11.10.06

l'amic Matamoros

Em trobo casualment el meu amic Just Matamoros a la Pobla de Mafumet (gran creixement urbanístic de segones residències, o potser terceres). Conec en Matamoros, nascut a Alcanar, poble fronterer, des que érem nens, i la nostra relació va ser intensa durant l’adolescència. Com que els dos som aficionats als espectacles de moros i cristians –ell més que jo, per cognom i per passió- comentem les notícies sobre les festes i la seva evolució accelerada les darreres setmanes. L’última és l’espantà dels moros a la festa de la hispanitat de Nova York. Tant ell com jo pensem que només hi poden haver dos motius perquè no hi participessin les esquadres mores alcoianes: o no els van deixar passar la frontera nord-americana, disfressats com devien anar amb els seus rics i ostentosos vestits –arma inclosa- o bé no tenien diners , ni ganes, per costejar-se el viatge transatlàntic en terres d’infidels: tothom sap que els recursos econòmics dels moros són força més escassos que els dels cristians. El que ni Matamoros ni jo ens creiem és que no participessin en l’estranya celebració americana perquè, segons diu Javier Moreno, president de l’associació que organitza les festes, “potser la presència dels moros hagués pogut ferir alguna sensibilitat, però si no estan aquí és que considerem que la marxa cristiana té més ritme que la mora”, és a dir, una simple qüestió logística. En Matamoros i jo sabem que la marxa mora és exquisida i també opinem que en Moreno s’ha begut l’enteniment; ell sí que fereix sensibilitats, mira que dir que els cristians –encara que tant ells com els altres siguin falsos- tenen més marxa: terrible ofensa. I compte, perquè és possible que de tornada a Alcoi, en la pròxima festa de moros i cristians, després de tants anys perdedors, els moros es rebel·lin i se saltin el guió. I aquí sí que s’acaba la festa o bé es tergiversa la història, que tampoc no seria la primera vegada, com recorda Calders a “La batalla del 5 de maig” a propòsit d’un fet semblant.

Durant les quatre hores escasses que vaig passar amb l’amic Matamoros, tret d’algun somriure en memòria d’altres temps, el vaig veure trist, capficat, realment preocupat. Em va confiar que planteja canviar-se el cognom. No és que ell, que és modern i emprenedor, tingui cap problema a fer el canvi, però li sap greu ofendre els seus avantpassats, vius i morts: el seu pare és Matamoros, el seu avi és Matamoros, els seu besavi també era Matamoros, i així fins que li ho indica el generós arbre genealògic familiar, un dels més antics que es conserven en la població, segons li va dir l’alcalde, expert en la matèria i empresari de la construcció quan li queda temps, i li’n queda molt, com testimonia la costa del sud. Per altra banda, Matamoros sap que el seu cognom, tal com estan les coses, ja no és només un patrimoni seu i de la seva família paterna, el seu cognom és un patrimoni de la població, ell és el símbol d’una raça en perill d’extinció, ell i tot el poble, i potser la comarca; una raça en extinció per poc que a algú se li acudeixi que el cognom secular és una ofensa que només desapareixerà si s’elimina el portador, els que l’acullen en els seus carrers, els que alguna vegada li han dit hola o adéu, o simplement l’han vist, només un cop, a tota velocitat en la seva 49 amb l’aixada i el cabasset camí del seu feu rural, darrer representant d’una nissaga de cavallers orgullosos.

La veritat és que en Matamoros, tot i comprendre’n la necessitat, en el fons es resisteix al canvi total de cognom, al complet anorreament cultural, i es passa dies, segons m’ha dit mig plorós, intentant decidir si es queda amb el Mata o amb els Moros i què afegeix a la part restant. Fa de mal aconsellar perquè és una cosa molt íntima, però jo li he suggerit que opti per l’amputació, que li donarà finalment la tranquil·litat malgrat saber-se incomplet. El Mata no està malament, el Moros tampoc, però potser caldria disfressar-lo una mica. Amb suavitat o amb força: Amorós –li faig notar la partícula negativa-, Morros... No el convenço perquè diu que el cognom perdria tota l’èpica, i per aquí no passa. De manera que l’amic Matamoros s’està tot el lleure que li deixa la defensa agrícola del seu feu fent combinacions amb l’esperança de trobar una solució satisfactòria al seu neguit. De moment no ha reeixit, però ja sabeu com en són de cabuts els que porten el cognom Matamoros; arribarà un dia que trobarà l’eufemisme precís i aleshores serà l’home més feliç de la terra i jo amb ell, perquè ara, no ens enganyem, encara que temo per la seva vida, i la dels del seu poble i la dels de la seva comarca, també temo per la meva, no us penseu, perquè a Matamoros, jo l’estimo com si fos el meu germà.

P. S. Ara resulta que alguns no en tenen prou amb la feina que fan i que gairebé no els deixa respirar i encara es munten una tertúlia. En fi...

4 comentaris:

bitxo ha dit...

Un POST GENIAL, pere. Majúscul, tot ell :)

Per cert, venia a dir-te que a casa meva -a la nova (estic de mudances), a l'adreça que surt a l'enllaç del comentari- hi ha post amb reminiscències del teu anterior

pere ha dit...

Gràcies doblement, bitxo. Una casa molt acollidora, la nova, encara que trobaré a faltar la vella amb tantes coses com quedaran.

mar ha dit...

bon dia, pere
avui si que me l'he llegit tot, tot i que he començat pel de dalt, que és qui m'ha fet llegir el de baix...
(aaaiiissss que em sembla que he dormit molt aquesta nit)

no sabria que dir-te pel teu amic, però tant de bo poguéssim canviar la història en vès d'haver-nos de canviar el cognom
petons "a cents"

pere ha dit...

No passa res, mar. La història no la canviarem, però tampoc importa gaire: anem vivint, com es pot veure.
Uf, veig que sí que l'has acabat.