Llegeixo al diari -portada i continua a l’interior- que els experts “urgeixen” a millorar la formació dels professors. La qüestió, segons em sembla en part, passa per tenir un màster en psicopedagogia, és a dir que es tracta que els futurs professors tinguin unes habilitats socials i pedagògiques importants, a més d’una vocació (?) per l’ofici que els faci idonis per desenvolupar una tasca, un ofici, o com se li vulgui dir, en què ells, els professionals de cada dia i dedicació completa a l’ensenyament posin a la pràctica unes idees i uns plans d’estudi que ordeixen uns “experts” que solen tenir uns coneixements del dia a dia lleugerament idealitzats -o ho fan veure?- i enormement polititzats, en el sentit ampli de la paraula, i que sovint plantegen solucions aparentment assenyades però contradictòries amb la realitat.
En el procés d’ensenyament hi ha diversos estadis (digueu-li com us sembli, perquè els canvis de denominació són una de les plagues de l’ensenyament), a saber: primària, secundària obligatòria (actualment ESO), secundària postobligatòria (dos ridículs cursos de batxillerat) i universitat (llicenciatures, postgraus, màsters...). Sembla que el problema gros, segons els experts, es troba a secundària, on a part d’adquirir un domini dubtós sobre els temes que es transmeten, l’alumnat no rep una educació en valors adequada, vital, estimulant, imprescindible per integrar-se en una societat on pares, polítics i professionals diversos gaudeixen i transmeten uns valors, si no a través de l’exemple sí a través de la paraula, que fills, petits ciutadans (i futurs votants) compulsius compradors, etc. haurien d’haver après en bona part, però que pares, polítics i qui us sembli no volen transmetre en la seva totalitat de manera explícita per no deixar sense feina mestres i professors.
El director del Claret, doctor en pedagogia, proposa que es “cacin” les millors ments per a l’ensenyament, perquè l’ofici és una cosa molt seriosa: “estem parlant de les persones que han de formar els nostres fills i les nostres filles”. També proposa que als aspirants a entrar a Magisteri se’ls demani una nota altíssima de Selectivitat. A canvi –això no ho diu, però ho imagino- gaudiran d’un dels oficis més prestigiosos, més gratificants i més ben remunerats que, potser no actualment, però sí en un futur proper, ofereixi la societat. Un ofici en què els seus practicants rebran el suport de les institucions, els mitjans de comunicació, els altres gremis professionals, els pares -sindicats o no-... en fi, de tothom. Un ofici que arribarà un moment en què quan un dels seus membres vagi a un restaurant ho tindrà tot pagat pel sol fet de pertànyer al col·lectiu. Mercè Parés, de l’Espriu, és de la mateixa opinió que el director del Claret: només els millors de la universitat han d’estar ensenyant a les aules. El treball de Mercè Parés, igual que el dels empresaris i a diferència dels assalariats: “no té final, no s’acaba mai”. Ella mateixa dubta, com molts altres, que actualment els professors estiguin preparats per tractar les famílies, tan singulars com els mateixos alumnes. Miquel Martínez, director de l’ICE de la UB divideix els professors en dos grups: els qui viuen el treball com una ocupació i els qui el viuen com un compromís ètic (entenc que compromís ètic fa referència a transmetre els valors que guien la nostra sacietat), és a dir com els clergues i els militars, tot i que aquestes darreres institucions fa temps que comencen a fer aigües.
En l’article que he llegit no es parla dels plans d’estudi que s’han anat succeint en els darrers anys, dels alumnes per aula, dels mitjans tècnics dels centres, dels alumnes que arriben a 16 anys asseguts amb unes cadires que els van petites intentant passar el temps –resignats en alguns casos, dels altres no en parlem- fins que per fi puguin dedicar-se a aprendre l’ofici que els agrada. No es parla tampoc dels alumnes que arriben als 18 i amb prou feines saben entendre el que llegeixen –és clar que el que llegeixen sol tenir poc interès- o, més greu, a expressar d’una manera mínimament estructurada el que volen comunicar (que facin faltes d’ortografia als 18, després d’haver fet centenars d’hores de llengua, no té cap importància en comparació amb les altres carències). Acabar uns estudis de secundària i no tenir ni punyetera idea de les tendències polítiques dels diaris del país, que no llegeixen perquè les aules no són el lloc per llegir diaris, no saber als 16 anys que vol dir l’especulació del sòl i com funcionen les hipoteques... interminable. Totes aquestes ignoràncies tampoc no es plantegen.
I ja m’he cansat, i tallo. No hauria d’opinar sobre temes dels quals no en tinc cap idea i no interessen més que als professionals de la matèria. De fet, ben bé no he opinat, però ho faré ara. Als centres d’ensenyament de primària i secundària s’haurien de transmetre els valors reals de la societat en què vivim perquè només així en sortiran ciutadans modèlics disposats a integrar-se en aquesta societat i a transmetre els nobles ideals que han permès el progrés i el benestar de què gaudim en l’actualitat. A veure si en un altre post sóc capaç d’enumerar, per ordre d’importància, els valors i les necessitats de la societat actual, que hauria d’haver sigut per on hauria d’haver començat.
I que no se’m malinterpreti, crec que la formació psicopedagògica de la majoria de professors de secundària és lamentable –dels professors universitaris no cal ni parlar-ne-, negar-ho seria com no voler admetre l’existència d’armes de destrucció massiva en algun lloc del món, una completa imbecilitat. Però la qüestió no va ben bé per aquí.
P. S. Per cert, per què a estats com Gran Bretanya cada vegada hi ha més professors de les colònies a primària i secundària? Encara ens tocarà importar professors d’Atenes i Neopàtria...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Pere, subscric tot el que dius, punt per punt. I no penso que aquest tema només interessi als ensenyants, penso que és un tema d'interès per tota la societat, el que passa és que a la societat l'entretenen amb altres històries perquè no hi pensi, en això tan important.
Panem et circensis.
Ja m'hauria agradat a mi fer de mestra en un país on, en lloc de pagar-me una misèria i tirar-me en cara "els dos mesos de vacances" (tenint en compte que jo era de les imbècils que es passava els juliols fent cursos i cursets per aprendre i que mai vaig deixar d'estudiar) deia que m'hauria agradat que de tant en tant algun pare o alguna mare m'hagués dit "Montse, gràcies per tot el que esteu fent pels nostres fills"... que en lloc de dir-me "pero qué bien vivís, que os vais de colonias " m'haguéssin dit "gracias por 'aguantar' a nuestros hijos las 24 horas del día durante tres días y por no dormir y por estar atenta a que 'mi niño ' se integre con los demás y que se lo coma todo y que.. y que..."
però no. Aquesta darrera opció era només un somni que tenia de vegades.
I ja plego.
D'això, per què no ho penges a la tertúlia?
petonets sabatins (de dissabte, no pas de sabata) :P
Vaig fer el CAP fa uns set anys i llavors ja es deia que era imminent que es convertís en un màster de dos anys de durada. Ara, la formació que s'hi rebia era bastant penosa, amb alguna excepció notable. Per tant, benvingut el màster en psicopedagogia... si es resolen també totes les altres mancances del sistema educatiu, és clar.
Els problemes de l'ensenyament no rauen en la formació sinó en una problemàtica social que s'ha agreujat, i, també en la formació... però dels formadors de profes, que no han vist el món per un forat i en els experts que el que volen és feina, au, a fer màsters, que a la universitat ja comencen a notar la davallada demogràfica i es poden quedar sense feina! Quan vaig veure el titolar vaig pensar que s'havien equivocat, hauria d'haver estat:
ELS PROFESSORS 'URGEIXEN' A MILLORAR LA FORMACIÓ DELS EXPERTS. Ço és, poseu un grapadet de mestres de primària i profes de secundària a donar classes als 'experts' i tot anirà millor. En aquest país tot va així: tenim un problema...o molts... fem reciclatge als profes (o endeguem una campanya sobre el tema per a les escoles). En fi. Faria riure si no fes plorar, no em vull allargar, que podria escriure un llibre sobre el tema. A primària, que sembla que no hi ha 'tant' problema, amb el títol de mestra no es pot anar enlloc, sí a l'inrevés, ja que ara envien substituts amb estudis de psico sense magisteri per fer substitucions (!). Món de mones.
He de fer constar també que crec que el problema, actualment, tal i com està el mercat laboral, no és el sou, precisament, que no està malament d'entrada comparat amb la resta. Una vegada crec que era el doctor Siguan, en un debat a la tele, va comentar que un metge, un arquitecte, poden arribar a tenir molt prestigi si són molt bons, però que ningú s'assabenta de que siguis el millor profe o el millor mestre del món. No hi ha Ferrans Adrià de l'ensenyament en directe, per exemple, si n'hi ha, ningú no ho sap. Però això encara seria el de menys... Avui hi ha molta professió parescolar 'los que viven del cordero', molta gent a assessoraments, eaps, centres de recursos i pocs soldats al camp de batalla. D'alguna cosa han de viure, doncs.
Sobre els Caps... qui els dóna, qui tria els formadors? Tenen anys d'experiència actualitzada a una classe difícil? han demostrat l'excel·lència aconseguint coses tipus Makarenko o els mestres de Barbiana? O han vist el món per un forat? Darrerament els cursets per a ensenyants fan pena. Paro, perdó pel rotllo.
Sobre la importació... ja ha passat aquí, la majoria de mestres són 'fills' de les immigracions anteriors, magisteri sempre és el 'primer' pas cap a la promoció, era una carrera curta, barata, fàcil, permetia compaginar-la amb la vida domèstica -a les senyores-. Quan es poden fer 'altres coses', per mitjans o per capacitat intel·lectual, ho tenen clar, els joves. Sempre queden els místics, aquests del segon grup, molt perillosos perquè es prima el misticisme davant de la professionalitat i d'il·luminats ja en tenim prous a la política.
Jo vaig fer el CAP amb Michèle Rivera, una sort pels meus alumnes. A banda de tenir una personalitat arrebatadora que m'impedia perdre'm una sola de les seves classes, em va presentar l'ofici com un repte per aconseguir que els estudiants arribessin a parlar (bé o no tan bé) una llengua estrangera que, d'entrada, els és antipàtica. I aquí seguim. De tota manera, només s'hi treballa bé quan han superat el batxillerat. Tot el mèrit doncs pels professors de preescolar, primària, secundària (obligatòria i postobligatòria) que els han aguantat i preparat per estar predisposats al món dels adults, amb pocs mitjans, ganes (moltes o poques) i infinita paciència.
M'agrada el debat (modest quant a nombre de participants, però intens en contingut i noves visions) que s'ha originat. No afegiré res. Us fixeu, però, que només hem participat els qui, més o menys, tenim alguna relació amb la professió.
Un apunt: Júlia em sembla que ets massa conformista o optimista amb la qüestió del sou, sobretot perquè poder calcular el sou que cobrarà d'aquí a 20 anys una persona que entra ara a treballar, amb un marge d'error no excessivament gran, no és un incentiu professional engrescador, tot i que la resta sí que ho són, o no? En fi, ja sé que aquesta no és la qüstió, però ajuda.
Crec que anys enrera el sou era baix i es quedava enrera, ara, veient com van els sous i la inseguretat que regna en molts sectors laborals i l'horari que fem em considero privilegiada, la veritat, potser sí que sóc conformista, és l'edat.
Que no, Júlia, que hem perdut allò que en diuen poder adquisitiu, mira-t'ho com vulguis, i que l'horari no s'acaba quan plego de la feina, al menys el meu, i que hi ha altres profesionals que guanyen més, no dic que visquin millor, que això és una cosa personal.
Publica un comentari a l'entrada