Curiosa vida fins al final, la de Foix: va néixer abans d’ahir, ara fa uns quants anys, i va morir ahir, també fa uns quants anys, quan en tenia 94. La gent sol morir just abans del seu aniversari, però Foix sempre va ser diferent. I jo, just ahir, em vaig trobar per raons de feina dos poemes, un d’ell i un altre de Carner. Me’ls vaig mirar, me’ls vaig llegir, vaig pensar que servirien ben poc en la meva feina, per a la majoria d’aquells a qui anaven adreçats. Les circumstàncies o jo som així. Vaig donar unes quantes voltes ràpides als versos, els vaig circumval·lar a poc a poc, m’hi vaig capbussar, vaig tenir dubtes –lleugers, momentanis- i, finalment i inequívocament, em vaig decidir per un i vaig reservar l’altre: mai se sap com pot canviar l’estat d’ànim.
De sobte, hi ha matins que só com un vellet
i bufo dolçament les volves del vestit,
i poso belles comes si faig algun sonet
i saludo el passant amb un braç encongit.
Tinc un gran cansament del que he vist i sentit
i tot pensant en l’íntim, inútil minyonet,
vibra el meu cor mig còmic i mig endolorit
com en el capaltard el so d’un clarinet.
En els meus dits balders, les coses són adverses;
i m’atabala arreu el so de les converses;
sé, engabiat com un canari, el meu destí.
El món se m’ha tornat una grisa aquarel·la
i faig al vidre del rellotge fregatel·la
amb la malenconia de viure perquè sí.
Josep Carner
No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: “On vaig.” I amb vers plorós
Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa misteriós
D’un més enllà sense forma i colors,
O pelegrí d’impossibles tresqueres.
Me cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,
I té una llar, té pàtria i mester,
I se’n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d’enyorades banderes.
J. V. Foix
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
ja havia pasat abans per ací. No t'he deixa't comentari perquè el poema d'en carner que vols que et digui, el trobo "queco" i això, antic, molt antic.
..i és que fer rimar minyonet amb un clarinet encara que sia capaltard es una mica pillat. M'agrada aquesta paraula capaltard o ranvespre que diria l'Ibanyes.
En Carner era un provocador, ja ho veus... I en Foix.
Amb en Carner em passa sovint això, ho sento pels carnerians militants, però és un poeta que no m'acaba de convèncer.
Home (o dona), és que Carner o el llegeixes amb atenció o no pilles catxu. És lo que té. L'altre és un abrandat que fa focs artificials, i a vegades (i algun cop per casualitat) en diu alguna. Sobretot quan parla de mitologia.
Així per provocar.
Publica un comentari a l'entrada