9.1.07

la guerra dels flams

D’una manera o una altra encara cueja el protagonisme que els nens han tingut aquest dies. Llegeixo en pagines consecutives, dos articles claríssims amb els quals estic gairebé totalment d’acord, és a dir, que firmaria ara mateix sense cap tipus de prevenció, tot i que sí em deixessin, afegiria alguns matisos. El primer és un text argumentatiu del meu benvolgut professor Antoni Maria Badia i Margarit, "Sí a la inmersión escolar". Potser és, cosa normal en ell, una mica ingenu a l’hora de concretar els motius que tenen aquells qui són contraris a la immersió lingüística. Per altra banda, comença a cansar la contínua discussió sobre aquest tema. El segon article, més llarg, és d’ Antoni Puigverd, "La adulación de los niños". És més aviat un text expositiu que constata una realitat sense entrar a fons a analitzar les causes de la importància dels nens en la vida familiar. Us en trio un dels paràgrafs més “suaus”:

La idealización de la infancia, sin embargo, ha creado nuevos problemas. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus hijos acaban organizando la vida familiar alrededor del eje infantil. Callan los abuelos y se acorta radicalmente la conversación de los adultos cuando, en la comida familiar, el nieto toma la palabra para explicar la nimiedades de su edad. Suplican los padres durante largos minutos en la sobremesa para que la criatura rompa la vergüenza y recite el poema memorizado en la escuela. Se derriten los tíos cuando en el concierto escolar la sobrinita, rasgando el violín, interpreta en público su primera melodía. En presencia de los interesados, todos glosan la excelsas virtudes del rasgado, del recitado o de la opinión infantil.

Mentrestant, la guerra dels flams continua empastifant a tort i a dret i fa moure plomes i tecles –com ara les meves- i implica les autoritats educatives del país. Avui la mare de la criatura endolcida que va trencar la cara de la monitora ha anat a l’escola i ha justificat la seva conducta dient que ja se sap com reacciona una mare quan li toquen el seu nen, que amb els nervis del moment ja se sap. I té tota la raó, excepte que potser no van ser els nervis del moment, que també va encomanar a la tia. O potser és que a la mare, com a mi, la percepció del temps li falla. Bé, la veritat és que la mare està penedida per la desproporció de la seva actuació. El que és segur és que aquesta mare ja mai no agredirà cap monitora de menjador pel mateix motiu –pero que no se repita-, que el seu fill –ja sabeu que els nens de tres anys fan molt de cas quan se’ls expliquen les coses tal com cal- tindrà un comportament excel·lent amb els companys, i la monitora no tornarà a passar en sa vida un flam per la cara de ningú, potser fins i tot no en menjarà mai més. O no serà així?

P. S. Després de veure “Àgora”, on s’ha parlat des de les negociacions amb ETA fins al canvi climàtic, amb un rigor important –tres del cinc invitats, entre ells Sala i Martín, eren economistes- m’adono que els meus posts sobre la infància i el seu entorn (crec que aquesta paraula no ha sortit encara a “Caçadors de paraules”) no tenen la més mínima transcendència ni interès. Prometo que reincidiré en un futur incert.

10 comentaris:

Dolors ha dit...

Des del meu punt de vista moltes perdones la perden (la vista) danvant un infant. L'adulació dels nens em sembla a vegades que arriba a límits insospitats i sorprenents. Però no ho dic mai això, no tinc fills, per tant em fan callar sempre amb aquest petit detall. Sembla ser que els que no tenim fills no veiem res, jo senzillament penso que ho veiem diferent.

júlia ha dit...

La qüestió rau en una cosa molt simple, els infants són un bé escàs i els vells un bé massa abundant. N'hi ha pocs per família i molts adults al voltant, els que hi ha són tardans, ço és, de criança per part de gent que quaranteja. I doncs, a més, en una societat ben peixada, qui sigui lliure de pecat... Encara més, a l'escola, el nombre de professorat que cinquanteja és, també, molt alt, amb gran nombre de dones-iaies en actiu. Segur que la monitora que va flamejar el nen era jove, del tema dels menjadors i els-les sacrificats monitors també se'n podria fer una telenovel·la, si hi ha profes que ploren, moltes més monitores he vist, a punt de fer el petarrell, que deien.

júlia ha dit...

Sobre els que no tenen fills, com en tot, evidentment la visió i la perspectiva varia moooolt. I com es canvia, de ser conca sense cries a ser aparellada amb bebès!!! Tot té, és clar, avantatges i inconvenients.

Xurri ha dit...

Doncs jo, que vaig ser mare a la vintena, reivindico la colleja.
I quan parla l'avi, els nens callen i s'esperen.
I del plat es menja tot. Tot.
I a les 9 a dormir.

I punt.

(faig broma perque, en realitat, el tema del flam em pot)

júlia ha dit...

Xurri, és que és a la vintena, quan s'ha de ser papa i mama, quan es té ànim, una mica d'inconsciència, molta il·lusió i una mica de geni i els riscos són reptes. Altrament s'és més jaio que papa o mama. Ai, li vaig dir a algú això, a una mama tardana, i se'm va enfadar.

Arare ha dit...

Nois, doncs jo m'hauria quedat amb les ganes d'haver-li plantificat al nen DOS flams per la cara, i a la mare QUATRE. Ostres!

(no em titlleu de radical, sisplau, però és queeeeeeeeeee)

Arare ha dit...

Se m'oblidava recordar-vos que he criat cinc nois i que n'estic orgullosíssima (d'ells)

Hanna B ha dit...

del tema criatures com que no en tinc no suporto aquesta adulació tant rididula als petits budes, i dono per suposat que si en tingués pensaria igual, però mai se sap, que tinc amigues que han perdut el seny amb les seves criatures i fan tot el que se suposa que no s'ha de fer i a més m'asseguren que si no ho entenc és perquè no en tinc.
enfins. tema monitora, no sabia que hi havia un flam relacionat. no puc opinar perquè sóc fan incondicional dels flams i no seria objectiva...

esteve ha dit...

estic absolutament enganxat a Àgora... és un dels millors programes de la graella amb diferència...

el darrer dia però, els darrers 5 minuts anaven tots per lliure... a la seva... aix...

pere ha dit...

Em permetru que no torni a intervenir en el tema infantil. Només afegeixo una frase que mai no he entès: "les senyores i els nens primer".

D'acord amb tu quant a la valoració en general d'Àgora com un bon programa, encara que a mi també me n'agraden d'altres, no necessàriament de debat.
No només els darrers 5 minuts, Esteve. Jo amb prou feines m'atreviria a pontificar sobre els temes que treballo cada dia, i en el programa es van expressar opinions d'un manca de rigor que fins i tto jo vaig poder detectar.