parònims?

Els qui feu anys l’1 de desembre, que és el dia del meu aniversari, quedeu deu tots convidats a dinar. Bé, en tot cas si no sou més d’una trentena i esteu disposats a menjar en horari europeu, que a les tres entro a treballar. Si, voleu, però, no em fa res que quedem a sopar. I posats a invitar, i perquè no considereu massa restrictiva o interessada la proposta anterior, queda tothom invitat el dia del seu aniversari, encara que jo no us pugui acompanyar en la celebració. Què us sembla?

Alguns deveu pensar que és un farol o que bé em puc permetre desprendre’m d’una pasta entre els qui passen habitualment per aquí a llegir el post del dia. No, en realitat no es tracta de cap dels dos casos: fixeu-vos que no he dit que seria jo qui pagaria; malgrat que, la veritat, no em faria res en el primer cas; en el segon, no sé si podria. A veure, en realitat qui convida és el propietari (o propietària) d’un restaurant xinès recentment remodelat que deu pensar que invitar els clients el dia del seu aniversari (cal presentar el DNI) pot ser una bona forma de fidelitzar-los o d’aconseguir-ne de nous. Vet aquí el cartell anunciador, en què malgrat algunes faltes d’ortografia (cap accentuació, per exemple) la cosa queda clara:























La idea no deixa de semblar-me interessant, però també perillosa pel local. Què passaria si de sobte, en un país en crisi com el nostre, la gent es comencés a assabentar (a través d’una campanya blocaire, per exemple) que al restaurant “Yuan Man” poden fer un àpat de franc una vegada a l’any? Haurien de plegar per no poder resistir les despeses ocasionades per les llargues cues de comensals joiosos i mudats? Potser en tindrien prou de suprimir l’oferta del cartell? Res de tot això. El xinesos són molt llestos i no solen improvisar ni deixar de preveure les conseqüències dels seus actes i de les seves paraules, tot ho tenen ben apamat. En cas d’acumulacions insòlites i quan al final de l’àpat el feliç celebrant mostrés el DNI per demanar la gratuïtat dels plats, un somrient cambrer li diria (convertiu les erres en eles): “Perdoni, senyor, però l’àpat és gratis el dia del seu annersari, no del seu aniversari”. És possible que algun client desinformat, descontent i groller s’atrevís a preguntar què vol dir això d’annelsali i a quin lloc del DNI figura aquesta dada . Aleshores el cambrer segur que li dirigiria una subtil mirada de reconvenció (ai, ignorant...!) i es faria el desentès, que els xinesos ja ho tenen això.

Bé, de moment tot són cabòries. El dia 1, que és el que m’interessa, a dinar o a sopar al “Yuan Man”? La resta de l’any, vosaltres mateixos.

P.S. Em fa l'efecte que aquests dies dec celebrar l'aniversari de la meva professió de blocaire. Segur que va ser un mes de setembre quan vaig començar a l'altre bloc. Ara, com que del temps en tinc una idea incerta, ni tan sols sabria precisar l'any. Les estacions tenen significat, es noten, però els anys són simplement números.