quina crisi?

Un, en el seu món petit i eixerit, no s’acaba de creure això de la crisi. El seu entorn més immediat no ha canviat gaire, la gent que veu i que freqüenta fa el mateix de sempre, tot i que parla del tema amb una certa frisança, com si volgués que, per un moment, la crisi l’apartés de la monotonia de les seves vides. Que el gas s’hagi apujat un 18 % , que li diguin que les pensions no resistiran més de vint anys, que tenim problemes financers...i tantes altres coses, no acaba de convèncer la gent del seu entorn més immediat ni a ell mateix, ni tampoc del tot Benach.

Ara, quan un veu que a TV3 fan futbol el dissabte i el diumenge, un pensa que potser sí que les coses no van tan bé com haurien d’anar. Un, a més, troba sospitós que el Barça guanyi amb tanta facilitat. Després, un pensa que un és una mica paranoic, sobretot quan veu que les lectures dels poetes sovintegen per tot el territori i que cap poema parla de cap assumpte que vagi més enllà dels assumptes propis –i els poetes són i seran la consciència dels pobles-. Un finalment, recobra la confiança quan sap que, més enllà de qualsevol creença, el Barça no només aconseguirà gols sinó que fins i tot resoldrà el malentès amb el jove marroquí que va tenir més fe en l’equip foraster que en el seu rei.

Aclarits els dubtes més immediats, un completa el post amb un vídeo –poesia pura- a ritme de foxtrot de l’èpica del club dels seus amors.



P.S. Ai, que ja són les tres, o potser les dues? I mentrestant, Messi se sembla cada dia més a Polanski, encara que un no sap al Polanski de quina pel·lícula.