des del cel

La majoria de blocs i de pàgines web tenen un o més comptadors de visites, algunes vegades ocults, d’altres es poden consultar per tothom. Bé, tot això ja ho sabeu. La utilitat d’aquest comptadors en els blocs no és del tot clara, suposo que depèn de cada cas, encara que imagino que majoritàriament la finalitat és saber si et llegeix molta gent –quina il·lusió, quina ràbia!- i a partir d’aquí les altres qüestions són accessòries i més o menys interessants segons cadascú: d’on vénen les visites, si es repeteixen, què pretenien trobar, fins quin punt anaven equivocats, quins mitjans d’accés fan servir, etc. Tot plegat, un món d’estadístiques no sempre fiables.

Com veieu, en el meu cas tinc tres comptadors a peu de pàgina. El primer és el webstats4u, un dels més corrents, amb el contingut visible per tothom, però d’una precisió limitada. El segon és Servicont, un comptador espanyol que funciona quan vol i que guardo per pur romanticisme, però algun dia me’n cansaré i ja no el veureu: caput! El darrer que vaig posar li vaig robar a la Clara, em sembla que a ella li devia regalar algú. És un comptador que té alguna funció curiosa que d'altres no tenen. Per exemple, suposadament és capaç d’assenyalar en un mapa el lloc precís des d’on t’han visitat. En aquests moments solitaris de viatges virtuals davant de la pantalla, de tant en tant em distreu buscar la complicitat dels qui em visiten a través d’una mirada a vista d’ocell de casa seva, del cibercafè, del banc on passen l’estona perquè a la seva ciutat hi ha wifi o tenen el portàtil preparat per connectar-se a l’aire lliure... Potser qualsevol dia veure la terrassa d’un dels meus lectors habituals amb algun senyal per confirmar que realment viu allí.

De totes maneres, sospito que el sistema és merament aproximatiu, perquè us asseguro que jo no visc ni passejo habitualment pel lloc on el comptador em col·loca i que podeu veure més avall, encara que no descarto que els mapes siguin premonitoris –fa massa poc que els consulto- i que el que veig correspongui a un futur no gaire llunyà. Qui sap si quan em jubili no passaré el temps a l’ombra d’un arbre en alguna plaça enllaçant diàlegs o monòlegs virtuals.

I encara dos mapes més. Des de Del Mar, una població turística a la vora de San Diego, algú es passava l’estona veient (o potser es trobava en un refugi subterrani: amb els americans mai se sap) com creixien els nosequè dels seus camps mentre em llegia. I avui mateix, des de Bangalore, a l’Índia, algú es deu haver equivocat i m’ha visitat des d’aquest lloc tan inusual.

Algú vol que li confirmi si realment veig casa seva, roba estesa inclosa?