participació

El divendres, amb l’encesa de llums –minimalistes, d’un blau fosc, a la Barcelona vella-, va començar la recta llarguíssima que porta a les festes de Nadal. El meu cervell, com si tingués un xip ocult i impacient que l’ajuntament activa al mateix temps que els llums, va començar la seva activitat de participació específica en l’aspecte gastronòmic de les celebracions.

El mateix divendres ja passo pel Portal de l’Àngel, on s’han tornat a instal·lar les parades de l’etiquetatge en català (ADEC). La primera, tal com pugem, és de fruites, però m’adono que el que es ven més és caipirinha, aquesta beguda que aviat es convertirà en el beuratge nacional, sobretot entre les classes populars, les de l’Entesa. Més amunt, les dues parades de torrons de l’any passat: Fèlix i Vicens (Vicens aquest any ja no ven turrons sinó torrons). Encara més amunt, una parada nova que desmenteix que totes les anxoves catalanes es manufacturin a l’Escala: aquesta vegada són de Palamós. Quan li pregunto al venedor quina diferència hi ha entre el producte que segons els pots anomenen anxova i el que anomenen seitó, em diu que el peix és el mateix, però que el que ha quedat blanc per l’ús del vinagre s’anomena seitó (el que en castellà soleu demanar als bars com a boquerón). Ho haurem de dir als de l’IEC, que encara no se n’han assabentat.

El dissabte, com que el seitó de Palamós m’ha fet enveja i m’he vist capaç d’aconseguir-ne una imitació, compro mig quilo de teleostis clupeïformes de la família dels engràulids a la Concepció i me’ls preparo a casa (ara ja estan a punt). I ja que és dia 25 i, seguint la tradició torroellenca de Santa Caterina, toca menjar torró, m’allargo a Verdú (al xamfrà del passeig de Sant Joan amb Rosselló), on tenen un dels millor xixones que he tastat. Amb el dependent , o l’amo, valencià, parlem del canvi climàtic que sembla que també ha afectat la venda del seu producte. Al capvespre torno a baixar al centre. Passo com cada any per Fargas a encarregar tres torrons de xocolata –cap per a mi-, que recolliré el dia 22 o 23. Encara dins de la botiga, a les 8 i 20 segons hora del “Casio wawe captor”, baixen les persianes metàl·liques i les van apujant a mesura que els clients anem acabant les compres; un dependent vigila a l’exterior les sortides i impedeix les entrades. Com que no és qüestió de marxar sense res, em faig amb una bosseta petita de catànies i amb un altre producte que em crida l’atenció i que espero que em duri fins al divendres. Encara tinc temps d’entrar al Coronel Tapioca i sortir amb una peça per més endavant, potser pel dimecres si els homes del temps l’encerten. Em diuen que de plomes són incapaços de vendre’n.

Mentrestant, davant de la catedral, s’ha reunit un grup força nombrós que reivindica l’ocupació dels espais lliures; a la plaça de Sant Jaume queden encara les i els endarrerits de la convocatòria vespertina contra la violència de gènere.

Barcelona bull com una olla a pressió que tot ho barreja i ho assimila ràpidament. A curt termini no es preveu que exploti.

I parlant de menjar, i per acabar, com que no tinc cap llibre ni cap narració curta que es pugui traduir, l’amic Joaquim s’ha encarregat d’escriure en brasiler la recepta de la meva paella en el seu web receitas da catalunha . Joaquim, t’ho agraeixo i em fa il·lusió, però ja saps que te la jugues, que els ortodoxos et protestaran?

P. S. Encara influït pel post d’ahir, se me n’acut un d’una sola pregunta: concreta tres objectes de qualsevol tipus i modalitat –també valen llibres- que et compraràs aquestes festes i que saps que no necessites gens ni mica, encara que et vulguis convèncer que sí. Començaria jo, però és que ara em costa fer una tria entre tot el que estic preveient. Que tu, no? Va torna-ho a pensar.