22.2.08

simplificació

La Joana va recollir de la bústia un avís del carter que deia que no l’havia trobada a casa i que passés per l’estafeta de Consell de Cent a recollir la carta certificada. Quan va veure el remitent es va posar de mala hòstia perquè diu que ja no té edat per passar-se el dia asseguda en un col·legi de monges escalfant cadira. Al final potser la cosa no serà tan greu com es pensava, perquè només és suplent i confia que els titulars compliran.

D’un temps ença la Joana es mostra molt rebel i escèptica en la història de les eleccions; té tendència a dir que ja s’ho faran, encara que jo la intento convèncer que malgrat que té una part de raó si nosaltres no intervenim la mica que ens deixen encara s’ho faran més i ens farem més mala sang.

Procuro que els meus arguments per animar-la a participar siguin simples i diàfans. Fem el que fem, votem a qui votem, el pròxim president del govern d’Espanya serà Zapatero o Rajoy i aquesta és una previsió de futur que crec indiscutible. És possible que hi hagi gent que sigui indiferent a un o altre nom i tingui arguments de pes per defensar el seu escepticisme. No negaré les seves raons, però per poca memòria que tinguin s’adonaran que no és “exactament” el mateix un que altre i el que representen.

Descartats els que tan se’ls en fot, la pregunta és si es prefereix un govern amb Zapatero al capdavant o amb Rajoy. I arribats a aquest punt és quan un no cal que voti per un o per l’altre sinó per aquell que s’acosti més, dintre de la lamentable gamma de productes que hi ha i dels incompliments i enganys de cada dia –menyspreen tant la nostra intel·ligència, potser amb raó- , al que pensem o desitgem, sempre tenint ben present que aquells que votem després no ens facin el salt i se’n vagin amb qui pensem que no haurien d’anar.

En resum, vota qui vulguis, però pensa que el teu vot, la teva manca de vot o el vot en blanc, a més de diverses possibilitats combinatòries, té únicament dos destinataris finals que tu ajudaràs a matisar. Mentre arriba el dia de dipositar o no la papereta a l’urna pots anar escoltant les promeses o els oferiments hiperbòlics de tothom, res de nou, res definitiu que no es pugui incomplir segons les circumstàncies dels propers quatre anys. Patètic si no fos real.

Entenc que aquestes converses íntimes entre la Joana i jo us semblin massa elementals i penseu que més valdria estalviar-ne la seva publicitat, però avui, que s’inicia oficialment la campanya, em venia bé explicar-les, i prometo que no parlaré més de l’assumpte -incompliré la promesa?- perquè, fet i fet, el que sento que diuen, 100 euros amunt 100 euros avall, és aproximadament el de sempre per molt que alguns que han de viure del tema ens vulguin fer creure el contrari i si la novetat de la crisi, i que si gira i si tomba.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Jo també he perdut la fe.

pere ha dit...

El pitjor, Júlia, és que potser també hem perdut l'esperança. De la caritat...

Arare ha dit...

és tan patètic, tot plegat, que si no fes plorar faria riure.

pere ha dit...

o potser, pitjor, arare: produeix indiferència...