12.2.07

Martin Beck, encara viu

Ahir, canviant de canal, em vaig trobar que dedicaven el Millenium a la novel·la negra i em va sorprendre veure dues convidades: Teresa Solana -que només té una novel·la del gènere publicada-, l’obra de la qual des del punt vista de la narrativa policíaca no m’interessa gaire, però en canvi aprecio els aspectes costumistes i el to de la seva Un crim imperfecte, i Maj Sjöwall, que juntament amb el seu marit, Per Wahlöö, va introduir la novel·la negra a Suècia a través d’una sèrie d’obres protagonitzades pel policia Martin Beck. Em sembla que després de la mort de Wahlöö, l’any 1975, l’esposa no va continuar amb aquest tipus de literatura, encara que va seguir escrivint i dedicant-se, com sempre, a les traduccions.

M’hagués agradat anar a escoltar la intervenció de Maj Sjöwall –nostàlgia?-en el marc de les jornades de Bcnegra que s’acaben de cloure, però no vaig saber de la seva intervenció fins ahir. Un altre any m’hi fixaré més.

Sembla que el novel·lista amb més èxit d’aquesta setmana ha estat Henning Mankell, amb el plat fort de la seva intervenció davant un públic nombrós al teatre Romea. Com que no costa gaire trobar els seus llibres i gent que parli de la seva obra, no cal que us en comenti res, però en canvi us deixo un fragment de la darrera novel·la –em sembla- que van escriure Per Wahlöö i Maj Sjöwall. La desmitificació del seu país, si és que algú el té mitificat, la mirada costumista un pèl desencantada, el relatiu pessimisme i el distanciament i al mateix temps vulnerabilitat del protagonista –també en el Wallander de Henning Mankell és així-, el tempo narratiu, adequat a la història que s’explica, són alguns dels aspectes que m’agraden de la narrativa de la parella sueca.

Per a molts comerços, Nadal ho era tot. El mercat del llibre es robava entre ells. l’escriptor que no aconseguia exhaurir una edició en la marabunta nadalenca, el millor que podia fer era retirar-se, ja que després del sopar de Nadal semblava com si els llibres deixessin d’existir en els prestatges de les botigues. Curiosament, aquesta era una especialitat sueca, perquè al país veí de Dinamarca els llibres se seguien venent segons la seva qualitat i durant tot l’any.

Per Wahlöö, Maj Sjöwall. Terroristerna, 1975.

I per que ningú amb bona memòria no digui que repeteixo el mateix que ja vaig escriure el febrer passat, us recomano un altre autor de novel·la negra d’una mica més avall: Janwillen Van de Wetering, que presenta els seus personatges en un territori que els del sud també tendim a mitificar: Holanda. Que les seves novel·les es trobin o no traduïdes a la península no és cosa meva sinó dels editors. Per què s’edita, comparativament, tan poca novel·la negra en català? Per què encara tants lectors consideren la novel·la policíaca, negra, de misteri... gèneres menors?

La zona del Mercat Nou és molt rara. I ara, quan els rars intentaven discutit la tria d’una estació de metro per part de l’Estat, i el seu argument sortia perdedor, amb la qual cosa passaven a la violència, l’estat perdia el seu somriure i mostrava la seva força, la força de la policia municipal amb el seus uniformes blaus i la policia militar amb els seus uniformes negres, una policia vistosa amb els seus galons blancs i platejats, i reforçada amb cascos d’acer i porres, protegida per cotxes blindats i transports mecànics, equipada amb canons d’aigua que llençaven milers de litres d’aigua a pressió contra el cridaners i barbuts energúmens que, aquell mateix matí, eren només artistes i artesans, poetes o intel·lectuals a l’atur, amables proscrits i somniadors innocents.

Janwillen Van de Wetering. Death of a Hawker, 1977.


Han passat 30 anys i, d’alguna manera, les dues novel·les encara ens situen en un ambient que es reconeix fàcilment i que és extrapolable, i quan no sigui així les podrem llegir –també- com a document històric o com a font de plaer que produeix l'obra ben feta.
























P. S. I ja els dic des d'aquí als de la tertúlia que l'especialització és un mal del nostre temps que alguns creuen inevitable.

4 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Quan vulgui, molt agraida li estaré Þ

Xurri ha dit...

Ahir vaig acabar "Un crim imperfecte", ´no em va desagradar, però no és ben bé una història típica de detectius. Fa uns mesos que he ensopegat varis d'aquests llibres fets de barreges costumistes i d'intriga, sembla que s'està posant de moda, una mena de derivat light dels llibres de detectius del Mendoza, potser? com que entren bé i entretenen, segur que en cosa d'un any tot n'estarà plé, com quan va sortir la moda dels templers i les coses religioses i medievals una mica secretes. Ho dic perque quan quelcom m'agrada no és per la meva inefable independència de criteri que és capaç de descobrir nous valors, sino perque sóc una de les primeres víctimes de les modes.

Prenc nota de les altres dues recomanacions. Gràcies.

pere ha dit...

Vostè dirà, a la seva disposició.

El que passa, xurri, és que cada gènere té una tradició, i, per una banda alguns autors es pensen potser que fan novel·la d'intriga -policíaca, genère negre- i no en tenen punyetera idea de la història del gènere -gèneres?-, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, sinó una realitat; i, per altra banda, els editors escriuen el que els sembla a les contraportades perquè... que sé jo. en resum que hi ha una falta de rigor coniderable que només deu emprenyar els seguidors rigorosos dels gèneres, que compren una cosa i en troben una altra. En darrer terme, no passa res, una novel·la t'agrada o no t'agrada i la seva classificació és un fet secundari. Però, "Crim imperfecte" és a la novel·la negra (?), de misteri (?) el que El falcó maltès a novel·la rosa: alguna cosa hi deu haver de cada gènere en ambdues.
Les modes són per als editors, els escriptors i els crítics, els lectors, suposo, enem a la nostra, o així hauria de ser.

pere ha dit...

M'ho deixava. Pren nota, però busca'ls en anglès.