els dotze viatgers...

Avui estic mandrós -i em sembla que demà també-, però continuaré amb el costum de la puntualitat del post. Una història d'un altre, una història vella i nova amb final incert, una història per a desenfeinats: qui sap si la història de l'any?


El fred era molt viu i el cel brillant d'estrelles.
No se sentia ni un alè d'aire. Bum! Veus aquí una olla que acaben de trencar contra la porta d'una casa. Pif, paf! Això són trets de carrabina per anunciar l'any nou. Després el rellotge toca mitjanit.
Trip, trap, trip, trap! És la diligència que arriba. El gran cotxe s'atura a la porta de la ciutat. Està ple i duu dotze viatgers.
-Bon any! -cridaven a les cases on celebraven la Ninou.
I aixecaven els gots plens per a beure per l'any nou.
-Bon any i tota la felicitat possible! -repetien a la rodona.
I trincaven, mentre davant la porta la diligència s'aturava amb els dotze viatgers.
Qui eren els que acabaven d'arribar?
Tenien cadascú un passaport i duien grossos paquets. Àdhuc havien portat presents per a tots els habitants de la ciutat. Qui podien ser i què portaven?
-Bon dia -varen dir al carrabiner.
-Bon dia -va repetir aquest, havent ja tocat la mitjanit. -El vostre nom? La vostra professió?
Voleu fer el favor -va preguntar al primer que va baixar.
-Veus aquí el meu passaport -va dir l'altre.- Està en regla. Sóc un honrat viatger.
Aquest primer portava un pesant abric de pell de llop i calçava grans botes folrades.
-Sóc aquell en el qual molta gent posa llurs esperances. Si vols venir demà a casa meva, tindràs un present d'any nou. Distribueixo diners a mans plenes. Dono presents i organitzo festes. Dono trenta-un balls, no tenint més nits a la meva disposició. Els meus vaixells estan aturats en el glaç, però hi fa molta escalfor, dins el meu despatx. Us haig de dir que sóc marxant, que el meu nom és Gener, i que no porto factures a pagar.
Va venir el torn del segon. Era un estrany personatge. Era director de teatre i al mateix temps proveïdor de tots els articles per a festes i balls de disfresses. Duia tots els paquets dins d'una gran bóta.
-Vull passar una Quaresma divertida -va dir.- la meva divisa és "Viure i deixar viure", car sóc el que tinc la vida més curta de tota la família. La meva edat no passa de la xifra 28: per això algunes vegades m'és acordat per gràcia un dia més.
-No crideu tan alt! -va dir el carrabiner.
-Què hi fa això? -va dir l'altre.- Sóc el príncep Carnaval. Quan viatjo prenc el nom de Febrer.El tercer va presentar-se. Tenia l'aire d'haver dejunat; però, no obstant, va entrar amb el cap alt, car era parent de quaranta cavallers i tenia un baròmetre en el seu escut. No és això que fa viure un home: també era partidari de la sobrietat. Portava una petita violeta al trau.
-Apa, endavant, Març! -cridava el quart, empenyent per les espatlles.- Endavant! Camina! Entra en els cos de guarda. Hi fan ponx allà dintre: l'olor m'arriba al nas.
Això no era veritat, però Abril volia llançar un dels seus acudits. De primer el nou viatger feia bona impressió, però era un xic gandul. I tenia molt compte que s'observessin els seus dies de festa.
-Sóc sempre amic de canvis -deia: -avui així, demà aixà, pluja i sol, griso i vent del sud. Puc riure i plorar a voluntat. En el meu bagul tinc vestits d'estiu, però seria imprudent de posar-se'ls quan jo els ofereixo.
Després d'ell va ser una senyoreta que va baixar airosament del carruatge.
-Sóc la senyoreta Maig -va dir.
En efecte, era ben bé ella vestida d'estiu. Portava un vestit de seda verd clar, i en els cabells flors tan oloroses que varen fer esternudar el carrabiner.
-A la vostra salut -va dir ella acostant-s'hi.
Era molt gentil i sabia cantar; però no cantava ni en els teatres ni en els concerts: es passejava pels boscos i cantava per a ella mateixa les més encisadores tonades.
-Toca el torn a aquesta senyora jove -varen cridar des de la diligència.
I una dona jove, noble, elegant i hermosa va baixar. Era la senyora Juny.
Se podia veure ben bé que havia nascut per festejar el temps de les curtes dormides.
Era ella qui organitzava la festa del dia més llarg de l'any. Era prou rica per tenir una carrossa per a ella; però preferia anar amb els altres a la diligència per fer veure que no era orgullosa.No anava per això sola, sinó en companyia del seu germà Juliol.

H. C. Andersen. Els dotze viatgers de la diligència (Tolv med Posten) . Traducció de J. Massó Ventós.

(continuarà)