8.2.08

contrapunts

Avui m’avanço en la rutina de comprar el diari i el pa, sempre en aquest ordre. Mentre camino cap al Bonpreu obro l’”Avui” aproximadament pel mig, suposant que trobaré les pàgines de Cultura. Ho encerto a la primera i veig una imatge coneguda i un gran titular: ADÉU, MESTRE. Mor als 84 anys Antoni Vilanova. David Castillo li dedica un article laudatori en què repassa alguns aspectes de la trajectòria del catedràtic –gairebé 40 anys-, el crític literari i l’amic. En lletra gran, en una columna a l’esquerra de la pàgina, diu: Mestre d’infinitat de filòlegs i de crítics, Antoni Vilanova ha sigut un referent de la nostra cultura des de la postguerra. Amb ell desapareix una manera d’entendre el fet literari i també de divulgar-lo, l’amenitat personificada. En un requadre, també en lletra destacada, afegeix: Vilanova va exercir mestratge literari i humà en tots els que el van conèixer.

Jo no vaig conèixer Vilanova, només vaig assistir a les seves classes quan tenia 19 o 20 anys. Antoni Vilanova impartia una assignatura que es deia Crítica literària, una classe magistral en què ens parlava, em sembla recordar, de llibres com Cinco horas con Mario, Tiempo de silencio, El Jarama... El professor Vilanova tenia un gran prestigi i a la seva aula sempre hi havia molts alumnes. Al llarg del curs havíem de fer algun treball sobre una novel·la, que ell ens tornava corregit i subratllat en vermell. Em semblava un home molt seriós i d’un rigor notable, d’una gran agudesa interpretativa que potser va crear escola, no ho sé. Com que se suposa que un alumne que arriba a la universitat ja coneix els mètodes per analitzar les obres literàries o els pot llegir en les publicacions del moment, la seva tasca a classe consistia en el comentari directe de les obres del programa. Crec que va ser abans d’arribar jo a la universitat, que el professor Vilanova havia col·laborat a la revista “Destino” i que els seus articles sobre autors catalans eren molt interessants. En el seu moment no vaig llegir res, i tampoc posteriorment. Potser ara, si reediten alguns escrits d’aquella època, me’ls llegiré; llavors no estava gaire al cas.

I més propera en el temps, aquesta tarda em comuniquen que ha mort un exalumne. Devia tenir 16 o 17 anys. Un accident de moto. Una companya seva, davant dels tòpics de la vida trencada en plena joventut, exclama entre plors: Si encara no havia viscut!


Em costa creure les dues morts: la del primer, perquè em semblava etern; la del segon, perquè encara no havia viscut.

4 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

Jo he acomiadat alguns alumnes que no han arribat als 18 anys, per accicent, per malaltia; alguns d'ells encara que són vius, l'espiral en la qual estan immersos els va matant poc a poc. Una part meva se sent impotent per tenir les mans lligades; l'altra se sent molt petita i desvalguda davant de forces i dinàmiques socials que aplasten qualsevol iniciativa encetada per poder retornar una mica d'humanitat. Sols puc pensar i esperar en l'existència del bon record deixat.

anna g. ha dit...

Tens un regalet al meu blog (no, no és un dibuix) :)

Montse ha dit...

A mi se'm va morir un ex alumne - als 18 anys i d'un accident de moto- encara no m'ho crec, quan hi penso.. era un nen que sempre em deia "senyu, estic cansaaaaaaaaaat"...

i el "meu primer profe mort" em va xocar molt, va ser el professor de filosofia i grec. Un bon home, una mica raret, però bastant bon profe. No sabria descriure't la sensació. Me'n vaig assabentar per l'esquela del diari...

no som res, oi que no? o si? demà me'n fas cinc cèntims.

miquel ha dit...

Terrible -i compartit- el que dius, ars. Aquestes impotències davant de realitats que no aconseguim dominar. Però no claudicarem.

Ets un sol, bitxo... i jo que pensava que m'havies oblidat ;-) De tota manera, què em pot fer més feliç que un dibuix teu?

Aquestes morts dels qui encara no han començat a viure, o gairebé, són terribles, arare. potser sí que en parlarem demà... o potser no.
El meu primer profe mort que recordo va ser en Gabriel Ferrater, però ja se m'havien mort dos companys d'estudis.