En veure l’estrella, en van tenir una gran alegria. Entraren a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i, prosternant-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.
Mateu, 2: 11-12. Nou Testament.
I l’infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i la gràcia de Déu era en ell.
Lluc, 2: 40. Nou Testament.
Lo que més costa és lo que més s’estima, ha dit jo no recordo qui. Veureu si era cosa de poc més o menys fer una bola de pedra.
¡Quants records les operacions que es feien necessàries i el temps que reclamava cada una d’elles, fins ara m’admiro de nostra traça!
Si les criatures d’avui, que tot ho troben fet, ara que s’entretenen amb joguines que són veritables objectes d’art i que moltes d’elles valen un caudal, veiessin fer una bola a llurs avis, a ben segur que ens tindrien llàstima. Jo en canvi els planyo a ells, pobrets, puix a força de no ensenyar-los a vèncer dificultats, ni tan sisquera per satisfer sos infantils desitjos, ni posar a prova son enginy, se logra que no sentin afecció a lo primer que busca la criatura, ço és, la joguina, i com que en aquella edat en què no es coneix el valor del diner, no es comprèn el sacrifici que ha fet el pare o la padrina per proporcionar un passatemps a son fill o fillol. D’aquí que avui els petits no estimin les joguines, i d’aquí que en ses mans visquin el temps d’un foc follet i que se’ls criï voluntariosos o indiferents.
Eduard Vidal i Valenciano. Jocs i joguines. Records de la infantesa. 1893.
Mateu, 2: 11-12. Nou Testament.
I l’infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i la gràcia de Déu era en ell.
Lluc, 2: 40. Nou Testament.
Lo que més costa és lo que més s’estima, ha dit jo no recordo qui. Veureu si era cosa de poc més o menys fer una bola de pedra.
¡Quants records les operacions que es feien necessàries i el temps que reclamava cada una d’elles, fins ara m’admiro de nostra traça!
Si les criatures d’avui, que tot ho troben fet, ara que s’entretenen amb joguines que són veritables objectes d’art i que moltes d’elles valen un caudal, veiessin fer una bola a llurs avis, a ben segur que ens tindrien llàstima. Jo en canvi els planyo a ells, pobrets, puix a força de no ensenyar-los a vèncer dificultats, ni tan sisquera per satisfer sos infantils desitjos, ni posar a prova son enginy, se logra que no sentin afecció a lo primer que busca la criatura, ço és, la joguina, i com que en aquella edat en què no es coneix el valor del diner, no es comprèn el sacrifici que ha fet el pare o la padrina per proporcionar un passatemps a son fill o fillol. D’aquí que avui els petits no estimin les joguines, i d’aquí que en ses mans visquin el temps d’un foc follet i que se’ls criï voluntariosos o indiferents.
Eduard Vidal i Valenciano. Jocs i joguines. Records de la infantesa. 1893.
Per sort les nenes miraven la tele amb uns walkman a les orelles i no s’havien assabentat de res. A més, estaven entretingudes enviant missatges pels mòbils que els havíem regalat la nit abans...
Teresa Solana. Un crim imperfecte. 2006.
Teresa Solana. Un crim imperfecte. 2006.
Visca els tres Reis de l'Orient! Se us han portat bé? No, no, la pregunta és: havíeu fet prou bondat?
3 comentaris:
Bon dia (bon migdia, ja) Pere!
A mi se'm van portar de meravella, no em puc pas queixar, després del dolentota que he estat tot l'any passat!
I a tu, que t'han portat?
Mil petons il·lusionats!
Pere, que bonic aquest escrit !!! M’has fet recordar que tinc una bossa de “caniques” desades no se on, però segur que les tinc, si no em fa mandra rebuscaré...
:D
Llegeixo i al cap se m'organitzen les lletres fins formar (em faig gran?) "avui no sabem qué vol dir sacrifici".
Els reis... bé, aquí, consumint!
Ben tornat, pere.
Publica un comentari a l'entrada