la humanització de les màquines

No sé quants anys fa que el tenia –ja sabeu que no domino la mesura del temps- i em sap greu abandonar-lo, però finalment m’he comprat un mòbil nou perquè ja no trobava bateries per a l’antic Motorola. Dec ser dels pocs que abans de posar un aparell en marxa es llegeix les instruccions d’ús, cosa que pot semblar poc moderna i contrària al goig de l’experimentació, però que em permet, una vegada introduït via lectora, una manipulació ràpida i sense sorpreses de l’electrònica de consum.

Encara que penso que el telèfon mòbil té les mateixes finalitats que els fixos de tota la vida, és a dir, comunicar-se –en el meu cas poc perquè prefereixo el cara a cara-, em distrec amb les prestacions extra de l’aparell: fotos d’una resolució ridícula –n’aprofito una de fons de pantalla-, calculadora que no faré servir, despertador, jocs que em posarien nerviós, Bluetooth...

Un dels gadgets que he fet servir i que em sembla que de tant en tant em robarà temps -, és un parlar- és el que em permet compartir arxius amb l’ordinador, tot i que de moment, i no crec que vagi molt més lluny, només l’he utilitzat per poder tenir unes melodies de trucada que s’adiguin més amb el meu estat d’ànim que les que venen de fàbrica. Com que la memòria del telèfon –o de la targeta?- no és gaire esplèndida, únicament he aconseguit pujar sis fragments –els que he trobat més fàcilment dels que m’agraden- que aniré canviant de tant en tant fins que tingui una targeta nova. Vet aquí:
L’obertura del Mikado
Amalia Rodrigues (Havemos de ir a Viana)
Mrs. Robinson
la Piaff (Je ne regrette rien)
L’havanera de Carmen
Help, dels Beatles
La Maria de les trenes, la meva sardana preferida entre les clàssiques.

(Gràcies per la vostra col·laboració en el post anterior)

L’altra possibilitat que m’ofereixen aquestes cançons, i la seva ampliació o substitució, és la d’assignar una melodia determinada a la persona que em truqui i figuri a la meva agenda. Per exemple, ja sé que l’Arare és una promíscua musical, però li toca la Maria de les trenes, que la Lluna es devia mirar el muntatge des de la feina i no s’ha atrevit a posar música al seu matí i que em deixa llibertat d’elecció (si tingues el seu telèfon ja sabria què posar-li), en Ferran es decanta per la Piaff, l’Esther tria Mrs Robinson, la Xurri, en aquest moment –divendres qui sap la proposta que em farà-, prefereix Help.... En fi que quan soni Je ne regrette rien sabré que em truca en Ferran –cosa que de moment no passarà- o que aquell altre dia, quan em truqui un desconegut, jo, només jo, sabré que estic amb la Piaff. Teniu raó, és probable que arribi un moment que no recordi a qui correspon cada cançó, però tampoc cal ser gaire estricte, sempre és bo una mica de misteri –i per les mirades que em dirigiran quan soni la sardana, no us preocupeu, ja me’n sortiré. Calculo que arribarà un dia que ja no caldrà anar entrant manualment cada melodia, que el propi mòbil de quinzena generació ja sabrà en el moment precís la música què prefereix la persona que truca i què vol escoltar la persona que rep la trucada, que necessàriament serà el mateix. Potser en aquest futur llunyà la telepatia ja serà universal i no caldrà mòbils.

El segon pas d’actualització del mòbil, que ja he iniciat, consisteix a deixar de fer servir el dit per marcar un número: quina grolleria això d’assenyalar amb el dit. És clar que existeix la comunicació gestual, però, no és preferible la veu? “Arare”!, diré amb veu una mica engolada mirant la pantalla. I l’Arare, si està disponible al 614678389, em respondrà sorpresa: “Què passa, pere? ... D’acord, aquest divendres hi ha tertúlia...” Evidentment, en segons quins llocs això de parlar amb un telèfon i no per telèfon pot ocasionar equívocs, però també solucionaré aquest petit inconvenient.

En definitiva, tot el que he fet i faré no té altra finalitat que humanitzar en la mesura del possible aquestes màquines que ens faciliten la vida, però que només són les intermediàries en els nostre intents de comunicació i altres serveis, segons la seva especialitat, i en cap cas s’han de convertir en un objecte que tingui valor en si mateix. Per altra banda, ja us he dit, encara que sembli contradictori després d’escriure tot això, que en cas de comunicar-me, jo prefereixo que intervinguin també els altres sentits: tacte, olfacte... Sóc un antic, què hi farem... I quan les màquines es rebel·lin i finalment es converteixin en humanoides o en humanes? La resposta queda per vosaltres, jo ja no ho veuré.

No us desanimeu, de totes maneres. Va, truqueu-me, que si tinc el mòbil en marxa, cosa poc probable, em donareu un alegria.