Arribo a través de Lletres catalanes des de l’Alguer al galliner de Paolo. Paolo és un gall que ens... Us deixo amb el principi de la seva presentació:
Jo sóc un gall i faig de bidell en un galliner a prop de l’Alguer, en un camp que està enmig d’un bosc de pins. El galliner és molt petit, hi ha vint-i-un pollets que van dels sis als dotze anys. Aprenen a llegir i a escriure italià, i estudiem tantes altres matèries. De fet, tenim tres gallines mestres que ensenyen contínuament i altres tres que venen de tant en tant a fer altres matèries...
Paolo, que també pertany a una coral, publica els seus posts de forma intermitent, aperiòdica. Paolo ens parla de la consideració que té el català a l’Alguer, on, segons ell –i jo l’he de creure-, el català és la llengua dels ignorants. Paolo ens explica com el català de l’Alguer se sent poc entre els més joves que no l’hagin après fora de casa. Paolo, ens explica una estada a Catalunya que recorda una mica els trajectes que feien els viatgers anglesos al segle XIX. M’ha semblat interessant veure a través dels seus ulls aquesta Catalunya que nosaltres vivim cada dia i que ell capta, entre irònic i tendre de forma diferent, –i ens renya- i compara amb el seu propi país, amb la seva ciutat. Aquesta Catalunya on, malgrat tot, deixeu-me ser sentimental com ell:
Hi havia una noia que feia jugar els nens, fent jocs, i recontant històries en català, eren molt petits, més o menys de tres a cinc anys, i parlaven en català! Feia 35 anys que no veia parlar en català minyons així petits! Sóc estat encantat mirant-me’ls durant molts minuts, em feia recordar la nostra Alguer vella, i pobra, on l’única llengua era el català de l’Alguer.
Tant de bo que arribi un dia en què en Paolo ens pugui explicar aquesta mateixa escena en algun lloc de la seva ciutat i nosaltres no la deixem de veure aquí, a la nostra terra.
Jo sóc un gall i faig de bidell en un galliner a prop de l’Alguer, en un camp que està enmig d’un bosc de pins. El galliner és molt petit, hi ha vint-i-un pollets que van dels sis als dotze anys. Aprenen a llegir i a escriure italià, i estudiem tantes altres matèries. De fet, tenim tres gallines mestres que ensenyen contínuament i altres tres que venen de tant en tant a fer altres matèries...
Paolo, que també pertany a una coral, publica els seus posts de forma intermitent, aperiòdica. Paolo ens parla de la consideració que té el català a l’Alguer, on, segons ell –i jo l’he de creure-, el català és la llengua dels ignorants. Paolo ens explica com el català de l’Alguer se sent poc entre els més joves que no l’hagin après fora de casa. Paolo, ens explica una estada a Catalunya que recorda una mica els trajectes que feien els viatgers anglesos al segle XIX. M’ha semblat interessant veure a través dels seus ulls aquesta Catalunya que nosaltres vivim cada dia i que ell capta, entre irònic i tendre de forma diferent, –i ens renya- i compara amb el seu propi país, amb la seva ciutat. Aquesta Catalunya on, malgrat tot, deixeu-me ser sentimental com ell:
Hi havia una noia que feia jugar els nens, fent jocs, i recontant històries en català, eren molt petits, més o menys de tres a cinc anys, i parlaven en català! Feia 35 anys que no veia parlar en català minyons així petits! Sóc estat encantat mirant-me’ls durant molts minuts, em feia recordar la nostra Alguer vella, i pobra, on l’única llengua era el català de l’Alguer.
Tant de bo que arribi un dia en què en Paolo ens pugui explicar aquesta mateixa escena en algun lloc de la seva ciutat i nosaltres no la deixem de veure aquí, a la nostra terra.
P. S. Parlant d'animals, la meva mare em deia: "si les galeres anessin plenes tot l'any, es vendrien més cares que les gambes". El mes de febrer és òptim per trobar les galeres- aquest crustaci que alguns penseu que només serveix per donar gust a l'arròs- amb la carn que els correspon per poder-les tastar directament, com si fossin gambes. El mes de febrer de l'any passat us en vaig deixar una recepta calera. Ja m'ho direu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada