Martin Beck, encara viu

Ahir, canviant de canal, em vaig trobar que dedicaven el Millenium a la novel·la negra i em va sorprendre veure dues convidades: Teresa Solana -que només té una novel·la del gènere publicada-, l’obra de la qual des del punt vista de la narrativa policíaca no m’interessa gaire, però en canvi aprecio els aspectes costumistes i el to de la seva Un crim imperfecte, i Maj Sjöwall, que juntament amb el seu marit, Per Wahlöö, va introduir la novel·la negra a Suècia a través d’una sèrie d’obres protagonitzades pel policia Martin Beck. Em sembla que després de la mort de Wahlöö, l’any 1975, l’esposa no va continuar amb aquest tipus de literatura, encara que va seguir escrivint i dedicant-se, com sempre, a les traduccions.

M’hagués agradat anar a escoltar la intervenció de Maj Sjöwall –nostàlgia?-en el marc de les jornades de Bcnegra que s’acaben de cloure, però no vaig saber de la seva intervenció fins ahir. Un altre any m’hi fixaré més.

Sembla que el novel·lista amb més èxit d’aquesta setmana ha estat Henning Mankell, amb el plat fort de la seva intervenció davant un públic nombrós al teatre Romea. Com que no costa gaire trobar els seus llibres i gent que parli de la seva obra, no cal que us en comenti res, però en canvi us deixo un fragment de la darrera novel·la –em sembla- que van escriure Per Wahlöö i Maj Sjöwall. La desmitificació del seu país, si és que algú el té mitificat, la mirada costumista un pèl desencantada, el relatiu pessimisme i el distanciament i al mateix temps vulnerabilitat del protagonista –també en el Wallander de Henning Mankell és així-, el tempo narratiu, adequat a la història que s’explica, són alguns dels aspectes que m’agraden de la narrativa de la parella sueca.

Per a molts comerços, Nadal ho era tot. El mercat del llibre es robava entre ells. l’escriptor que no aconseguia exhaurir una edició en la marabunta nadalenca, el millor que podia fer era retirar-se, ja que després del sopar de Nadal semblava com si els llibres deixessin d’existir en els prestatges de les botigues. Curiosament, aquesta era una especialitat sueca, perquè al país veí de Dinamarca els llibres se seguien venent segons la seva qualitat i durant tot l’any.

Per Wahlöö, Maj Sjöwall. Terroristerna, 1975.

I per que ningú amb bona memòria no digui que repeteixo el mateix que ja vaig escriure el febrer passat, us recomano un altre autor de novel·la negra d’una mica més avall: Janwillen Van de Wetering, que presenta els seus personatges en un territori que els del sud també tendim a mitificar: Holanda. Que les seves novel·les es trobin o no traduïdes a la península no és cosa meva sinó dels editors. Per què s’edita, comparativament, tan poca novel·la negra en català? Per què encara tants lectors consideren la novel·la policíaca, negra, de misteri... gèneres menors?

La zona del Mercat Nou és molt rara. I ara, quan els rars intentaven discutit la tria d’una estació de metro per part de l’Estat, i el seu argument sortia perdedor, amb la qual cosa passaven a la violència, l’estat perdia el seu somriure i mostrava la seva força, la força de la policia municipal amb el seus uniformes blaus i la policia militar amb els seus uniformes negres, una policia vistosa amb els seus galons blancs i platejats, i reforçada amb cascos d’acer i porres, protegida per cotxes blindats i transports mecànics, equipada amb canons d’aigua que llençaven milers de litres d’aigua a pressió contra el cridaners i barbuts energúmens que, aquell mateix matí, eren només artistes i artesans, poetes o intel·lectuals a l’atur, amables proscrits i somniadors innocents.

Janwillen Van de Wetering. Death of a Hawker, 1977.

Han passat 30 anys i, d’alguna manera, les dues novel·les encara ens situen en un ambient que es reconeix fàcilment i que és extrapolable, i quan no sigui així les podrem llegir –també- com a document històric o com a font de plaer que produeix l'obra ben feta.
























P. S. I ja els dic des d'aquí als de la tertúlia que l'especialització és un mal del nostre temps que alguns creuen inevitable.