En aquest diumenge plujós de ciutat, més tardor que hivern si no fos pel dia allargat artificialment, fa de bon llegir el llibre d’Artur Bladé. L’altre dia li deia al Ramon que tinc mono de paisatge conegut, de garrofers i oliveres, em deia ell; certament. I de vinya, ametller, garriga... De paisatge sense cases properes, perquè ara, als pobles, el ritme sol ser tant ràpid com el de les ciutats grans, la gent compta el seu temps amb el rellotge; als camps els pagesos tenen pressa per arribar a l’hora justa de veure la tele o d’agafar el cotxe per anar al poble del costat o encara més lluny;de fum a les xemeneies se’n veu poc. Ara, la gent contempla el camp des de les finestres de casa i només alguns, molt pocs, s’aturen a fer el cigarret –compte, que mata!- mentre passegen el gos que els fa companyia i amb qui tenen grans converses, això sempre que no portin l’Ipod connectat. Què pensen tots aquests? Què dóna sentit a la seva vida? No ho sé.
Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.
Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.
Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.
Ja de matinada, no sé si amb blanc brillant i capa curta, escolto Elvis.
Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.
Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.
Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.
Artur Bladé. Cicle de la terra natal I. Cossetània
Aquí, mentrestant, la pluja suau que ens acompanya ens fa anar més de pressa, ens incomoda, rarament desdibuixa ni neteja res. I menys en el crepuscle que anuncia la nit. He arrencat una branca amb uns brots amb tarongina; cap municipal no m’ha posat una multa.
Ja de matinada, no sé si amb blanc brillant i capa curta, escolto Elvis.
7 comentaris:
No sé, qué deuen pensar tots aquests enganxats a l'ipod. No crec que sigui molt diferent, soroll apart - de fet, ja sigui dins la nostre capseta amb rodes, o caminant amb el gos, o ficats al metro, el camí de tornada sol ser moment d'imaginar la porta de casa obrint-se i el caliu de trobar-hi a l'altre banda els teus afectes, el teu entorn còmode que has anat perfilant i completant per fer teu. Més gran, més petit - no hi fa res.
Aixó, si, la bellesa del camp i la bellesa del temps inconstant (ara lent, ara no) l'hem perdut.
La capa blanca...la duia l'Elvis, espero?
Bon dia!
Bonica foto.Bonica música. Boniques paraules.
Jo tinc records, de vegades, de coses que no he viscut mai. Com és, això?
Feliç dilluns, Pere!
Sí, la pluja ens incomoda -generalment-, i no sé si ens fa anar més de pressa. En quan a la següent frase: "rarament desdibuixa ni neteja res" t'he de dir que, per mi, tot és qüestió de percepcions; de la pròpia persona, vaja. Per saber si realment neteja, estiguis al camp o a ciutat, has d'haver estat capaç de tancar el paraigües i alçar el front al cel. Les percepcions no totes són exteriors, a nivell de l'epidermis. Diria que les més importants són les percepcions interiors.
Ep, no em facis gaire cas! deu ser que ara mateix la tarda s'enfosqueix i arrenca a tremolar un plugim.
(i continuaria el poeta... "tot es desdibuixa menys la teva presència, que és ben viva. L'única terra que se'm fa present quan tanco els ulls")
Bona tarda Pere!!!
Quin post mes maco !!! quasi em fas plorar d'emoció, transmet pau, senzillesa i ben estar.
L’Artur Bladé es una assignatura que tinc una mica pendent, les poques coses que he llegit d’ell m’han agrada’t molt, (de Tarragona diu coses precioses) crec que properament farem alguna cosa d’ell al “Club de Lectors” i m’endinsaré una mica mes a la seva obra... però tantes coses per llegir... i el temps ? On es el temps? Avui m’ha donat una petita treva.
=;)
Avui al capvespre mentre retornava cap a casa, el cel m'ha regalat una pluja tan intensa que m'ha fet agafar esgarrifances. Quanta bellesa!!! No escoltava l'Elvis però la música de la ràdio complementava aquesta experiència.
Els de l'Ipod, xurri, no pensen ni veuen res i tots els camins els són més o menys iguals. Ho sé i ho saps. En la resta, crec que tens raó.
Un dia parlarem, també tens raó en l'apreciació general, sobre el motiu de la pèrdua.
Sí, la capa blanca la duia l'Elvis fals de la pel·lícula d'ahir, jo més aviat m'inclino per una capa negra amb l'interior vermell cardenal (sóc un desaatre pels colors). Em van agafar ganes de tornar a sentir el "Rei". Vas veure la pel·lícula?
Gràcies, Arare. No sé que dir-te, a mi també em passa, potser sí que ho hem viscut, ja saps el que opino sobre la memòria i l'inconscient.
Feliç, i passat per aigua, dimarts.
La veritat és que a mi la pluja, Ramon, i el seu soroll i el dels trons m'agrada, però és veritat que m'impedeix la mobilitat. Fa dos estius -tres?- em va agafar de tornada d'un passeig per la vora de la mar, entre La Cala i L'Ampolla i no les tenia totes -el cap ben baix i l'aigua reina i senyora del meu cos-. De fet, en aqust país l'aigua ens sembla poètica perquè en tenim poca, de moment. La de l'altre dia era una cosa insignificant, molesta,ordenada, ciutadana, una misèria més noucentista que modernista.
Quan ens tornarà a visitar el poeta en vers?
Gràcies, Jaka, i una mica de recança, també. Ai, el temps!
No creguis, jo també el conec poc l'Artur Bladé. ara el vaig llegint i em porta aquestes sensacions que esmentes i que no són fàcils de trobar en la prosa de la majoria d'autors, cosa que no és ni bona ni dolenta, però és així. Espero que quan n'hàgiu parlat al "Club de Lectors" ens en diràs alguna cosa.
Que les treves et siguin profitoses i et permetin agafar forces :-)
T'has creuat amb el meu comentari, Violant. Ara mateix cau una pluja d'una intensitat important i la llum dels llamps i el soroll dels trons penetra a través de les persines semibaixades. Realment impressiona. L'Elvis queda en un segon pla.
Publica un comentari a l'entrada