5.10.06

sento alguna cosa...

El canvi de temperatura d’avui, el silenci subjectiu del carrer, el sol més baix, la tarda, que acaba en pluja sobtada a les vuit, la previsió que caldrà anar deixant la màniga curta, el cansament, em situen per primera vegada aquest any en un estat de tardor real, més enllà de l’astronòmic. I penso, en aquest poema de Castillo Suárez , llunyà i proper.

Avui he dormit amb en Miquel.
Ha acceptat venir a casa, crec que per compromís.
S’ha ficat al llit amb la samarreta posada,
i quan li he ficat la mà per sota
no ha somrigut,
amb aquest somriure que li fa els ulls petits,
el mateix que m’ensenya davant dels companys de feina.
S’ha adormit amb cara de
“Sento alguna cosa per tu, però no sé...”.
Però demà vindrà un altre cop a casa.
I l’endemà.
Deixarà la seva samarreta a la cadira,
una de les que compra sa germana,
obscura i discreta,
de les que amaguen la panxa.
La setmana que ve em trucarà
per dir-me que no ve a sopar.
A mi em quedarà cara de
“Sento alguna cosa per tu, però no sé...”
a l’altra banda del telèfon.

Sento que una vegada més he traït –que el cel em jutgi, el gremi de traductors i la poeta, si arriba al bloc- alguns aspectes del poema en fer-ne la traducció del castellà i sense poder parlar amb la Castillo. He preferit que sigui Miquel i no Mikel (a l’original Mikelekin) el personatge; “esconden la tripa” s’ha convertit en “amaguen la panxa”, em falta el matís de tripa en basc; m’ha estat impossible seguir el ritme de l’original, que sé que el té; comer ho he adaptat a sopar, pensant en l’hora de treure’s la samarreta, però... En fi, no cal continuar amb les tribulacions i els dubtes d’un traductor aficionat que no coneix la llengua original; possiblement –em justifico interiorment- crims literaris més importants s’han perpetrat en la història de la literatura. Espero que, malgrat tot, us hagi arribat l’esperit del poema.

M’agradaria anar el dimecres que ve a Horiginal, però no podré: DIMECRES 11: POESIA BASCA D’AVUI: Felipe Juarista, Kirmen Uribe, Jon Kortazar + Laia Noguera i Victor Sunyol (traductors).

Ja escrit això, llegeixo el darrer post de bellosoli: té un regust semblant, parcialment semblant.

P. S. Dues entrevistes a Manzano: una a “La Vanguardia” i l’altra a “Vilaweb”. Que consti que malgrat el que algun pot suposar del que deia l’altre dia, desitjo que la Fira sigui un èxit per a la Cultura catalana, només faltaria. De l’entrevista extrec una frase: “Jo poso l'èmfasi en això: la invitació és a la cultura catalana, no pas a la Generalitat de Catalunya”. Però, a qui van enviar la carta els alemanys?

7 comentaris:

jbauer ha dit...

Sí, jo vaig llegir de l'article a "La contra" de la Fira de Frankfurt i vaig pensar amb tu. ja comencen a donar-li corda al català.
Com va la nova vida dels 501?

bitxo ha dit...

Després de llegir aquest post, sento alguna cosa... que no es pot definir. M'ha agradat el poema. Molt. M'ha fet recordar un pensament que em va assaltar l'altre dia: quin és la sensació intermèdia entre "m'agrades molt" i "t'estimo". Perquè crec que hi ha una expressió de transició entre els sentiments "agradar" i "estimar". Hi ha massa distància entre l'un i l'altre...

bitxo ha dit...

(per cert, si algú la sap, que me la digui... li agrairé sincerament)

Xurri ha dit...

Si fos una mica més gamberra diria que... bé, millor no ho diré. I és que de fet, sento alguna cosa, però no sé...

El poema (tal com l'has traduït) m'ha agradat, perque transmet precissament un ambient ben particular. Vull dir amb precissió.

Tardorenc - Otoñal.

jaka ha dit...

A mes d’un gran escriptor, un “recorman” publicant al bloc, també ets un gran traductor... He captat l'essència i el esperit.
Gràcies Pere per les bones estones.
:)

Arare_ ha dit...

Bonic poema, Pere! gràcies.


La carta dels alemanys... no era per als literats? ah, no? NO??????????

pere ha dit...

Ep, jbauer, i que duri. Que jo de petit tenia algunes joguines que anaven amb corda i alguna vegada, per donar-li massa, les trencava. Però no passarà.
Ja ho veus, vaig pel 502 i aguantant el "tipo".

Què t'he de dir, bitxo. a mi també m'agrada, té un aire entre sincer i decadent que em captiva. No sé si entre el "m'agrades molt" i "el t'estimo" hi ha molta diferència, però de vegades un desitjaria que el "m'agrades molt" fos permanent, a l'espera que arribés el "t'estimo" (molt). Tampoc no sé la paraula que es pot trobar entremig, però sóc de bon conformar, jo. Vols dir que algú ens respondrà?

Ja ho ets una mica, de gamberra, xurri, i a mi que m'agrada molt. Però, digues, sisplau... va...
Això em semblava quan em va venir al cap el poema, que era com de caiguda de fulles, i qui sap si d'esperança de fulles noves.

Gràcies a tu, jaka, per passar per aquí, i per les bones estones que passo al teu bloc (saps si em llegeix la Katerina?). El mèrit del poema, ja ho saps, no és meu.

Em sembla que el poema té alguna relació, arare, només alguna, amb el teu darrer post, molt més explícit.
La pregunta que fas no la sé respondre, i també m'intriga. Potser no té resposta.