riba seria el cas contrari, un poeta 'elaborat' sense l'espurna primigènia, al contrari que la seva esposa, Clementina Arderiu, per exemple. Són coses subtils, però, certament, passen.
L'inefable Salvat penso que tenia només raó en part quant a Maragall. És veritat que és un poeta irregular, però em fa l'efecte que treballava molt més els poemes del que ell mateix de vegades volia donar a entendre.
Quant a riba, em costa tant de llegir... La Clementina Arderiu la conec massa poc per opinar, algunes coses m'agraden i d'altres em deixen fred.
Publica un comentari a l'entrada