a la recerca dels assaigs

De tornada cap a casa decideixo entrar a la Catalònia a comprar, per fi, el primer llibre dels Assaigs de Montaigne, de l’editorial Proa. Pregunto a..., no recordo el nom, i em diu que li sembla que ja no el tenen, però mira la prestatgeria on s’hauria de trobar i s’acosta al lloc de les novetats: res. Li comento que amb els bestsellers ja se sap; somriu però no m’acaba de donar la raó.

Continuo pujant i m’aturo a la Casa del Libro. Les dues noies verdes que enganxo lliures al primer ordinador de l’entrada no recorden de memòria si tenen o no el llibre, i tampoc no els importa gaire, teclegen, miren la pantalla, i m’asseguren que no he tingut sort.

Entro a Jaimes (no trobo el web), just al costat. De vegades, quan passo per davant o entro em faig dues preguntes: fins a quant resistirà al passeig de Gràcia aquesta llibreria inaugurada l’any 1951 i fins quin punt li ha estat beneficiós o advers el veïnatge amb la Casa del Libro? No tinc resposta per a la primera pregunta, però, quant a la segona, m’inclino a pensar que trobar-se al costat d’una altra llibreria no li va malament; qualsevol dia els ho preguntaré. M’atén un dels llibreters grans que de seguida es dirigeix al prestatge adequat, però immediatament que m’adono de les seves intencions li dic que no, que jo no vull l’original francès sinó la traducció de Proa. Es desentén de mi, no sóc capaç d’advertir si amb una mirada de lleuger menyspreu –no ho crec- o potser de llàstima, i m’adreça a la noia de la caixa, que, amablement i sense necessitat de fer cap consulta, em diu que creu que els tornarà a entrar la setmana vinent. Impacient com em trobo, no els l’encarrego.

Em desvio una mica del meu camí per anar a La Central del carrer Mallorca. Agafo al vol una noia que abans treballava a la Casa del Libro i que sempre solia trobar al costat de la minsa secció de literatura catalana que hi ha al costat d’una de les portes. Sense dir-me una paraula es gira una mica i m’assenyala la pila d’Assaigs que hi ha sobre la taula. N’agafo un i vaig cap a la caixa. Trigo uns instants a pagar i tinc la mateixa sensació, una mica anguniosa i inefable, que sempre em produeix el cruixit de la fusta acollidora del terra mentre faig petits passos impacients esperant que sigui acceptada la Visa. Al carrer m’espera la Joana amb uns quants llibres comprats en les parades anteriors.

Sempre em sorprèn aquest país nostre. Com pot ser que entre els llibres de no ficció més venuts de la setmana hi hagi els Assaigs de Montaigne? Per què el compren –el comprem-? El llegirem realment? Gaudirem amb la seva lectura? Ens decebrà? El comentarem amb algú? I molts altres interrogants que no em plantejaria amb força altres llibres. És clar que encara entenc menys que entre els 10 més venuts hi hagi tres llibres de cuina. Quina bestiesa! I ho dic jo, que de tant en tant en compro algun per fer-lo servir. Per cert, els qui vulguin començar amb la pràctica culinària (hauria de dir gastronòmica?) que es comprin la reedició de les 1080 recetas de cocina de Simone Ortega, després, que vagin a altres corpus.

Encara que no vingui al cas, acabaré, amb un fragment dels Assaigs:
“La nostra vida, deia Pitàgores, s’assembla a la gran i populosa assemblea dels Jocs Olímpics. Alguns exerciten el cos per arribar a la glòria dels jocs; uns altres hi porten mercaderies per vendre i treure’n profit. Hi ha també, i no són els pitjors, els qui no busquen cap altre fruit que esguardar com i per què es fa cada cosa, ser espectadors de la vida dels altres homes per jutjar i ordenar la pròpia.”

A mi, modestament, i ja m’ho pensaré millor en un altre moment, em sembla que cada cop més tendim, voluntàriament o involuntàriament, a les hibridacions i a l’ampliació de categories, però segurament m’equivoco. No és cap novetat.

P. S. Navegant per Internet a la cerca de llibreries, em trobo aquet bonic lloc que va més enllà de la simple relació del col·leccionisme de punts de llibres.