13.2.07

Primera història d'Esther (i 3)

Acabo la sèrie dedicada a Primera història d’Esther –segur?- amb la presentació que el mateix Espriu fa a l’edició del Cangur. Deia fa uns dies la Júlia en un comentari que alguns valoren més la prosa d’Espriu que la seva poesia, jo, en certa mesura, sóc un d’aquests, com també sovint prefereixo la prosa de Verdaguer a molts dels seus poemes, que em resulten immenjables. Parlar de l’obra d’Espriu sense haver llegit la seva prosa és un error excessivament generalitzat. No és que no hi hagi connexió entre una i altra literatura, però són dues facetes en ocasions ben diferents, tot i que darrere hi hagi uns elements comuns. No és la meva intenció establir ara diferències i similituds, però estic convençut que alguns lectors que s’entusiasmen amb la seva obra poètica poden quedar decebuts amb la seva narrativa, i viceversa.

El text següent participa com a mínim de dues característiques de bona part de la seva prosa: la capacitat de concentració, és a dir, de suggerir molt més del que es mostra directament i d’universalitzar a través de l’anècdota, i, relacionat amb el que he dit, de crear un món que admet ramificacions diverses. Fixeu-vos com Espriu sembla que parla de l’origen de la seva Primera història d’Esther, però, fals, va molt més enllà i narra i descriu ... vosaltres mateixos. Existeix encara aquest món, que, mireu per on, em recorda una mica el de Bearn?

Maria Castelló, germana gran de la meva mare i padrina meva, era una dona grossa, d’escassa alçària, nerviosa, enèrgica, fidel a una tradició honesta de cuina casolana. Sortia poc, “perquè els peus li feien sempre molt de mal”, i visqué i morí a la nostra vila de Sinera, sense haver gairebé rondat per l’incomprensible món exterior. Posseïa, no cal dubtar-ne, una cultura limitada, però perfecta, que fonamentava en coneixements antiquíssims d’arrel neolítica, en l’esperit mil·lenari del nostre poble, en una austera representació catòlica de la Divinitat. El seu univers, una mica eixut, era coherent i estable, i l’educació que li donaren li permeté de suportar amb serenor la seva tràgica malaltia i la seva mort, mentre agonitzava, als camps del país, l’última guerra civil, del trastorn de la qual fou, em penso, una de tantes víctimes. Consumida per un càncer, destí d’alguns de la seva família, mai, com en el seu cas, aquesta paraula no suscitarà millor a l’ànim la idea de destrucció lenta i absoluta. Perduraren només, fins al darrer instant, els seus ulls, negres, bellíssims, i la voluntat d’aguantar sense queixa el seu dolor. Es resistí a ser ajudada, no tolerà de ser compadida. Quan hagué d’allitar-se, la vigília de l’acabament, volgué fer-ho pel seu propi esforç. Pujà uns quaranta esglaons, des d’una planta baixa a un estatge superior, on tenia el dormitori, trigant tres hores llargues, amb esglai de les monges que procuraren d’acompanyar-la. Ella, però, aconseguir arribar i despullar-se, sense confessió de feblesa. Aquest acte, potser no massa intel·ligent, revela amb prou vigor la seva fisonomia moral. I jo no parlo, d’altra banda de Mme Curie, sinó de la meva tia, una conca patrícia de Sinera, que m’estimava molt.
La netedat, la informació i la lectura apassionaven aquesta dona íntegra. La seva casa, un mirall, era plena de roba olorosa, porcellanes fines, mobles polits. La meva padrina portava al dia la seva crònica, veraç, pintoresca, equidistant –ho garanteixo- de al innocència i de la simple murmuració. Ella a penes sortia, però es llevava a l’alba i sabia les deus més profundes dels esdeveniments. Servida per una puntual memòria, dominava l’art, tan sinerenc, de vivificar el que contava. El seu do era respectat fins pel meu pare, hereu directe de generacions d conversadors. En escoltar-los, a ells i altres mestres, que se n’han anat o se’n van a poc a poc a l’oblit i l’ombra, he agraït el privilegi d’haver pogut endevinar quines coses magnífiques foren la nostra mar i la petita història de les ciutats de la seva riba, única pàtria que tots hem entès. D’aquí endavant, no ens queda, sembla, sinó perdre’ns, dalt d’un atrotinat i malenconiós gussi, en l’aiguabarreig d’aquells que hom anomena “organismes de civilització superior”.
El tercer entreteniment de la meva tia era, ja ho he dit, la lectura. No va atènyer, és cert, el temps de les edicions exquisides de boudoir i mostrà sempre indiferència per la presentació de les obres, però llegí tot paper imprès que caigué al seu abast. Llegia per pura delectança, sense propòsits de lluïment, i temo que percaçaríem en va als nostres conegudíssims manuals molts dels títols que més la divertiren. A les tardes d’estiu, es tancava a la seva cambra i llegia, invulnerable a la calda, asseguda en una cadira ranca. Les orenetes xisclaven fora, les hores passaven. Ella romania en solitud, abstreta, contemplada pels personatges immòbils de la llegenda d’Esther.
Perquè hi havia, penjada a les parets, una col·lecció admirable de gravats francesos, heretada dels besavis, on es narrava sencera l’anècdota oriental: el banquet del rei, l’allunyament de Vasthi, la boda d’Esther, la conspiració dels dos eunucs, l’exaltació d’Aman, el decret contar els jueus, la visita intercessora de la reina, la basca deuterocanònica, el passeig espectacular de Mardoqueu, el convit estratègic, la confusió del refiat ministre, el triomf momentani d’Israel. totes les escenes m’agradaven, sobretot la del desmai: veig encara la barba arrissada del rei, les carns mòrbides de l’heroïna, la mirada guerx del favorit, la còrpora del subtil cosí, la dansa deliciosa de les figures del fons. La meva tia, permetent-me –magna concessió- d’interrompre-la en la seva lectura, fou la primera a explicar-me la significança de l’immortal apòleg. I hi posà un entusiasme ostensible, nascut a qui sap quines pregoneses de l’obscura sang.
Ara que presento al públic aquests nous titelles, he volgut recordar aquí alguns dels remots camins pels quals els ninots em vingueren a senyorejar amb llur gesticulació. A penes si em cal advertir, em sembla, que és del tot accidental qualsevol coincidència entre la meva provatura i una obra de la joventut de Goethe. Com que no l’he llegida i és per a mi un simple títol, és evident que la meva provitat no pot parlar del que desconeix. No val la pena d’esmentar tampoc altres possibles coincidències que els erudits assenyalin o els vingui de gust, ara o en el futur, de retreure: el joc s’ho porta, i estan en llur dret, si això els distreu. Sols afegiré que dedico aquest petit treball al meu amic Francesc Josep Mayans, de la generació literària següent a la meva, que ha apostat amb risc evident, per l’encert d’algun cantàbil de la reina Esther.


Barcelona, maig 1947. Revisada de nou per l’octubre de 1967

2 comentaris:

Albert ha dit...

Tinc opinions antagòniques sobre l'escenificació d'aquest text al TNC. D'entrada em fa molta mandra anar-hi, però ara que ens has "servit" antecedents...

pere ha dit...

A mi també em fa mandra, Albert. No et deixis enganyar, que una cosa són els antecedents i l'altra la realitat. Ep, no he dit res.