13.2.08

sobre la llengua i les seves derivacions

No fa gaires anys en el programa de Batxillerat hi havia quatre hores de llengua i literatura catalana com a matèria comuna; van passar a tres, i sembla que l’any que ve seran dues hores. Altres matèries, com les matemàtiques tindran més hores. A la fi, l’horari marc és el que és i, de moment, no conec notícies sobre una possible ampliació, però pot arribar inesperadament que és com s’acostumen a fer les coses a l’ensenyament.

La veritat, a mi no em preocuparia gaire aquesta reducció si els objectius bàsics del programa, prescindint de temes concrets, s’acomplissin, és a dir, si l’alumnat acabés sabent llegir i escriure, dit d’una altra manera, si acabés entenent amb un grau notable d’aproximació a la intenció de qui els ha escrit tota mena de textos i si acabés produint textos de tot tipus –senzills i complexos- d’una manera clara, entenedora i que expressés realment allò que volen dir o allò que algú els pot suggerir que diguin. Evidentment per aconseguir aquests resultats l’alumne hauria de tenir un contacte important amb la literatura en sentit ampli, que la capacitat de lectura comprensiva i d’expressió eficaç no sorgeix del no res, de la improvisació o dels exemples aïllats. També és cert que per triomfar en qualsevol intent de comprensió i d’expressió cal fer una reflexió sobre el funcionament de la llengua, també l’oral. I si es coneix més d’una llengua, encara millor, la comparativa amb qualsevol altra llengua més o menys afí –o no tant- facilita el coneixement del funcionament de la pròpia. Podria afegir que el coneixement de la literatura pot ser un factor important a l’hora de conèixer-se, un mateix, el món, i fins i tot de treure’n profit –consideracions estètiques i espirituals a part- així com una eina important a l’hora d’adquirir un lèxic ample i precís, però evitaré embrancar-me en afirmacions que em seria llarg i complex de demostrar. Tampoc entraré en la conveniència de tenir en compte certes convencions que, compartides, faciliten la comunicació escrita: ortografia, morfologia, que tenen força elements arbitraris, ningú no ho dubta. I aquí s’acaba la història. Aquesta és la base del programa.

Aconseguit tot això, no m’importaria que els alumnes de Batxillerat fessin només una hora de català, simplement com a pràctica, perquè els coneixements adquirits s’obliden si no es fan servir, i pel pur plaer d’expressar-se i compartir experiències lectores. Ara bé, jo diria que no només no s’han notat millores amb el pas dels anys en l’assoliment del meu modest programa, sinó que, en general, més aviat s’ha empitjorat. I és en aquest moment quan cal preguntar-se si cal ampliar les hores dedicades a la llengua (recordeu que quan dic llengua sempre em refereixo també a literatura, encara que sigui una obvietat). Encara que suposo que tothom ho veu així i jo ja ho he insinuat en el paràgraf anterior, vull afegir que considero que la llengua és un instrument important per ser competent en qualsevol altra matèria, fins i tot en aquelles que requereixen més capacitat d’abstracció. És veritat que un es pot preguntar com és que uns alumnes que han dedicat tantes hores a l’aprenentatge de la llengua des de Primària al Batxillerat, passant per l’ESO, encara tenen deficiències greus. Bé, aquest és un debat que aquí i ara no encetaré si no me’l demana algú.

Des d’alguna matèria, com per exemple matemàtiques, alguns diuen que les hores de llengua perdudes tenen una importància relativa perquè és poden suplir amb una major dedicació a corregir (i ampliar?) els aspectes lingüístics des d’aquestes mateixes matèries. Seran, diuen, els professors d’aquestes matèries els que s’encarregaran de, amb el seu exemple expressiu oral i escrit i amb les correccions sobre l’actuació escrita i oral dels alumnes, aconseguir millorar el seu grau de competència. Aniran les seves correccions més enllà dels assumptes menors d’ortografia i estructures simples: b enlloc de v, mans al cap quan aparegui una hora sense h, haver de per tenir que... Que consti, que si es fa, això ja és una feina a tenir en compte, però sense una sistematització i una reflexió constant i duradora, no serà més que una ajuda aïllada d’una efectivitat molt limitada.

Què proposo doncs? Si sabés com aconseguir que els alumnes fossin definitivament competents en lectura i expressió, m’hagués estalviat part dels paràgrafs anteriors. Jo només vull deixar constància d’una situació, encara que m’atreveixo a dir que un intent de fer entendre la necessitat i els beneficis de la competència lingüística o com a mínim del no analfabetisme funcional seria un bon començament. Una vegada més, en aquest propòsit, i com es diu actualment, cal implicar tots els ensenyants, però també la resta d’aquest conjunt tan heterogeni i abstracte que anomenem societat. Fins que arribi aquest moment, que només seria un primer pas, em jugo el que vulgueu que per molt que argumentin uns i altres i es desfacin en bons propòsits, la reducció d’hores de llengua catalana empitjorarà –qui ho dubta- el nivell dels alumnes no només en la pròpia llengua sinó en altres matèries i en les seves relacions entre ells i amb la realitat, cosa, evidentment, difícil de comprovar a través d’enquestes. També m’atreveixo a insinuar el meu escepticisme respecte el fet que en les carreres científiques i tècniques que triïn posteriorment, els resultats siguin apreciablement millors. És clar que potser m’equivoco o potser en aquesta societat el que importa és aconseguir científics que facin descobriments espectaculars encara que aquests invents no se sàpiga gairebé en què beneficien la vida diària de l’espècie humana, que com se sap cada dia se sent més feliç i més satisfeta de viure en la societat que li ha tocat gaudir. O, encara pitjor, que no se sàpiga què és la espècie humana.

6 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Fà díes que penso... que malament treballent aquets polítics, que poca inteligéncia i poca empatía els hi veig...
Per no parlar de l'expresió, i tantes altres mancances.
Cert, parlaves d'estudiants, de com es plantegen les coses, de les hores d'estudi, les hores d'aprenentatge.

Les coses venen d'algún lloc i van cap a un altre...

No crec que als polítics els interessi que aquets petits dimoniets, pensin i qüestionin el que ens envolta.
Millor que siguin els primers a fer servir els números i sobretot, que els facin servir com volen ells.
La part humanística ja la beuran d'on puguin, si es que troben un basal d'on alimentar-se.

Júlia ha dit...

El pitjor és que ja a la primària, amb tants especialistes i grups i grupets s'ha perdut el gruix de les hores dedicades a llengua, que eren el bo i millor del matí. Es parla molt de l'educació -i aquests dies encara més- però no es va al moll de l'os i repeteixo, no cal que inventem, fem el que feien els bons mestres republicans o l'Institut Escola, adaptat al present i deixem-nos de mandangues.

Arare ha dit...

crec que votaré Obama.

ah! ups! perdó... d'això... ja ho saps, que ara podràs estudiar català a Madriz? al cole que portarà el nom del president de la Txeneralitat, si, home, aquell de les pizzes!

val,val, ja marxo, que avui no sé què m'he fumat, ja, de bon matí...

Gatot ha dit...

segurament em diràs que pixo fora de test... però com a espectador em comença a cansar una mica aquest debat sobre la quantificació d'hores d'una matèria o d'una altra: pere, vols dir que el problema de l'alfabetització funcional té a veure amb les hores que s'hi dediquen? no té més a veure amb el mètode i en com s'aplica i en qui l'aplica?

No sóc conscient de les hores que dedicaven a la llengua (espanyola) quan jo era infant. Però recordo un mestre que cada divendres abans de dinar, encara a classe, deixava de fer "classe" per explicar-nos un conte.

No sé si algú mai va quantificar els resultats, la productivitat ni els èxits d'aquell mestre. Jo, flipava. I vaig voler aprendre a llegir. Contes.

Després... ja em vaig espavilar a aprendre el català pel meu compte. (I no em malinterpreteu, eh?... tant de bó hagués tingut ensenyament en català... però no el vaig tenir)

petons i llepades escèptiques!

pere ha dit...

Podríem dir que els polítics tenen interès a acontentar el públic en general d'una manera més o menys immediata, aiguamarina. Ja ho intenten, ja, però aquesta immediatesa, les seves propies lluites polítiques, i tantes altres coses, fa que cedeixin a pressions que després intenten justificar. De fet l'imoportan no són quatre hores per aquí i dos per allà, sinó creure que les solucions són "els plans", "els sistemes". En fi, és complicat.

Estic bàsicament d'acord amb tu, Júlia, però el que no tinc tan clar és com adaptar-se al present, perquè, evidentment, la qüestió no són les matèries -que també en part-, sinó, sobretot, la comprensió de la situació i la planificació a mitjà termini després d'un període de reflexió important.

Ah, Arare, no vols entrar en el tema... No t'ho retrec: aquesta discussió és com fer volar coloms.

Home, gatot, no és en part el que jo dic? A mi m'és indiferent fer dues, tres o quatre hores. El que és evident -i la discussió podria ser llarga i amb moltes variables- és que el fet que el percentatge d'alumna amb expressió pobra -i no parlo d'ortografia o altres mandangues, ni del català, el castellà es troba es troba en les mateixes circumstàncie- és molt elevat i dubto que els ensenyants siguin pitjors que abans i els alumnes més estúpids. Als alumnes de primària, potser la Júlia m'ho pot confirmar, és possible que els contes els surtin per les orelles, però... I en el teu cas: un gatot no fa una selva. Quin és el problema? Jo l'intueixo, però no passo d'aquí.
Per altra banda, avui hi ha gent jove que s'espressa perfectament, jo en conec, n'escolto i en llegeixo. Són força, però són pocs.

No et llepo perquè encara m'empassaria algun pèl :-)

Júlia ha dit...

Crec que a primària ens hauríem de limitar a ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar, i després a secundària ja entraríem en matèries més polèmiques.