Fa setmanes que tenia triada aquesta cançó, i una mica d’explicació que ara deixaré de banda. És curiós això de les cançons que un recorda, que un associa a un moment de la seva vida sense que la lletra o la música donin cap pista a aquells que no han viscut el moment ni la mateixa experiència. Per què aquesta és una de les cançons de la meva vida, tants anys després? Potser per això, perquè han passat molts anys. Intentar explicar-ho aquí seria inútil, sé que no ho sabria fer: tantes imatges! Per què, doncs? Bé, potser perquè algun dia havia d’aparèixer i avui m’ha semblat que tocava Menteixo: avui he dit que la pujaria. La imatge és accessòria, no és aquesta. M’acompanyeu?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Que bufò, aquell Serratet, amb aquella veu d'aleshores, no m'estranya que desvetllés tantes passions adolescents i de la tercera edat. Aquestes cançons de l'època gairebé em fan plorar, he d'anar amb compte.
ara que jo la veig, bruta i trencada... m'adono del molt que l'he estimat.
si, a mi també em passa... allà s'està, pobreta, a la seva funda de quadres, dins un armari, per no molestar...i no, no està ni bruta ni trencada, només està oblidada... llàstima.
aixxx
M'he descobert sabent que em sé la lletra, fil per randa. Curiosa, la memòria. Aquesta sí que m'agrada, tot i que no està entre les meves favorites. A veure si trobo una de les meves d'adolescència i te l'ensenyo... i a veure si et sorprenc :)
En tinc el 45 r.p.m. A mi em queda una mica més agafada de refiló que a tu, però també em recorda algunes coses.
Bona nit Pere,
T’acompanyo tot cantat, entenc això de les imatges i sensacions que et fa reviure una cançó, es molt fort al menys per mi, un dia vaig fer un post d’una tarda que plovia i hi vaig posar una música, quan el torno ha llegir i escoltar em sembla sentir fins hi tot l’olor de la pluja, recordo, visc aquella tarda plenament, encara que sembli una mica presumptuós em sembla que sento la “campaneta de Combray”.
=;)
Són tantes les cançons de Serrat que podríem triar, però sovint són les primeres les que recordem amb més tendresa. No és a causa de les cançons, sinó pels nostres records.
Plora, Júlia, no te n'estiguis :-) Sembla que això es va enregistrar al Poble Sec. Més aquí: http://es.youtube.com/group/serrat.
Quantes guitarres acumulant pols, oi, Arare?
Jo és una de les poques de Serrat que tinc, Albert, després l'he anat seguin, però no comprant.
Sí, jaka, el poder evocador de la música és espectacular de vegades: un moment que tornes a reviure com si fos present, però...no ;-)(m'agrada com cantes, jo no m'atreveixo a acompanyar-te).
Exactament, Jesús, sovint la cançó en ella mateixa no té cap importància més que com a punt en alguna pàgina.
pere, jo en tinc uns quants d'enregistraments, però diria que cap és comprat (ja t'imaginaràs d'on poden venir).
Pîrateges, Albert!!!???
Publica un comentari a l'entrada