18.10.06

Manolo

Fue Nebrija el que dijo ”Siempre fue la lengua compañera del Imperio”, y nadie tiene por qué interpretar la lengua en una sola significación. Y fue un político de la Lliga, el señor Ferran Agulló i Vidal, quien escribiera al frente de su Llibre de cuina catalana: “Cataluña, así como tiene una lengua, un derecho, unas costumbres, una historia propia y un ideal político, tiene una cocina. Hay regiones, nacionalidades, pueblos, que tienen un plato especial, característicos, pero no una cocina. Cataluña la tiene, y aún tiene más: dispone de un gran poder de asimilación de platos de otras cocinas como la francesa y la italiana; hace suyos los platos de otras cocinas y los modifica a su estilo y gusto.”

M. Vázquez Montalbán. La cocina catalana. Ediciones Península, 1979, (introducció), pàg. 20.

No sé si els cuiners de tres estrelles que té Catalunya en aquest moment són el que pensava Agulló, els que farien conèixer el país, però es indubtable que un país que exporta cuina no pot morir, encara que mori la llengua, el dret, i l’ideal polític. Serà la cuina el que quedarà? Quina cuina?

La samfaina no es tan fácil de hacer como parece. Es un plato muy visual que algunos realizan troceando muy menudos los ingredientes y otros exactamente al revés. Lo fundamental es hacerla en cacerola y freír las cosas por orden de resistencia a la cocción. Primero la cebolla, luego el pimiento y la berenjena, finalmente el tomate. Ha de conseguirse una solidez estimable, esa consistencia de “pelota” que Pla reclama para los buenos sofritos; y es que en definitiva, la samfaina no es otra cosa que un sofrito largo y hondo, de prolongada cocción, hasta que la berenjena, casi deshecha, contribuya a la amalgama del guiso. He visto excelentes samfainas culminadas por un ajito muy picado y también estos ojos, que algún día se comerán los gusanos, han podido ver cómo se echa medio vasito de vino rancio a una samfaina a la que le queda un cuarto de hora de fuego. He visto, he creído y he comido. Y no me he arrepentido.

M. Vázquez Montalbán. La cocina catalana. Ediciones Península, 1979, pàg. 69.

I també amb clau política cal llegir el fragment anterior. Cadascú que busqui la clau, però no em negareu que Catalunya és una samfaina. El que no queda clar és la qualitat dels ingredients ni que l’ordre dels productes sigui l’adient ni el foc precís. I l’all trinxat no el veig enlloc. En fi, he vist, no he cregut i he menjat poc.

Avui fa tres anys que va morir en Manolo Vázquez Montalbán. Fa poc, però jo el veig llunyà. Em costa trobar als diaris visions com la d’ell de la situació política i social del moment. Quina llàstima que es perdés el govern del tripartit. Com m’hauria agradat llegir des de la seva perspectiva, parcial com totes, la valoració dels esdeveniments a mesura que s’anaven succeint. Suposo que no ens va deixar per no haver de manifestar les seves opinions...

No conec la seva poesia. D’ell he llegit Informe para la información –valent en el seu moment, i clar-, unes quantes novel·les –m’hi he trobat bé- , i la versió del llibre del qual he extret els dos fragments anteriors –la versió catalana, anterior, no l’he tinguda mai-: encara el faig servir per complementar amb altres receptes algun plat, com els fideus a la cassola. Què més puc afegir. He cregut sovint en Vázquez Montalbán, malgrat les distàncies que en alguns casos ens separaven. El continuo cuinant. Ho puc dir de poca gent.

6 comentaris:

Albert ha dit...

Tan a prop i tan lluny, alhora. Per cert, la caricatura no sé si és del Manolo o del meu oncle Josep, de tant com s'assemblaven.

Anònim ha dit...

comida, religião, festa.
sardanas, cristãos , carre foc, mais sardanas na frente da igreja gótica depois da missa em catalão. els comediants pelas carrers de tarrega no festival de teatro de rua. mais esculdella no natal,rovellons na serra del cadi, pisar o chao de durruti, sarsuela , em lloret del mar como um turista alemao .
minha patria é minha lingua.
abraço.

miquel ha dit...

Realment en Manolo tenia un aspecte acollidor i popular, podia ser qualsevol fins que parlava o escrivia -no sempre-.

Jo també ho penso, joaquim, però em sembla que si no li posem remei la nostra pàtria serà la nostra cuina o alguna cosa semblant. De totes maneres, posats a confirmar la pàtria, almenys que ens ompli.

Anònim ha dit...

omplir vom was? Ideologie!
omplir de pere. de hanna dass welche ich kann nicht. bitxo auch. como se falava em lleida, volia toca al piano a estones perdudes, amb aquest esttat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d'on li ve el nom.Arregla't una mica, que hem d'anar a cal metge mentrestant els nens juguen al jardí.
tu, noi és una joia
abraço.

Xurri ha dit...

Vaig llegint en ordre cronològic invers i acabo de fer una apologia de les hamburgueses de fast food que provocaria que en Montalban em fes fora de la seva taula i em desqualifiqués com a dona i com a persona automàticament. M'avergonyeixo, doncs, recordant que en un carvalho ell deia que no tolerava que una dona respongués a la pregunta "que vols sopar" amb un "qualsevol cosa"...

Jo sí vaig llegir un llibre seu de poesia, però crec que no el vaig saber apreciar. Reconec que sóc fan de carvalho 100%, però no passo d'aquí. Potser el llibre de poesia el deixaré als peus de la caputxeta, per si algú en treu el profit que es mereix.

miquel ha dit...

Joaquim, la teva prosa sí que és una joia. Em deixes sense paraules.

En Manolo (i en Carvalho), ho sé, et comprèn.
No el deixis encara als peus de la caputxeta, absns potser l'hauré de supervisar, no trobes?