I sé que aquest estiu tampoc aniré a Lisboa (ni Porto, ni...). I sé que, poc o molt, tornaré a escoltar Amalia Rodrigues mentre els trens, rostres a penes entrevistos, cossos dormint imaginats, es creuaran davant de casa, qui sap si puntuals, mentre jo, amb rats penats, grills, dragonets i gats per companyia, miraré el pas dels estels -l'óssa menor girant sobre el su eix-. Entre la vinya a punt de parir i l’olor de la branca de fonoll recent collit, passarà el temps i s’anunciarà, potser, l’aurora.
I per un moment, potser, aniré més de pressa que la cançó i el tren, avant i enrere.
P.S. No us fixeu en les imatges, cadascú les seves.
(divendres 13)
se busca poeta
Fa 1 hora
3 comentaris:
és una música definitivament mediterrània, si no fos perque és atlàntica i celta.
(serà simplement ibèrica???)
aiii, jo tampoc aniré a Lisboa... però seguiré amb les ganes d'anar-hi.
Un text preciós!
un somriure de xocolata
*
ps- m'ha enamorat el teu regal,
fins al punt de passar de la 36 i arribar fins al final
moltes gràcies!
una altra ps- feia molts anys que no acabava un llibre... i ara ja penso en començar-ne algun més
No ho sé ben bé, xurri. Ibèrica perifèrica? En tot cas, una de les meves preferides, l'A. R.
Algun dia, doncs, mar. Gràcies.
(somriure del farcit de la xocolata: hip!)
Que bé que t'hagi agradat. Has dit només començar-ne ;-)
Publica un comentari a l'entrada