22.2.09

Sant Espriu (hi ha molts descreguts)



El 22 de febrer de 1985, als 72 anys, va morir a Barcelona Salvador Espriu. No sé -no es fan estadístiques d'aquestes coses- si ara es llegeix molt o poc. Ara em vindria bé parlar de tantes coses d'Espriu... del que significà -i significa- per a mi i per a molts d'altres, i de la seva preservació dels mots, però entenc que m'allargaria excessivament si volgués construir un discurs raonablement i sentimentalment coherent, de manera que opto per fragmentar aquest record a través d'alguns textos que no per repetits són menys necessaris, i d'una insignificant anècdota personal. Començaré amb la síntesi autobiogràfica


No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per viure rectament i potser per ben morir.
Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig anar a la Universitat, procuro de guanyar-me la vida, encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen «vida de relació», els concerts, les confidències dels amics, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.
Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952

Per suposat, el segon text ha de ser un fragment de l'Homenot que li dedicà Pla, que l'admira, però que no acaba de situar-lo.

Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove –per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions–, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècia d’impossibilitat física per a lliurar-se –per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquest manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

Josep Pla. Homenots. Quarta sèrie.

Ara arribaria el moment en què hauria de triar algun poema emblemàtic, d'aquells que coneix tothom, potser un dels cantats per Raimon, però em conformaré amb uns versos d'un dels motius obsessius del poeta, individualment o col·lectivament:

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

Quan vaig saber la mort del poeta, vaig pensar fer-li un homenatge senzill, en la mesura de les meves possibilitats, i vaig proposar a un grup d'actors de setze o disset anys, que encara no sabien que ho eren, un guió fragmentari que van acceptar amb entusiasme. Com que quatre anys abans, per sant Jordi, havia mort Josep Pla i volíem estrenar en aquella data, vam decidir que la part bàsica de l'eix argumental seria l'Homenot de Pla i ens ho faríem venir bé per incloure textos d'Espriu. Segurament en algun lloc de casa encara conservo el guió, però no el sé trobar. Ens faltava una cloenda que tingués un cert aire èpic i a la vegada íntim, i vam pensar en una de les darreres paraules -la darrera?-que va escriure el poeta abans de morir, una mena de Rosebud: “Verdi!” . S'especulà que demanava que li gravessin el capítol que en aquells dies es passava sobre el músic a la televisió. No ho sabrem mai, però és molt possible, de manera que vam triar “Va pensiero” , de Nabucco, que ens va semblar que lligava perfectament amb el seu desig de retorn a la terra promesa i amb el simbolisme de part de la seva obra. Com en el cas de l'actuació a la Metropolitan, vam haver de fer un bis, tot i que la nostra versió distava molt de la perfecció dels professionals, però el nostre públic era inusualment condescendent i agraït: per una vegada érem profetes a casa.


9 comentaris:

Júlia ha dit...

Aquí som d'una mena estranya, vam patir -amb molt de gust- un empatx espriuà que va enfosquir d'altres figures, de vegades semblava que ell mateix n'estava fart de ser el 'poeta nacional'. No han gosat fer-ne una biografia una mica acurada i detallada, tocar els mites és difícil. Per altra banda, un mite que es vol desmitificar, car més d'un cop, en el present, he escoltat allò de 'se'l sobrevalorava'.

El fet és que representa tota una època, que no sóc capaç de jutjar l'Espriu poeta de forma deslligada de la meva història personal, com tants d'altres, i que encara és un misteri en molts aspectes.

Sobre Verdi, penso que la solució és la més senzilla, volia veure el capítol o que li gravessin, és el que crec jo, és clar, que no sóc experta en grans frases a l'hora del traspàs.

Vaig llegir Espriu, vaig entomar molts muntatges teatrals d'aficionats sobre textos d'Espriu, tinc el llibre del Castellet sobre Espriu, vaig veure teatre d'Espriu, tinc discos portats 'd'estranquis' amb textos d'Espriu cantats per Raimon, però també per una Núria Feliu, molt jove (i per cert, la versió de 'He mirat aquesta terra' crec que és molt millor que la raimoniana, no sé si la música era de Montserrat Torrents) vaig veure Laia al cinema -on han anat a parar, aquelles pelis?- vaig fer treballs sobre Espriu a la universitat i vaig anar fins i tot a passar per la vetlla funerària, cosa que no he fet amb cap altre autor.

I ja veus, una celebració d'aniversari d'allò més galdosa, quin país.

el llibreter ha dit...

Crec que ja ho vaig comentar en alguna ocasió, que el primer llibre que em vaig comprar sense prescripcions escolars d'un autor català va ser l'antologia bilingüe de Càtedra. No sabria dir per què, però el meu Espriu sempre ha tingut un aire d'imminència fundacional, més o menys.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

pere...

la descripció que has fet del salvador espriu me sembla ben bé una transcripció del moment en què "va pensiero" s'atura uns minuts. aquelles cares, com immutables (excepte alguna visiblement molt emocionada), i aquells cossos que, sota la roba, respiren profundament... per a després continuar "escrivint".

m'agrada llegir els planisferis... què poquíssim he llegit "els clàssics"! m'al·lucina llegir els teus intents d'aproximar-lo'ls.

la descripció del pompeu des de pla, sembla contagiada per ell.

una abraçada

Anònim ha dit...

"aproximar-mo'ls", pere (és que això d'intentar escriure procurant ser fidel és molt difícil, me catxis!)

Francesc Puigcarbó ha dit...

tinc d'ell, a la capçalera una edicio de 62 del Cementiri de Sinera-les hores i parlam de comiats que deia na Júlia, aquest es breu, peró clar:

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro
perquè no sé com viure.

bon diumenge.

miquel ha dit...

Comparteixo les teves paraules, Júlia, i continuo preguntant-me per què aquest oblit, aquesta distància, aquest desconeixement, aquesta etiqueta de foscor.
Obrint una altra cara del polièdric Espriu, em sembla que alguns dels seus textos són plens d'humor, no d'aquells que fa riure sinó del que es basa en els equívocs, en les dobles interpretacions, en el distanciamenent. En fi, qui sap si algun dia ocuparà el lloc que li pertoca o, al menys, recordaran la seva influència històrica (inevitablement em ve al cap Salvat, ja saps).

És que Espriu és fundacional, llibreter. I caldria que algú ho recordés, no només per recuperar la memòria històrica sinó per recuperra una literatura que ara -qüestió de modes- sembla que té pocs seguidors i menys continuadors. Llàstima, perquè ofereix tantes possibilitats encara inexplorades.

Sí, si, iruna, tens raó: aquest hieratisme, aquesta contenció, aquests sentiments que a penes s'endevinen, però que sabem intensos. De tota menera, pocs s'han "despullat" tant com Espriu en els seus poemes.
I tens raó, Pla es contagia d'Espriu i capta la seva dualitat, o la seva pluralitat, per a ser més exactes.
(ens costa mantenir la identitat :-)


Vaig estar a punt d'afegir aquests versos, Francesc, que també surten a l'Homenot de Pla. Espriu, de tota manera,és equívoc: sembla que claudica peròno deixa mai de lluitar.

Júlia ha dit...

Estic emocionada perquè Salvat publica (re-publica) la seva novel·la Nord enllà amb Metora i l'han posat a la web al meu costat, he, he.

Sobre Espriu, evidentment, té molt i molt d'humorista, ho sabia molt bé la Capmany -una altra oblidada- i ho pot saber qui s'acosti als seus textos de forma desacomplexada.

Les seves relacions amb les dones... ai, això sí que és un misteri... encara.

miquel ha dit...

No m'estranya la teva emoció, sé la teva admiració per salvat, que ja saps que comparteixo.
No se'n sap res, oi, de la relació amb les dones? Bé, el deixarem tranquil.

Anònim ha dit...

Mai no he fet cap lectura voluntària d'Espriu. El moment arribarà, però: perquè em convindria com a professora de llengua i literatura, com a filla d'aquest país i perquè la seva és una obra que m'atrau.

Curiosament ahir vaig acabar el Pla que em tenia ocupada darrerament, les "Notes del capvesprol", 593 pàgines de pensaments crepusculars, de records i de rabietes planianes que acaben, abruptament, amb un paràgraf sobre Espriu: entre l'apologia i les agudeses amb mala bava: ja he après, però, a no fer cas de les crítiques literàries del de Llofriu (altrament, tret de Montaigne, poques coses llegiríem...)