lectures endarrerides

M’han arribat durant el cap de setmana, amb un cert retard, uns quants llibres que durant anys han estat dormint a l’espera que algú els tragués la pols: sis volums enquadernats, calendaris inclosos, del !Cu-cut!, el primer de 1902 i el darrer de 1909 –ja tenia el de 1906 i em falta el de 1905, any en què els de la redacció no estaven per gaires històries i tampoc bona part de l’any següent-, el calendari de la mateixa revista de 1909, el volum d’ En Patufet de 1906 –fins ara era el feliç posseïdor dels Patufets de 1904 i de 1938 (inici i final), dos volums de Prisiones d’Europa, editats l’any 1862 i 1863, també El Universo Social, d’ Heriberto Spencer, volum I, que sóc incapaç de datar en aquest moment..

Tot plegat m’ha produït sentiments contradictoris. D’una banda, la satisfacció de poder llegir sense moure’m de casa un material pel qual tinc una predilecció manifesta; d’altra banda, fullejar aquests llibres que m’han arribat inesperadament, ha fet que hagi negligit els meus plans de feina obligatòria i la lectura de Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. No hi puc fer res, sempre hi ha alguna cosa que em destorba els bons propòsits.

De la mirada ràpida a tot aquest material, especialment als !Cu-cut!, us en deixo avui una mostra: un poema de Josep Carner inclòs al Calendari de 1904 –escrit el 1903, tenia, doncs, 19 anys- que no sé si posteriorment s’ha recollit a l’obra completa de l’escriptor. No cal dir que no tindria cap importància que el poema no anés firmat, tothom sabria igualment que és de Carner, del Carner irònic, juganer, enamoradís, lleuger, reflexiu, i omnipresent en les publicacions de l’època . Aquí el teniu sense cap modificació.

¡Oh ignorada explendorosa
que tant temps he somiat!
¿ets morena com la terra
o daurada com el blat?
Potsê encara no ets nascuda.
Potsê has mort i m’has deixat

Potser vius en la masía
solitaria, lluny de mi,
o potser amb remors y càntichs
la ciutat te seduí.
¿Ets la rosa tota oberta
o la rosa a mig obrî?

¿Oh, Ignorada expledorosa!
lluny o aprop, petita o gran,
mos ulls lassos te somían,
i somriuen somiant,
boira hermosa que t’allunyas
quan m’acosto tremolant!

Lo que sé és que és tota blanca
la capella de ton pit,
que en tos ulls serens d’aurora
hi há’l vesllum de l’infinit
que cap taca d’impuresa
ha tacat el teu vestit.

Lo que sé és que en tas miradas
hi ha dolçor de cap al tart,
y que tens la galta ingenua
com un aire de Mozart,
y que filas a montanya
o fas puntas vora’l mar.

Que has aprés dolças canturias
dels vells segles benehits,
y que regas quatre testos
olorosos y florits,
y que llú com una estrella
ton agulla entre tos dits;

Que al sentir la teva trassa
te somriuen extasiats
els armaris tenebrosos,
els domassos venerats
y las blancas porcelanas
y els sillons clavetejats;

Y que vetllas per la roba
quan la roba dansa al vent,
y que l’eura en ta finestra
s’hi balansa dolsament,
y aprop d’ella somiadora
sols guairtarhi el firmament;

Y que son tos pobres pares
dos vellets de suau parlar,
que’s nodreixen de ta joya,
que’t segueixen ab l’esguart,
que no saben si somriure,
que no saben si plorar;

Que en ta cambra solitaria
hi há blancor de gessamí,
que’ls llensols vessan l’aroma,
que és tot pur el teu coixí...
Quan hi dormis, vida mia,
quan hi dormis pensa en mi.

Pensa en l’home que ha d’aimarte
ab devot reculliment,
anch que l’endemá a l’esglesia
sentis caure dolsament
en ton fosch devocionari
una llágrima d’argent.

Vina, amor, que enmalalteixo
y el meu pit és sense escut.
Potsê ets vella y portes dalla,
potsê ets flor de joventut,
potsê ets morta y enterrada,
potsê encara no has nascut!


Joseph Carner: “A l’Ignorada”, Calendari del “¡Cu-cut!”, 1904.