20.2.09

Sant Pompeu (fins i tot per a descreguts)

Tal dia de febrer com avui de l’any 1868, naixia a la vila de Gràcia Pompeu Fabra. Que jo el recordi aquí una vegada més no té cap importància perquè Pompeu Fabra ens és constantment present i no cal cap calendari ni necessitem cap causa de beatificació. Ara bé, llegir-lo de tant en tant és un bon exercici i fer dels seus textos matèria de conversa encara és possible. Vet aquí tres fragments qualssevol en ordre cronològic.


Però que no puguin dir de vosaltres, escriptors actuals: “Heus aquí uns estranys conreadors de la llengua catalana, els quals ni tan sols es prenien esment dels avançaments realitzats en llur època. Per a ells eren endebades que s’operava sota llurs ulls un treball intens de depuració, d’enriquiment i de refinament de la llengua literària; i amb llur incúria o ultracuidança, contribuïren a la perpetuació de tares de què, ells els primers, havien d’esforçar-se per deslliurar la llengua.”
Que no puguin dir això de vosaltres, escriptors actuals; perquè d’això sí que o sabrien absoldre-us, i us tindrien, amb raó, per uns mals escriptors i per uns mals patriotes.


"Literats i gramàtics", 1915

La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva [...]
[...] El gramàtic per si sol i "a priori" no pot imposar res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari. […]
Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia.
[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consoliden, hauria d'esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

"Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926


En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna, llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada.
L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant [...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària; en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat de nou com a català sense aquella acceptació.

"De la depuració de la llengua literària", 1927.
P. S. Post complementari aquí.

11 comentaris:

Violeta ha dit...

(Pere, has rejovenit Pompeu: fixa't en l'any de naixement).

Són fantàstiques aquestes reflexions que ens has aportat avui.

T'explico una cosa; un dels regals que més il.lusió m'ha fet a la meva vida és el que em van fer les meves germanes quan vaig complir 18 anys: el Diccionari General de la Llengua Catalana. El van comprar a la llibreria Gavina de Palamós, establiment que encara segueix venent llibres.

És tot un bon record.

Una abraçada.

pere ha dit...

És que aquests dies no sé on tinc el cap (canvio la data immediatament, és clar que potser és el meu subconscient que rejoveneix el mestre i el pretén intemporal)... si t'expliqués...:-)

No m'estranya que et fes il·lusió: els diccionaris són tan màgics! I aquest especialment. I aquell vermell esclatant que a mi m'agrada tant! No sé com s'hauria de fer, però trobo que al diccionari de l'IEC hi hauria de figurar el nom del mestre.

Una abraçada

Júlia ha dit...

Em sembla que precisament falta debat lingüístic avui, els temps i les circumstàncies han canviat molt.

Jo sóc descreguda, però moderada.

F.Puigcarbó ha dit...

el Pompeu aquest venia a ser com el Google però en paper. Oi?
Hi ha una anécdota d'ell que varen explicar a Raxc1 una alumna seva que encara piula. Es veu que discugtien amb una altra alumna sobre el sentit o significat d'una paraula i no es posaven d'acord fins que ell, flemàtic mentre agafa el seu llibre va dir: No es preocupi senyoreta consultarem al Fabra.

apasiau

Sani Girona Roig ha dit...

Qui doll de joia a la font d'aquesta tertúlia, avui... quin personal que s'hi ha ajuntat ...i quant d'amor a la llengua!
I encara falta la visita del bloGuejat, que avui li dedica també al Pompeu tot un post amb només una frase i una imatge!
Nois i noies, barret!
M'hi deixeu sucar un dit?
Disfrutem-ne ara que encara n'hi ha, perquè sembla que això va per mal camí!

Una abraçada del vostre fan (gairebé) incondicional, àlies Sani

Per correu intern us enviaré un regalet, una mena de caramel virtual per celebrar aquest Sant tan especial... jo que ja no crec ni en Sants ni en Verges ni en Esperits Sants, només en els déus i en els Darwins...

Violeta ha dit...

Molt bona Sani. Fas bé de no creure-hi.

zel ha dit...

Aixxxxxx, jo vaig fer una animalada, animada per la formadora del projecte d'innovació de les biblioteques...vaig llençar el meu vell i atrotinat Pompeu, però la molt bruixa em va convéncer que quan un llibre ha caducat (cas dels escolars) caducat està i s'ha d'esporgar...casumlolla....

Júlia ha dit...

Zel, he estat tres anys al projecte puntedu aquest i les formadores i alguna bibliotecària joveneta eren també iconoclastes al màxim i predicaven l'esporgada, paraula que vaig sentir molt aleshores.

Jo sóc molt moderada a l'hora de llençar, que també llenço, però aquestes prèdiques han fet molt mal a fons de biblioteques escolars antigues amb exemplars singulars. El pitjor és que hi ha professionals de bona fe que es creuen fil per randa el que els diuen als cursos, cursets i d'altres indrets de perdició. Quan jo era petita ens deien que si perdies les dents de llet les aniries a buscar un cop morta amb una candela al cul, que no passi el mateix amb els bons llibres 'esporgats', ai, ai, ai.

soyfaca ha dit...

del blog al carrer, del carrer al blog
http://www.sincita.com.ar
puede que tome frases prestadas de tu blog

pere ha dit...

Tots som escèptics, Júlia. Potser massa.

El mestre tenia sentit de l'humor, Francesc, és a dir, la capacitat de relavititzar.

Gràcies pel caramel, Sani incrèdul, però malgrat tot creient!

Aquestes preipitacions terribles, zel i júlia! Uf!

pere ha dit...

Amb total llibertat, soyfaca, que aquí no hi ha cap registre d'autor.