Continuo amb el tema perquè mentre escrivia el post d’ahir, anava pensant en algun lloc de casa on sabia que em quedava alguna capsa de mistos amb tija de paper encerat i cabossa blanca, però no l’aconseguia recordar. He tingut una alegria immensa quan finalment he aconseguit trobar-la, vella i atrotinada, i fer-li una foto que la immortalitzarà.
La xurri, en chat i la violette, en aquest ordre d’intervenció, expliquen alguns usos extraordinaris , individuals o col·lectius, dels mistos. Espero que, si encara no hi ha la història 
que m’agradaria consultar, qui la faci tingui en compte aquestes aportacions. Jo, per la meva banda, afegeixo un costum que era freqüent en la meva infància perquè també en quedi constància. S’agafaven tres mistos i s’embolicaven per la part superior amb un trosset de paper de plata, normalment d’una pastilla de xocolate (xocolate al meu poble és masculí); es procurava que l’embolcall fos el més hermètic possible i se separaven els extrems de manera que s’aguantessin perfectament sobre una superfície plana; a continuació, amb un altre misto, s’encenia la part inferior del cohet, procurant que la ignició fos uniforme perquè en cas contrari l’artefacte es desequilibrava i el seu vol era horitzontal, cosa que tenia certa gràcia, però poca. Si tot anava bé, el coet s’enlairava en una trajectòria difícil de calcular deixant enrere una estela de fum que era una delícia. Avui he reproduït l’enginy i n’he fet una foto -quin plaer aquest retorn momentani al passat- , però no he arribat al 3, 2, 1, 0, perquè em queda poc material i no estic disposat a gastar-lo sense la presència de càmeres que immortalitzin el moment... Després va venir la NASA.
En una altre ordre de coses, l’Arare i també la Inia, em proposen un meme o joc que consisteix, segons una, en algunes veritats que encara no s’hagin dit al bloc sobre un mateix barrejades amb algunes mentides; segons l’altra, en cinc manies.
La veritat és que respondré perquè sóc disciplinat i no callo si els amic, amigues en aquest cas, em pregunten, però el que jo pugui dir sobre mi és trivial, inconsistent, insignificant.
L’Arare, per exemple, va tenir un primer amor, que ara és un músic important, als 14 anys, jo en canvi, vaig tenir allò que abans es deia una nòvia formal als 17, i no era protagonista, sinó la germana d’una cantant que surt al meu bloc data de caducitat, actualment gairebé descatalogat ( a veure si m’hi poso).
2. Durant 7 anys vaig canviar cada any de domicili, en un cas, dues vegades durant el mateix any.
3. Només he guanyat un premi d’aquells que donen diners (100.000 pessetes de l’època) i, contra el que alguns poden pensar, no era de literatura sinó d’història.
4. Mai no he travessat cap oceà en avió.
5. Durant una temporada, després de passar per l’Acadèmia de Toledo, vaig ser sergent d’infanteria de l’exèrcit espanyol.
6. De la mateixa manera que la Violette té rellotges distribuïts per casa seva, jo hi tinc termòmetres. No estic segur que marquin la temperatura real.
7. A causa d’un accident de moto, tinc escapçat el dit petit del peu esquerre.
Bé, set és un número prou interessant. Vet aquí, excepte dues mentides, una mica qui sóc, però ja ho sabíeu. Espero que no es tingui en compte a l’hora de renovar el Qui és qui.
que m’agradaria consultar, qui la faci tingui en compte aquestes aportacions. Jo, per la meva banda, afegeixo un costum que era freqüent en la meva infància perquè també en quedi constància. S’agafaven tres mistos i s’embolicaven per la part superior amb un trosset de paper de plata, normalment d’una pastilla de xocolate (xocolate al meu poble és masculí); es procurava que l’embolcall fos el més hermètic possible i se separaven els extrems de manera que s’aguantessin perfectament sobre una superfície plana; a continuació, amb un altre misto, s’encenia la part inferior del cohet, procurant que la ignició fos uniforme perquè en cas contrari l’artefacte es desequilibrava i el seu vol era horitzontal, cosa que tenia certa gràcia, però poca. Si tot anava bé, el coet s’enlairava en una trajectòria difícil de calcular deixant enrere una estela de fum que era una delícia. Avui he reproduït l’enginy i n’he fet una foto -quin plaer aquest retorn momentani al passat- , però no he arribat al 3, 2, 1, 0, perquè em queda poc material i no estic disposat a gastar-lo sense la presència de càmeres que immortalitzin el moment... Després va venir la NASA.En una altre ordre de coses, l’Arare i també la Inia, em proposen un meme o joc que consisteix, segons una, en algunes veritats que encara no s’hagin dit al bloc sobre un mateix barrejades amb algunes mentides; segons l’altra, en cinc manies.
La veritat és que respondré perquè sóc disciplinat i no callo si els amic, amigues en aquest cas, em pregunten, però el que jo pugui dir sobre mi és trivial, inconsistent, insignificant.
L’Arare, per exemple, va tenir un primer amor, que ara és un músic important, als 14 anys, jo en canvi, vaig tenir allò que abans es deia una nòvia formal als 17, i no era protagonista, sinó la germana d’una cantant que surt al meu bloc data de caducitat, actualment gairebé descatalogat ( a veure si m’hi poso).
2. Durant 7 anys vaig canviar cada any de domicili, en un cas, dues vegades durant el mateix any.
3. Només he guanyat un premi d’aquells que donen diners (100.000 pessetes de l’època) i, contra el que alguns poden pensar, no era de literatura sinó d’història.
4. Mai no he travessat cap oceà en avió.
5. Durant una temporada, després de passar per l’Acadèmia de Toledo, vaig ser sergent d’infanteria de l’exèrcit espanyol.
6. De la mateixa manera que la Violette té rellotges distribuïts per casa seva, jo hi tinc termòmetres. No estic segur que marquin la temperatura real.
7. A causa d’un accident de moto, tinc escapçat el dit petit del peu esquerre.
Bé, set és un número prou interessant. Vet aquí, excepte dues mentides, una mica qui sóc, però ja ho sabíeu. Espero que no es tingui en compte a l’hora de renovar el Qui és qui.
Destinataris del joc? Tu?
10 comentaris:
Per cert, al meu barri hem tingut discusions d'aquestes, una mica estranyes, sobre si cal escriure Poble-sec o Poble Sec.
http://blocat.com/633
Havia deixat un altre comentari i no el veig, explicava que un veí de l'escala, en anys autàrquics, per Sant Joan ens oferia aquest coet de mistos, al terrat, era impressionant.
Jo, amb aquests llumins de cera, feia flors... Ai, quins temps! :)
La meva àvia era de calcetins i de cerilles, i gairebé no sabia ni parlar en castellà. Jo, amb les cerilles en feia figures com de nines, obrin la cera com si fossin faldilles i deixant el cap com a cap, clar... A veure si algun exemplar de la capsa encara es deixa....Gràcies per la visita.
ohh! jo feia jocs de lògica, ajuntant i separant mistos (o escuradents, que també servien)
D'això del joc de les veritats i les mentides, Pere, jo és que me les crec totes... au, va, digue'ns quines són les mentides.
POtser allò de la mili a Toledo? I allò que no has travessat mai l'Atlantic?
ja ens ho faràs saber, ok?
Ja ho veus Júlia, aquestes nimietats de la llengua són les que en aquest país encara produeixen polèmiques. Jo crec que és bo.
Quan vulguis intentem fer un simulacre d'aquells sants joans. Jo em comprometro a col·laborar amb els pocs mistos que em queden.
Tu encara fas flors, bitxo, i a mi m'agrada olorar-les, encara que de vegades punxin una mica o causein incendis ;-)
El que insinuo, sirte, que una cosa és el diccionari i una altra la realitat, o algunes realitats.
No els encenies el cap, finalment, suposo?
És un plaer tornar-te a llegir.
Aquest jocs eren de xinos, arare. Jo també en feia.
N'encertes una i no l'altra, però no té cap importància. Em nego a respondre.
vaja doncs si que estàs solicitat per fer memes! totes et reclamem!! jeeee! molt bé! jo avui em ficaré a fer el que em vas enviar a principis de desembre i que em vaig descuidar de fer. No ho faré més! Tots tenim manies! jo avanço els rellotges set minuts! a passar bon dia!
Pere, no se que dir de les teves veritats i mentides, però mira a veure si endevino alguna cosa.
Aquesta primera novia, jo diria que es veritat.
Canvis de domicili ? Potser si
El Premi... diria que si
L'oceà i l’avió... que no has estat a Toconbuto ? ai, mare
A sus ordenes mi Sargento !!!
Els termòmetres no m’ho crec
I lo del dit petit si es veritat li hauràs de fer una foto i penjar-la.
Sigues sincer eh !!!
&:)
Qué xulo el cohet!! aquest no el saviem fer amb el meu germà... quina llàstima, segur que ens hagués encantat.
Jo tot m'ho crec, especialment que mai hagis travessat l'oceà en avió. No et veig passant el cap d'any a Santo Domingo o a Cayo Coco.
A veure si és veritat, Esther, ara passaré per casa teva.
(set minuts és un temps prudencial, jo vaig a hora solar, però al meu aire, tota la resta s'equivoquen).
No, jaka i xurri, encara no diré resultats, sí és que els dic, de fet, repeteixo, és tot tan insignificant.
... I en vaixell, xurri?
Publica un comentari a l'entrada