dels paranys fonètics

Llegeixo l’entrevista a Óscar Jaenada a “La Vanguardia” digital atret sobretot pel titular que la periodista ha considerat que era el més destacable de la conversa. L’entrevista amb el protagonista de La vida abismal , dirigida per Ventura Pons sobre una novel·la de Ferran Torrent (mig biogràfica?), em sembla més aviat inconsistent, d’una elementalitat remarcable, cosa que no té res a veure amb el fet que les interpretacions de l’actor al llarg de la seva carrera professional puguin ser importants, dignes d’admiració i de rebre premis, que una cosa és interpretar els altres i l’altra interpretar-se un mateix.

Vosaltres decidireu sobre l’interès de preguntes i respostes, jo em limito a reproduir només una pregunta i la resposta.

-¿Como catalán que es, le ha resultado difícil el valenciano?

-El catalán poco tiene que ver con el valenciano. Se entiende bien, pero la pronuncia es diferente. Ha sido una de las cosas más difíciles para mí.

En la pregunta, la periodista dóna per suposat que l’actor, natural d’Esplugues i per tant català de naixement, té com a llengua pròpia la catalana. Bé pot ser que en el seu cas sigui així, però tots sabem que els catalans ho són d’origen i d’adopció –ja ho deien Candel i Pujol- i que tant uns com els altres poden viure tranquil·lament en aquest país sense fer ús de la llengua catalana. Quants habitants d’Esplugues, nascuts i arribats, no deuen fer servir en absolut el català, tot i considerar-se catalans (més que espanyols, menys que espanyols i totes les variacions possibles)?

Evidentment el que insinua la periodista no és això sinó que el català i el valencià són dues llengües –o què?- diferents. La resposta de Jaeneda sembla que confirma aquesta apreciació: entén la llengua valenciana amb facilitat –bé per ell!-, però ha hagut de fer un esforç considerable per adaptar-se a la pronunciació valenciana (la “pronuncia”, diu ell en castellà, com ho diríem també en català alguns).

Jo sempre he pensat que una de les dificultats més importants a l’hora de dominar una llengua romànica, una vegada superat l’aprenentatge del lèxic i les estructures pròpies, és dominar la fonètica, aquesta cosa tan insignificant que fa que amb una mica d’entrenament puguis encertar l’origen del nouparlant. Prescindint de la barreja entre territori i llengua que es fa a la pregunta, un dels errors més comuns que es presenten com a fets inqüestionables és la idea que el català és el que parla un i que la resta parlen alguna cosa aproximada. Periodista i actor parteixen del català d’Esplugues – o de Barcelona- i obliden l’existència d’altres modalitats dintre del mateix Principat –i fora-.

A mi, per exemple, si m’haguessin fet la mateixa pregunta que a Jaenada fa uns anys, m’hagués resultat difícil no riure i hagués resposts que no, que el difícil per mi era entendre i parlar com els d’Esplugues –digueu-li Barcelona o la part del territori que us vagi millor-. A mi, habitant del Baix Ebre en altres èpoques i per tant situat dintre de Catalunya, em resultava ben fàcil entendre la parla dels valencians i dels de Lleida, però em costava treure’n l’entrellat de la parla d’aquells visitants que arribaven del nord i que, per exemple, no paraven de pronunciar la u, deien u en les mateixes paraules que jo, però també en paraules on jo feia servir la o, la qual cosa es prestava a dubtes importants que de totes maneres es podien solucionar amb una mica de bona voluntat per les dues parts. Quins equívocs que s’ocasionaven quan el foraster, que havia llogat una casa, deia per exemple: “ avui he fet una “ullada” a la cuina de la Maria perquè a casa se’ns havia acabat la llenya”. Jo pensava que què tenia a veure que no tingués llenya amb la visita a la cuina de la seva veïna. Un moment després arribava a entendre que la Maria li havia deixat fer una ollada a casa seva. En una altra ocasió assenyalava un punt llunyà i deia alguna cosa així com: “ ahir, la meva dona i jo vam arribar fins aquell “puntet””. Jo pensava que era una manera ben estranya –puntet?- de dir que havien arribat fins al lloc on passava el rierol, fins que comprenia que es referia al pontet de fusta, insignificant, que el creuava. O quan parlava de la “ruqueta” i no es referia a l’animal tan graciós de l’Isidre sinó a la pedra que havia hagut de traslladar per poder passar tranquil·lament amb el cotxe. I així moltes altres coses que anaven més enllà de la o i la u i fins i tot arribaven al lèxic (escombra? mirall? maco? li vaig fer un petó? Li he comprat una baldufa al nen? El nen?...?) En fi, que a mi, català del sud, m’era més fàcil entendre’m amb els valencians, amb els de Lleida o amb els de Fraga que amb un senyor d’Esplugues. Que jo entenia millor Raimon que en Llach, com ara els meus compatricis del sud deuen entendre millor Montilla –el pobre s’hi fixa tant- o Duran que no entenien Maragall o Pujol. Coses de les variants d’una llengua que aquí, com a tot arreu, és una i diversa, viva i rica, fins que algú no demostri el contrari, que tot arribarà.

Per cert, algú em pot dir que tal se’n surt l’Óscar –o és l’Òscar?- amb el valencià, aquesta llengua de pronúncia tan complicada? El vídeo no m'ho deixa prou clar.