13.2.07

malentesos

Vull aclarir-ho definitivament:

P. S. = pere saragatona (en minúscula, sisplau)
----------------------------------------------------------------------

Bigtan:
Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic,
elefantiàtic,
penibètic, tític
i àdhuc apoplèctic
i arterioscleròtic.

Salvador Espriu. Primera història d'Esther


P. S. : Antropocentrisme. En el càlcul de l’IPC es tindrà en compte la despesa en cirurgia estètica, però desapareixeran les despeses per entapissar la vella butaca o per reparar els electrodomèstics. Ens cal conservar i entapissar el cos i desfer-nos de les andròmines -la seva cirurgia pot resultar ruïnosa-. Alguns pensaran que és una llàstima que no es pugui fer a l’inrevés. O no?

P. S. : Catalanocastillanitzem . “No feu més el ruc i utilitzeu Espanya” (de l’article de la Isabel-Clara Simó a l’”Avui” que podeu llegir aquí). És un primer pas. Llàstima que en aquest país no tothom pugui viure de la cultura. O sí?

P. S. : Cataburros. I del ruc de la Simó al burro català. Ja se sap que aquest és un país de pactes i consensos. A partir d’ara podran coexistir pacíficament el burro de la cua enlairada (o gairebé) i el de la cua entre cames (o gairebé) -i més burros hi haguessin-. O no? Sigui com sigui, no deixen de ser burros.

P. S. : Lideratge. Ha hagut de ser la superiora de les monges clarisses la que recordes que, com a mínim, Barcelona hauria de ser capdavantera en elegància. Ja és alguna cosa. El que encara no se sap és a quin o quina modista encarregaran els nous hàbits les clarisses. O sí?

P. S. : Patrocini. No se sap si a Oleguer li plouen ofertes de patrocini, però que la firma “Munich” li vagi al darrere és una bona notícia. Els llibres a Frankfurt i les sabatilles de “Munich” . No importa que els de “Munich” siguin de Sant Boi. O sí?

P. S. : Mesures. “El metre quadrat és inqüestionable”. Bé, amb la retirada del col·lectiu “Contrastant” , sempre a la baixa, ja no ho serà gaire. Encara que l´únic metre quadrat inqüestionablement important és el de les immobiliàries. O no?

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Molts temes de cop, per meditar en aquest dia de San Valentí, diada de l'amor xaró. Sobre l'exemplar història d'Esther, recordar que els reprimits, quan poden i els deixen, reprimeixen, ensenyament implícit a l'obra d'Espriu que molts obvien.

mar ha dit...

bon dia, pere

caram, dietètica i cirurgia plàstica com a elements de nou consum...o productes de primera necessitat
en quina parada del mercat ho venen, això?
:)
petons -en minúscula-

Arare ha dit...

Hola pere saragatona, moltes coses en poc espai (vas aprenent a sintetitzar, hehehe)

Respecte al burro català, l'altre dia vaig sentir uns que parlaven per ràdio i resulta que la finalitat primera no tenia res a veure amb tot el que s'ha anat transformant. Em sembla que era el primer que el va dissenyar, que va dir que mai no s'hauria pensat la cua que acabaria portant el burro!

Respecte a les vocacions i les clarises... encara no entenc com l'Església no s'adona que el fet que faltin vocacions, tant masculines com femenines, vol dir alguna cosa que no s'han plantejat. Per què no s'ho plantegen? Penso que es perden veritables "apòstols", gent de bé, que si les coses funcionessin d'una altra manera, s'hi apuntarien!

Respecte a la cirurgia estètica i això... no hi hauria una paradeta on s'operessin les neurones? està clar, però, que encara que això existís, no serviria de res. Ni nosaltres voldríem que se'ns canviés el sistema per un de fascista ni els fascistes voldrien que se'ls canviés el sistema per un de demòcrata. Per tant... ja està bé tal com està. Que es posin pits enormes,llavis de botifarra i que s'estirin la pell, que mentre fan això no fan res més i no emprenyen!

jaka ha dit...

Bona nit pere saragatona !!!
Suposo que es igual de correcte burro que ruc oi?
però a mi burro no m’agrada gens li tinc fòbia a aquesta paraula, i la campanya del burro tampoc m’agrada... jo com les clarisses demanaria una mica mes d'elegància.
Un post molt elegant !!!
=:)

pere ha dit...

Sí, molts temes que es podrien anar allargan. Segurament els reprimits són els qui més reprimeixen. Em desdic del segurament.

Bon nit, mar. Ja ho veus, ara ens posaran paradetes de cirurgia plàstica. A les paradetes de la Seguretat Social, segur que encara no se'n troba d'aquest producte. Quant a la dietètica, jo sempre havia pensat que es tractava de menjar equilibrat segons les necessitats del cos: sóc un antic.

PETONS EN MAJÚSCULES

Més que sintetitzar, arare, proposo titulars i línies a seguir, però al darrer post et faré cas (i a altres amables lectors i a veure si me'n surto amb la síntesi.
Espero que aquesta anada al tribunal sigui, finalment, el cant del burro, que ja n'hi ha prou.
No ens enganyem, si falten vocacions crec que és perquè no paguen bé, perquè per arribar al cim de la professió: molts són els cridats i pocs els escollits. Ara, ja s'ho faran, encara que a mi m'agraden les mongetes.
No les acaben de canviar -o remodelar- les neurones, però tu i jo sabem que ho intenten. Ja s'aniran perfeccionant les tècniques. Els pits i els llavis-botifarra no fan mal a ningú, però en casos extrems, espanten.
En fi, que el món continua voltant i la gent se les pensa totes.

Bona nit, jaka.
Jo crec que sí, que és igual un burro que un ruc, encara que hi ha més burros que rucs darrerament.
Estic amb tu, des del principi em va semblar una burrada això del burro; aquesta ostentació pública sempre l'he trobada -deixem-ho suau- lamentable.
Gràcies!

Xurri ha dit...

Ai, aixó del burro ho he trobat sempre de idem.

I definitivament, els llavis tipo bradwurst fan molta por. Com els pits de la Obregón. De tant en tant tinc un malson en el que una doctora amb llavis de porra, pits de globus i la pell de la cara tensa i a punt de trencar-se (fa molta angunia!) que em persegueix amb dues pròtesis de silicona a la mà cridant-me "es que a tí nunca te va a salir el pecho!!!". Clarament és un trauma infantil.

I l'Oleguer... en fi... una polèmica absurda que ha donat tema per enfrontaments buits, que ja sabem que quan més se'n parla pitjor van les coses.

Efectivament, l´únic metre quadrat inqüestionablement important és el de les immobiliàries

pere ha dit...

A mi, no només em sembla de burros, sinó que protesto enèrgicament i em fa vergonya, entre altres coses perquè em sembla que bona part del país és més de reacció que d'acció.

Un trauma infantil? M'hi fixaré. Però no em crec que tinguis aquests somnis: no et despertaries.

El cas Oleguer és un altre exemple de reacció desmesurada i de curta (?) durada, per part d'uns i dels altres.

Quan els governs posin mà en els inqüestionables metres quadrats dels pisos mè'ls començaré a creure.