14.2.08

Com un puny

Som set, de quatre continents, al voltant d’una taula llarga; només jo del país. Els demano de llegir a poc a poc un poema, uns versos cadascú, sense interrupcions. Els demano que no tinguin por, que no es preocupin si s’entrebanquen o tenen vacil·lacions, que tenen tot el temps del món. Mentre un llegeix, els altres anem seguint el ritme sincopat que marca la seva veu. I ara l’altra, i l’altre... En acabar, jo repeteixo la lectura sencera, ni millor ni pitjor, la meva lectura. Hi ha un moment en què em deixo anar, sense premeditació, en què m’adono que no sóc amb ells, que he fugit, que els versos se m’han emportat a altres carrers, a altres llits, a altres absències, a altres països, al mateix neguit, a la mateixa solitud, als mateixos desitjos, al mateix retrobament que ell sap i insinua. Projecto el passat des del present, m’imagino futurs. Una recança infinita. Tot en un moment, potser imperceptible. No sé si ells se n’han adonat, però són discrets. Són, també, massa joves, massa... i no perquè creguin que Ausiàs March és només un carrer. Anem repassant els versos a poc a poc. Acabo convertint la mà en un puny, lentament, sense cap escletxa entre els dits. Ho enteneu? Un, dos, tres, potser tots, algun dia serraran el puny com jo. Ho enteneu?

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquell carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa sol immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan ja fa cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses;
a poc a poc ens clourem com un puny.


Raimon: "Com un puny". Del disc Cançons d'amor

7 comentaris:

Albert ha dit...

La preferida de la meva mare.

Montse ha dit...

I una de les meves preferides.

Ausias March no era un institut de secundària?

Xurri ha dit...

Sí, Arare, era el meu institut... ja ho entenc!

(aquí i ara, vergonyosament, comunico que la desconeixia) (i m'encanta) (llegida) (dubto que menys que cantada) (qué maca) (ja callo)

zel ha dit...

Preciosa, i tens raó, ells han de créixer, per dins el fer-se gran té aquests avantatges... Tenim uns referents que ens arrelen al país molt ben plantats a base de lluites...

Petons i ànims!

miquel ha dit...

Quan l'anava escrivint -ja t'havia llegit a tu- pensava en la teva mare.

A mi també m'agrada molt, Arare, fins i tot sense la veu d'en Raimon. Fixa't el de la xurri, i és que el món...

És que en Raimon, malgrat el que pensis, també és humà, xurri ;-) Us devien fer aprendre de memòria tots els poemes de l'Ausiàs, no?

I d'amors, zel.
Petons a tu.

Anònim ha dit...

saps que no dèiem Ausiàs, sino Áusias? je... molts ni sabíem quí era... tampoc en Boscán, que era l'insti del costat. Fins que ens ho van dir a lite, es clar... èrem isnorants i seporros i gamberros i campaneros i, i, i, i...

miquel ha dit...

No em crec que tu fossis isnorant, seporra, gamberra i campanera: fas literatura.
Bé, abans tots dèiem Ausies.